i Màlaga | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Màlaga

Vista de la ciutat de Màlaga
(CC0 1.0)
Municipi i capital de la província homònima, Andalusia, situat en una vega a la desembocadura del Guadalhorce, on la depressió del Genil i el congost del primer obren l’accés més còmode des de la baixa Andalusia a la costa mediterrània.
Població: 
568.507 h
[est. 2010]

La geografia

Situada en una vega al NE de la desembocadura del Guadalhorce, on la depressió del Genil i el congost del primer obren l’accés més còmode des de la baixa Andalusia a la costa mediterrània. El nucli antic se situa entre el Guadalhorce i les altures de l’E, coronades per l’Alcazaba i el castell de Gilbralfaro: entre els carrers, generalment estrets, es destaca el passeig de l’Alameda. A l’W del riu s’obren noves àrees industrials, i, al N i a l’E, nous districtes residencials. Màlaga ha crescut per immigració de la província mateix i per l’accentuació de la funció turística, potenciada pel desenvolupament de la Costa del Sol. Així, al segle XX, ha triplicat el nombre d’habitants (130.119 h el 1900, 301.048 el 1960). Al costat de la funció turística es destaquen les funcions administrativa i comercial. El port, situat al s. dels al·luvions recents del Guadalmedina, exporta productes de la província (ametlles, panses, vins, olis, taronges, òxid de ferro) i importa hulla, fusta, materials per a la construcció, minerals i petroli (que és transportat per oleoducte a la refineria de Puertollano); també és port de pesca. La indústria, a part l’hotelera, hi és encara recent: materials de construcció, productes alimentaris, teixits de cotó, cerveses, adobs. Té aeroport internacional. Centre d’ensenyament superior: Universidad de Málaga, fundada el 1972.

El patrimoni arquitectònic

Entre els monuments civils excel·leix l’Alcazaba, fortalesa musulmana del s. XI, restaurada pels nazarís (ss. XIII-XIV). La catedral (s. XVI), obra d’E.Egas, D.de Siloé i A. de Vandelvira, té una capçalera de D. de Vergara; el cor (s. XVII) és de P. de Mena. Altres monuments religiosos són la basílica de San Pedro de Alcántara (visigòtica, de la fi del segle VI), les esglésies de Santiago (1490) i de Los Santos Mártires (restaurada en estil xorigueresc al segle XVIII), fundades pels Reis Catòlics, la del Sagrario (fundada el 1488 i restaurada al segle XVIII) i la de San Felipe Neri, obra de V. Rodríguez (1778).

La història

Fundada pels fenicis, la ciutat passà a Cartago i fou ocupada més tard pels romans (~205 aC); conservà, però, sempre el caràcter de port comercial entre la Bètica i els altres centres mediterranis. Jueus, siris i grecs hi formaren una colònia mercantil, que anà atorgant a la ciutat una notable importància econòmica i cultural. Ocupada pels bizantins (551) i els visigots (570), assolí, sota el domini àrab (iniciat el 714), una gran esplendor, que culminà a partir del segle X. Amb l’esfondrament del califat de Còrdova fou capital d’una taifa ( taifa de Màlaga) fins que passà a formar part de la de Granada (1057). Després de les dominacions almoràvit (1090) i almohade (1153) passà al regne de Granada, n'esdevingué el port i canalitzà el comerç de l’or entre Àfrica i els regnes cristians. Els Reis Catòlics la reconqueriren el 1487 i li concediren diversos furs i privilegis, però les revoltes i la posterior expulsió dels moriscs malmenaren la seva economia; per contrast, fou convertida en el principal port de la flota castellana a la Mediterrània. Al segle XIV hom establí a Màlaga un consolat de catalans, que coexistí un quant temps amb un de mallorquins. La decadència del segle XVII obrí el pas a una represa econòmica al segle XVIII, gràcies al comerç, amb Barcelona i Amèrica, de llanes, sedes, vins i pesca; per aquest temps assolí els 50.000 h i una rica burgesia comercial i industrial. Participà en la majoria d’esdeveniments andalusos del segle XIX i fou un dels focus principals del cantonalisme, l’anarquisme, el comunisme i les revoltes agràries andaluses. Al començament del segle XX havia assolit els 140.000 h. Durant la guerra civil de 1936-39 fou ocupada pels rebels el 13 de febrer de 1937, després d’una dèbil resistència republicana i d’un fort bombardeig. A partir dels anys seixanta, a les seves activitats tradicionals sumà un gran augment de turisme europeu.

Col·laboració: 
RAs / JMS / RMMR
Llegir més...