Durant 15 anys dirigí colònies de reeducació de joves. Dedicà els seus últims anys a escriure: Pedagogičeskaja poema (‘Poema pedagògic’, 1933-35), Kniga dlja roditelej (‘Llibre per als pares’, 1937), Flagi na bašnjakh (‘Banderes sobre les torres’, 1938). És autor de narracions curtes, assaigs de crítica literària i articles diversos.
Propugna la col·lectivitat, nucli reduït de la societat on els joves han d’aprendre a relacionar-se entre ells, i el treball, procés mitjançant el qual l’home transforma la natura: cadascú aporta els seus valors personals a la col·lectivitat i els comparteix; la col·lectivitat i el treball socialitzen l’individu. La norma constant de Makarenko fou exigir de l’home el màxim possible, però respectar-lo també al màxim.