i Malàisia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Malàisia

Nom oficial deMalaysia (ms)
Nom oficial deMalaysia (ms)

Estat del SE d’Àsia, format per l’antiga federació d’estats malais, o Malàisia Occidental, que ocupa la part meridional de la península de Malacca, i dos estats del N de Borneo: Sabah i Sarawak, que formen la Malàisia Oriental; la capital és Kuala Lumpur.
Població: 
29.740.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
330.290 km2

La geografia física

La part continental comprèn quasi tota la península de Malacca, i limita, al N, amb Tailàndia. La part N i NW de Borneo, que pertany a Malàisia, té prop de 1 560 km de frontera amb el Borneo indonesi, i és banyada per la mar de la Xina Meridional, la de Sulu i la de les Cèlebes; a la costa, la continuïtat territorial resta interrompuda per Brunei. La Malàisia Occidental és travessada de NW a SE per la serralada de Kerbau, que deixa als costats extenses planes al·luvials. A Borneo, tant Sabah com Sarawak, força muntanyosos, són accidentats per una sèrie de serralades, orientades en direcció SW-NE, que deixen unes amples planes litorals i que culminen al Kinabalu (4.101 m). Les costes són baixes i pantanoses, desproveïdes de ports naturals a la Malàisia Occidental i al sector SW de Borneo, i accidentades, amb uns bons ports naturals, al NE de Borneo. El clima és equatorial, amb precipitacions abundants: a Kuala Lumpur (Malacca), 2.443 mm anuals; a Kuching (Sarawak), 3.905, i a Sandakan (Sabah), 3.226. Les temperatures són altes i constants, amb unes mitjanes de gener de 28,2°C a Kuala Lumpur, de 27,8°C a Kuching i de 26°C a Sandakan, i les de juliol, de 26,9°C, 25,6°C i 27°C, respectivament. Al NE de Borneo es registren variacions altitudinals. Tant la Malàisia Occidental com Borneo són coberts pel bosc equatorial, amb un gran nombre d’espècies productores de fusta valuosa, i hi ha manglars al litoral. Els rius, nombrosos, són curts, cabalosos i torrencials; els més importants són el Pahang (Malacca), el Rajang i el Kinabatangan (Borneo).

La geografia econòmica i l'economia

El 1998, l’agricultura aportava el 12,3% del PIB i ocupava el 16,8% de la població activa. Els conreus ocupen el 23% de la superfície del país. El principal conreu de subsistència és l’arròs, base de l’alimentació, conreat sobretot a la Malàisia Occidental, bé que la producció és insuficient per al consum i cal importar-ne. Dels conreus comercials destaca en primer lloc la palmera d’oli, de l’oli de la qual Malàisia és el primer productor mundial (6% del valor de les exportacions). Fins el 1992 Malàisia fou el primer productor de cautxú, obtingut de les plantacions d’hevea, sobretot a Kedah, Johor i Selangor, però posteriorment ha estat superat per Tailàndia i Indonèsia, bé que encara representa vora una setena part de la producció mundial. Altres conreus comercials són els de palmera d’oli, tabac, cocoter, bananer, canya de sucre, cacau, te, ananàs, cafè, pebre i cacauets. Hom conrea també blat de moro, moniatos, mandioca, hortalisses (tomàquets) i fruita tropical. La ramaderia no satisfà les necessitats; dels vacuns i els búfals hom obté el treball, carn, llet i cuirs. Però gairebé la totalitat de la carn procedeix de l’aviram i els porcins. Els abundants recursos forestals (més del 60% de la superfície) donen lloc a una important producció de fusta. El 1993 el govern decretà restriccions a les exportacions de fusta per tal de frenar la desforestació accelerada i afavorir la reproducció del bosc. Els recursos miners són variats, i el 1998 el sector aportava el 7% del PIB; el més conegut és l’estany, que té els jaciments principals a Perak, prop d’Ipoh, i als voltants de Kuala Lumpur, i amb jaciments menors a Johor (prop de Mersing) i a Pahang (prop de Kuantan). Malàisia fou primer productor mundial d’estany, fins els anys vuitanta, però el 1996 havia passat al setè lloc. És també notable la producció d’ilmenita i columbita, com a subproductes de la fosa d’estany. Té, a més, mineral de ferro (a Terengganu i Pahang), si bé és en davallada, bauxita, (a Johor i a l’illa de Bintan), coure, or, antimoni, fosfats i tungstè. A Sarawak i Sabah és important l’explotació del petroli, que cobreix amb escreix les necessitats locals amb uns 33 pous (8% de les exportacions). Són importants les reserves de gas natural, bàsicament a Sarawak, des del 1982. Pel que fa a la producció d’energia elèctrica, el 1993 el 38% provenia del petroli, el 33% del gas natural i el 15% era d’origen hídric. La contínua demanda d’energia propicià, el 1994, l’aprovació d’una polèmica macroplanta hidroelèctrica a Bakun (Sarawak), però la crisi del 1997 n'obligà a ajornar indefinidament el projecte. La indústria és el sector principal i el motor del creixement econòmic de Malàisia des dels anys setanta (48,4% del PIB i 36,9% de la població activa el 1998). És estimulada per la modernització d’infraestructures i l’atracció de capital estranger. Inicialment, es fonamentà en els recursos miners: foneries d’estany a Pinang, a Butterworth i a Kelang, refineries de petroli a Lutong (Sarawak) i a Port Dickson (Malàisia), complex petroquímic i de liqüefacció del gas a Bitulu (Sarawak) i foneria d’antimoni a Kuching. No obstant això, els anys noranta han pres un gran impuls la indústria mecànica, especialment el muntatge d’automòbils, les drassanes i el material ferroviari. En són els centres Kuala Lumpur, Pinang, Tampoi i Batu Tiga. Té una importància creixent la indústria electrònica, particularment la fabricació de semiconductors i material informàtic. També és important la transformació de productes agrícoles: tabac, oli de palma, de palmist i de copra, sucre, carn i conserves. Les comunicacions per via fèrria són insuficients: uns 1.700 km gairebé exclusivament a la regió peninsular, on les carreteres tenen, en canvi, un desenvolupament notable: 94.500 km, el 75% de les quals són asfaltades, amb uns 20.000 km d’autopistes o autovies (1996). A Sarawak i Sabah, però, són gairebé inexistents. El port principal és Kelang, a Malàisia, però com a exportador el supera Miri (Sarawak). L’aeroport principal és a Sepang, a 50 km de Kuala Lumpur, i el 1998 substituí el de la capital com a principal enllaç internacional. El sector de serveis representava el 1998 el 40% del PIB i donava feina al 46% de la població ocupada. Són importants les branques del turisme i la banca. El comerç internacional presenta un saldo positiu i consisteix en la importació de maquinària i material de transport (60%), manufactures de base (13%), productes químics (7%), alimentaris (5%) i petroli (2,6%) en canvi del mateix tipus de productes en una proporció semblant, llevat del petroli (8%) i els productes químics (3%), a més de l’oli de palma (6%). Els principals socis comercials són Singapur, els EUA, el Japó i Corea del Sud. Malàisia és un dels estats del Sud-Est asiàtic que tenen un creixement econòmic accelerat des de la meitat dels anys vuitanta. Fonamentada en l’impuls de la manufactura, la mà d’obra barata, l’orientació exportadora i l’atracció de les inversions estrangeres, la seva economia té també un creixement anual dels més elevats del món: 7,7% de mitjana anual del PIB en 1990-98 malgrat la greu crisi financera que afectà la regió el 1997. El desenvolupament, però, ha restat limitat a la Malàisia peninsular, malgrat l’existència d’alguns punts de localització industrial a la Malàisia insular. El 1998, la renda per habitant de Malàisia era de 3.670 $, la més alta del Sud-Est asiàtic després de la de Brunei i Singapur. La moneda de curs legal és el ringgit o dòlar malai. Malàisia és un membre destacat de les organitzacions econòmiques regionals: el Pla Colombo, l’ASEAN i l’organització de Cooperació Econòmica de l’Àsia i el Pacífic (APEC).

La geografia humana i la societat

Ètnicament, la població és composta, a la Malàisia Occidental, de malais, xinesos i altres grups (pakistanesos, hindús, etc.); a Sabah i a Sarawak els grups ètnics més nombrosos són els dels aborígens daiak i també xinesos. L’ètnia més nombrosa al país és la malaia (60%), seguida de la xinesa (24%), que controla gran part de les finances del país, i la hindú (7%). La població és desigualment repartida, perquè el 80% habita a la part peninsular, que representa només el 40% del territori. La densitat mitjana és de 44 h/km2, però a la Malàisia peninsular és de 119 h/km2, amb unes variacions regionals acusades (1.187 h/km2 a Pinang i 34 h/km2 a Pahang); a Sarawak i Sabah és tan sols de 23 h/km2. El coeficient de creixement anual és alt (20‰). La població urbana és el 57% del total. Les ciutats principals són a la Malàisia peninsular: Kuala Lumpur, Ipoh i Pinang; a Borneo, les més importants són Kota Kinabalu i Kuching. La llengua oficial és el malai, però l’anglès és molt estès en l’administració i el comerç. L’islam (53%) és religió oficial; segueixen, per ordre d’importància, les religions tradicionals xineses (confucianisme, taoisme, budisme), l’hinduisme, el cristianisme i l’animisme (entre els indígenes autòctons de Malacca i el nord de Borneo). Malàisia és organitzada com una federació de 13 estats més un territori federal que comprèn la capital i l’illa de Labuan. El cap d’estat és el sobirà (Yang Di Pertuan Agong), elegit per un període de cinc anys pels caps hereditaris de cadascun dels estats. El parlament bicameral és compost d’un senat de 70 membres (Dewan Negara), 40 dels quals són designats pel sobirà, 26 elegits per les assemblees legislatives dels estats i quatre pel territori federal; i una cambra de representants (Dewan Ra'ayat), de 193 membres elegits cada cinc anys per sufragi universal. El país es regeix per la constitució aprovada el 1957. Malàisia és membre de l’ONU, del Commonwealth, i de l’Organització de la Conferència Islàmica, a més de les organitzacions econòmiques anteriorment citades.

La història

La península Malaia rebé influències culturals hindús a partir del segle I. Del segle XI al XIII fou dominada per l’estat budista de Srīvijaya establert a Sumatra, i al segle XIV, per l’imperi javanès de Madjapahit. Vers el 1400 un príncep malai fundà Malacca, poder polític i econòmic de primera magnitud i el principal centre de difusió de l’islam. Els portuguesos s’apoderaren de Malacca el 1511, però en foren expulsats pels holandesos el 1641. Seguí la dominació britànica damunt Pinang (1786), Singapur (1819) i Malacca (1824). La Gran Bretanya establí tractats d’aliança amb diversos governants locals i esdevingué llur protectora. El 1888 Sabah fou declarat protectorat britànic del Borneo del nord. Sarawak, que formava part del soldanat de Brunei, fou cedit pel seu soldà a un anglès (1841). Ell i els seus descendents l’administraren com a estat independent, fins el 1888, que també esdevingué un protectorat britànic.

Després de l’ocupació japonesa (1942-45), fou creada la Federació de Malàisia, el 1948. Aquesta federació es convertí en membre independent del Commonwealth britànic el 1957, i després, en una part de Malàisia (1963), nova federació dins el Commonwealth que incloïa Sabah, Sarawak i Singapur, de la qual, però, aquest se separà el 1965. El 1967 Malàisia, Indonèsia, les Filipines, Singapur i Tailàndia constituïren l’Associació de les Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN). El 1969 les tensions racials, religioses i econòmiques entre la majoria malaia i la minoria xinesa —més rica, però discriminada— provocaren diversos avalots arran de les eleccions legislatives. Això comportà la dimissió (1970) del primer ministre, T. Abdul Rahman, succeït per T. Abdul Razak. Aquest amplià el govern —format per l’organització nacional malaia unida (ONMU)—, amb partits de l’oposició i creà, així, el Front Nacional, el qual s’ha mantingut en el poder en les successives eleccions des del 1974 malgrat l’expulsió del partit islàmic (1977), que provocà greus avalots, repetits els anys següents. Mort T. Abdul Razak (1976), ocupà el seu càrrec D. Hussein ibn Onn, el qual, al seu torn, fou substituït per Mahathir Muhammad (1981).

L’hegemonia del Barisan Nasional (Front Nacional) és contestada pel Partit de la Unitat de Sabah, que ha dominat els successius comicis en aquest territori i que sovint ha estat acusat d’afavorir-hi el secessionisme. En 1978-89 tingué lloc una arribada en massa de refugiats —sobretot vietnamites— procedents de zones en conflicte del SE asiàtic. Al febrer del 1986 el govern de Mahathir s’hagué d’enfrontar amb una nova crisi en produir-se diverses divisions al si del principal partit de la coalició, l’Organització Nacional Malaia Unida (ONMU). Això no obstant, en les eleccions anticipades celebrades a l’agost del 1986, el Front Nacional fou confirmat en el poder i l’ONMU augmentà el nombre d’escons. A l’octubre del 1987 el règim de Mahathir intensificà la repressió sobre l’oposició amb nombroses detencions, el tancament de diversos diaris i la prohibició de qualsevol manifestació política, i decretà també una nova legislació molt més restrictiva sobre els mitjans de comunicació. Les creixents diferències a l’interior de l’ONMU provocaren, el 1987, una purga en profunditat dels seus membres per part de Mahathir. Al febrer del 1988 el tribunal suprem decretà que l’ONMU era il·legal, fet que obligà Mahathir a crear un altre partit, l’ONMU-Baru. Malgrat que l’oposició era constituïda per un ventall de forces polítiques que anava dels islamistes progressistes als socialistes, no fou possible en les eleccions de l’octubre del 1991 vèncer el front governamental, que rebia el suport de més de 100 empreses que disposa d’un pressupost molt superior al de l’oposició. Des de l’abril del 1990 el nou soldà és Azlan Muhibuddin Shah (que substituí Tuanku Mahmud Iskandar al-Adj), el qual mantingué amb el primer ministre millors relacions que l’anterior.

Amb una renda per habitant relativament elevada, Malàisia esdevingué una de les economies emergents del Sud-est asiàtic i un pol d’atracció per a la inversió estrangera. També la crisi del Golf li permeté d’augmentar la producció de petroli en benefici dels països de la zona. D’altra banda, però, les relacions amb Singapur, força tenses, elevaren el pressupost de la seguretat interior a un nivell que gairebé igualava el militar. El creixement anual del PNB assolí el 9,6% el 1995 i les exportacions de productes manufacturats constitueixen, des del 1989, més del 50% del total d’exportacions, sobrepassant les de les primeres matèries. Tot i amb això existeixen problemes derivats de les diferències econòmiques entre la comunitat malaia i la xinesa, ja que aquesta última controla bona part de les estructures econòmiques del país. El puixant paper de Malàisia dins el conjunt regional incrementa les ja tradicionalment difícils relacions amb Singapur. La construcció de noves infraestructures de comunicacions i transports a Malàisia era vista com a competència per Singapur, fins aleshores centre regional de comunicacions.

En l’àmbit polític, les eleccions del 1991 foren guanyades aclaparadorament per tercera vegada consecutiva per la coalició encapçalada pel primer ministre Mahathir Mohammad. Similars resultats es produïren en les legislatives del 1995: victòria aclaparadora de la coalició governamental, que fou interpretada com a victòria personal de Mahathir. El paper de la família reial fou el centre d’atenció de la vida política els anys noranta. Mantenint encara grans privilegis i amb acusacions de corrupció i d’ingerències en la vida política i econòmica del país, les famílies de soldans s’enfrontaren a les pressions dels partits polítics per a reduir la monarquia a una funció estrictament simbòlica. El 1994 fou entronitzat soldà de la Federació Tuanku Ja'afar Rahman, símbol de la unitat interètnica i protector de l’islam. El nou soldà, escollit per cinc anys, ja no heretà els mateixos poders que els seus predecessors.

La iniciativa de crear el Caucus Econòmic de l’Àsia de l’Est (EAEC), que excloïa la participació de països no asiàtics, es veié realitzada malgrat l’oposició inicial dels Estats Units, exercida a través dels seus aliats, el Japó i la Corea del Sud, si bé l’EAEC quedà limitat a ésser un grup de contacte i discussió. La crisi que a partir del 1998 afectà tota la regió del sud-est asiàtic significà per al país la primera recessió des del 1985. Després d’una important incorporació en els processos d’integració econòmica internacional, el primer ministre, Mahathir Mohammad, hagué de trobar noves vies davant d’una situació insostenible: enfonsament de la moneda el 50%, caiguda de les inversions i el consum, i milers de persones acomiadades. El primer ministre intentà frenar la crisi establint forts controls a les operacions de canvi (per evitar els atacs dels especuladors), amb la qual cosa al final del 1999 el país començà a recuperar-se progressivament. Al setembre del 1998, Mahathir feu dimitir el seu ministre i persona de confiança, Anwar Ibrahim, per profundes desavinences sobre la manera d’afrontar la crisi. Anwar reaccionà creant un nou partit reformista, fet al qual Mahathir respongué processant-lo per crims sexuals i corrupció. A l’abril del 1999 Anwar fou condemnat a sis anys de presó, però proposà a la seva dona presentar-se al capdavant del partit en les eleccions legislatives del novembre del 1999. No obstant això, en aquestes eleccions tornà a guanyar el partit del primer ministre, l’Organització Nacional de la Unitat Malaia (UMNO). A l’abril del 2000, Anwar fou processat novament i condemnat a nou anys més de presó.

Les mesures per a combatre el daltabaix econòmic provocat per la crisi financera del 1997 recuperaren en part l’economia, però la retracció de les exportacions a causa de l’alentiment econòmic global els primers anys del segle XXI i les incerteses derivades dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 als EUA (el principal soci comercial i l’origen majoritari de les inversions a Malàisia) i les seves conseqüències, a més de la incidència de l’epidèmia SARS (2003), donaren taxes de creixement inferiors a les esperades, molt per sota de les xifres espectaculars dels anys noranta, bé que en un clar sentit ascendent. A l’abril del 2001, el govern impulsà un nou pla desenal (Política de Visió Nacional), que subratllava l’augment dels recursos destinats a educació i a la millora de l’eficiència de les corporacions amb participació estatal. Tot i que en l’àmbit polític el continuisme del règim autoritari instaurat a la independència del país fou la tònica predominant, aquests anys tingueren lloc canvis de diversa entitat: al novembre del 2001 morí el rei Salahuddin Abdul Aziz Shah, que fou succeït pel seu fill Syed Sirajuddin Syed Putra Jamalullail, entronitzat a l’abril del 2002.

El canvi políticament més important, però, fou la dimissió del primer ministre Mahathir Mohammad a l’octubre del 2003, després de 22 anys en el càrrec, durant els quals fou el principal artífex d’un desenvolupament espectacular, pragmatisme que combinà amb un ferri control de l’oposició i els mitjans de comunicació, l’afavoriment dels malais (en detriment sobretot de les àmplies minories xinesa, que malgrat tot manté el predomini econòmic, i índia, que al març del 2001 protagonitzà enfrontaments de gran violència amb els malais), l’estricta observança de l’islam (tot i que després dels atemptats de l’11 de setembre perseguí activistes musulmans) i una retòrica antioccidental que li reportà sovint tensions. Mahathir fou succeït per Abdullah Ahmad Badawi, el qual fou confirmat en el càrrec en les eleccions del març del 2004. Una de les primeres mesures de Badawi fou l’alliberament de l’antic vice-primer ministre Anwar Ibrahim al setembre. Al febrer del 2001, l’anunci de la construcció d’un gran complex hidroelèctric a Bakun (Borneo) suscità fortes protestes d’organitzacions mediambientals. D’altra banda, la duresa de les mesures contra els immigrants il·legals (el nombre dels quals hom estimava al voltant d’un milió) fou reiteradament denunciada per les organitzacions de drets humans i suscità tensions amb alguns estats de la regió.

En política exterior, les relacions amb Singapur milloraren substancialment al setembre del 2001, quan fou signat un acord relatiu a diversos contenciosos fronterers i a la construcció d’un túnel i un pont per unir ambdós països. Per contra, subsistiren les tensions relatives a les aigües territorials malgrat la signatura el 2002 d’una Declaració de Bona Conducta entre les Parts al Mar del Sud de la Xina, subscrita per diversos països de la regió, entre els quals Malàisia. Al desembre del 2004, un terratrèmol marí (tsunami) amb epicentre a Atjeh (Sumatra) feu prop de 10.000 morts a Malàisia. La necessitat de mà d’obra comportà que al maig del 2005 es contractessin 100.000 ciutadans pakistanesos, i, malgrat la política de migracions ambigua del govern, s’establiren centres a Indonèsia i altres països del sud-est asiàtic per atreure més treballadors. Tot i això, al juliol del 2009 el govern prohibí la contractació de treballadors estrangers, mesura que justificà amb l’argument de protegir el lloc de treball dels malaisis en el nou context de la crisi econòmica iniciada el 2008. Però més enllà de les diverses polítiques amb relació a la immigració segons la conjuntura econòmica, les diferències entre comunitats es reflectiren en la demanda dels hindús a favor de la llibertat religiosa, sense obtenir èxit, per tal d’evitar els atacs de grups islamistes als seus temples. Als conflictes i als esclats de violència s’afegiren les discrimacions practicades pel govern. Exemples de restriccions religioses foren l’anul·lació de la celebració d’una conferència el 2007 per l’entesa entre cristians i musulmans o la prohibició, el mateix any, de trenta-set llibres perquè atemptaven contra la fe dels musulmans, i la prohibició del Consell Islàmic de Malàisia a les dones musulmanes de comportaments lèsbics o masculins al final del 2008. Al gener del mateix any, d’altra banda, el ministre de Salut, Chua Soi Lek, dimití per un escàndol sexual.

La política interna estigué marcada per acusacions de corrupció durant l’any 2006, sense que hi hagués conseqüències destacables. El partit opositor Front Popular (FP) augmentà la seva presència a l’estat de Selango, cosa que comportà la tornada a la política de l’ex-primer ministre Anwar Ibrahim, el qual, tanmateix, al juliol tornà a ser processat sota acusacions de sodomia després que en les eleccions legislatives celebrades al març el partit del govern, el Front Nacional, registrés els pitjors resultats de la seva història tot i retenir la majoria absoluta. La coalició opositora, FP, s’imposà en vuit dels tretze estats on se celebraren eleccions legislatives. Pressionat per aquests mals resultats, el primer ministre Ahmad Badawi anuncià la dimissió dels seus càrrecs al capdavant del govern i de l’oficialista OMNU, que es feu efectiva a l’abril del 2009. Fou rellevat en ambdós càrrecs pel vice-primer ministre Najib Tun Razak. En el terreny de les catàstrofes naturals, Malàisia patí greus inundacions, que forçaren el desplaçament de més de 100.000 persones; la por de les malalties dugué el govern a demanar ajut internacional per fer-hi front. Malgrat això, l’economia no aturava el seu creixement, que se situà en una mitjana del 6%. Tot i això, en previsió d’una acusada frenada del creixement com a resultat de la crisi econòmica global, a l’octubre el govern impulsà una sèrie de mesures per atreure la inversió estrangera.

Llegir més...