El 1126 passà als comtes d’Anjou per l’enllaç de la comtessa Eremburga amb Folc V d’Anjou. El comte Enric I esdevingué rei (Enric II d’Anglaterra) i el rei Felip II de França arrabassà el comtat a Joan I sense Terra (1203). Lluís IX el donà (1232) al seu germà Carles I, comte d’Anjou i rei de Nàpols i Sicília, i el fill d’aquest, Carles II, el cedí, amb el comtat d’Anjou, al comte Carles I de Valois (Carles III del Maine, mort el 1325). En morir el comte Carles V del Maine (1481), aquest feu hereu el rei Lluís XI de França, que l’incorporà a la corona. Des d’aleshores serví d’apanatge a diferents prínceps de la sang fins que fou elevat a ducat del Maine. Aquest fou concedit com a títol, el 1673, a Lluís August de Borbó-Maine (Saint Germain-en-Laye 1670 — Sceaux 1736) quan fou legitimat pel seu pare Lluís XIV, que l’havia tingut amb Mme. de Montespan. Molt apreciat pel seu pare, fou declarat apte per a la successió al tron en defecte dels prínceps de la sang (1714) i encarregat a la tutela del jove Lluís XV. A la mort del seu pare, el regent Felip, duc d’Orleans, el desposseí dels drets successoris i de la tutoria. Llavors participà en la fracassada conspiració de l’ambaixador espanyol príncep de Cellamare per a atorgar la corona a Felip V de Castella. A la mort del seu fill Lluís August de Borbó-Maine, príncep de Comber, aquest ducat revertí a la corona.