Situació i presentació
El terme de Maldà és un dels més grans de tota la vall del Riu Corb. És situat en el límit entre les comarques de l’Urgell i de les Garrigues i molt proper pel S a la Conca de Barberà. Limita al N amb Belianes i Sant Martí de Riucorb, que també hi confronta per l’E, per on també limita amb el terme de Vallbona de les Monges i els Omells de na Gaia, al S també amb els Omells de na Gaia, l’Espluga Calba i els Omellons i a l’W amb el terme d’Arbeca, aquests tres darrers de la comarca de les Garrigues.
Maldà es troba a la riba esquerra del Riu Corb, que li fa de línia divisòria pel N i marca la seva partió amb el terme de Sant Martí de Riucorb. Per la part meridional és molt accidentat i en les fondalades del Maldanell i el Riu Corb es troben les millors terres de conreu, especialment de regadiu. El Maldanell, afluent del Riu Corb per l’esquerra, travessa el terme per la part N i en direcció E-W; quan porta aigua recull les de la conca formada per les serres que formen la divisòria d’aigües del terme de Passanant, des del poble de Belltall i de la serra del Tallat pel seu sector ponentí. Hi predominen les terres calcàries oligocèniques, cobertes per una capa de margues quaternàries. Alguns turons de la part meridional sobrepassen els 570 m, mentre que els de la part NW tenen uns 380 m.
El terme comprèn el poble de Maldà, cap de municipi, i el despoblat de Maldanell. La carretera de la vall passa pel peu del castell i segueix tota la ribera fins passat Rocallaura, on entra a la Conca de Barberà. Aquesta carretera, que prossegueix per Belianes fins a Bellpuig, vers el N, troba, prop de la Farinera, una cruïlla de carreteres locals que van a Vallbona de les Monges, als Omells de na Gaia i a Blancafort, i a l’Espluga Calba i els Omellons.
La població i l’economia
El segle XVIII Maldà augmentà notablement la població (maldanencs), passant de 83 h (1718) a 554 h (1787). Com tots els pobles de la zona, Maldà va tenir un augment demogràfic màxim en la segona meitat del segle XIX (925 h el 1857) fins arribar a tenir 933 h el 1860. El darrer terç del segle XIX experimentà una davallada (813 h el 1887) i de nou es redreçà al començament del segle XX (896 h el 1900). L’any 1920 el nombre d’habitants disminuí lleugerament amb 896, per tornar a incrementar-se el 1936 amb 927. L’any 1950 (735 h) la població encetà una tendència decreixent: 512 h el 1970, 376 el 1981, 325 el 1991 i 276 el 2001. Amb el canvi de segle, però, la tendència es capgirà i, el 2005, hi havia 293 h.
Les activitats agràries són la base econòmica del municipi. Les terres de conreu estan destinades als cereals (principalment l’ordi), els ametllers, l’olivera i la vinya (macabeu i xarel·lo). Hi ha un sector de regatge al costat del Riu Corb i del Maldanell. Destaca la cria de bestiar porcí i d’aviram. Hom comercialitza els productes a través de la Cooperativa del Camp de Maldà. Aquesta cooperativa elabora oli amb la Denominació d’Origen Garrigues, amb l’oliva arbequina. A l’W del cap de municipi hi ha la Farinera de Maldà, que forneix farina a diverses comarques del país i de fora.
El poble de Maldà
Campanar de l’església de Santa Maria de Maldà (Urgell)
© C.I.C - Moià
El poble de Maldà (428 m d’altitud) s’alça a l’extrem occidental de la serra que divideix la fondalada del Maldanell i la ribera del Riu Corb, a la part solana, apinyat prop del castell i estès als costats de la carretera de Vallbona. Tot el poble és aplegat i fet de carrers costa amunt o costa avall, retorts.
En el segle XII, Maldà era un poble voltat de muralles i tancat amb portals. El castell de Maldà ocupava l’espai dels edificis que envolta la plaça actual, plaça que en les escriptures dels segles XIII i XIV continua essent anomenada plaça de la Torre, malgrat que el castell fos ja reedificat en una altra banda. El castell primitiu tancava tota la carena del turó on s’assenta la part alta del poble actual. Per la banda de migdia la fortalesa es feia naturalment inexpugnable a causa del dau espadat de roca que l’aïllava del repeu de la serra.
Sala residencial del castell de Maldà
© Fototeca.cat
La primitiva parròquia sembla que era l’església romànica de Sant Pere, que es troba a la part baixa del poble, prop de la carretera de Vallbona. És d’una sola nau i un absis quadrat i obra del segle XII. Tant la nau com l’absis són coberts amb volta de canó, sostinguda per quatre arcs torals que es recolzen en mitges columnes, amb capitells senzills de pla i cavet. El més proper al frontis té a mitja columna un altre capitell del qual arrenca un començament d’arc rebaixat, desaparegut o que mai es va arribar a construir. Aquesta o una església anterior és esmentada el 1154 quan va passar de la diòcesi de Vic, a la qual pertanyia des del final del segle XI, a l’arxidiòcesi de Tarragona. La façana, coronada per una espadanya, té una portada amb arc de mig punt, d’ample dovellatge, protegit per un guardapols, i sostingut per dues columnes amb capitells ornamentats amb elements de tipus vegetal molt simple i de dibuix geomètric.
L’actual església parroquial de Santa Maria de Maldà és del segle XVIII i es troba en la part alta de la població. Té la façana dividida per dues pilastres adossades que fan que transcendeixi a l’exterior l’estructura interior, de tres naus. Dues pilastres més a la cantonada emmarquen tot el conjunt. La portada té dos cossos. Cadascun té dues columnes de fust llis i capitell corinti. Damunt de la portada hi ha un frontó corbat que es repeteix a dalt de tot. El campanar és octagonal.
La festa major d’estiu se celebra el tercer diumenge d’agost. La festa patronal de Sant Macari s’escau pel 2 de gener. És tradició que el primer de maig el poble de Maldà vagi en processó al santuari del Tallat (del municipi de Vallbona de les Monges). La penúltima setmana de juny tenen lloc les Jornades Culturals, que ofereixen un cicle de conferències i exposicions.
Altres indrets del terme
El municipi comprèn el despoblat de Maldanell, prop del qual hi ha localitzades restes d’interès arqueològic. Entre els materials trobats hi ha ceràmica neolítica, ibèrica, romana i medieval. Cal pensar que al cim del turó era assentat el castell o torre de guaita de Maldanell, encara que no hi ha vestigis que ho testifiquin. Hom ha fet excavacions sota una balma gegant i s’hi han trobat restes d’una habitació medieval d’un edifici d’aparences monumentals que fan pensar en una possible cronologia dels segles XIII o XIV. Hi ha restes d’un possible dolmen i unes sepultures excavades a la roca, amb alguns gravats.
La història
Els Cardona, vescomtes d’Osona, foren els primers que senyorejaren el terme i el castell de Maldà; és probable que ells fossin els endegadors i repobladors del lloc vers el 1040, data en la qual feren donacions de béns de Maldà a l’església canonical de Sant Vicenç de Cardona amb motiu de la seva consagració. Aquesta possessió fou confirmada de fet legalment l’any 1082 quan els comtes de Barcelona, els germans Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II amb la comtessa Mafalda, el dia 29 de gener, donaren al vescomte de Cardona, Ramon Folc (I), el castell de Maldà, i el lloc i castell de Maldanell. Segons Sanç Capdevila, els Cardona, tingueren la propietat directa i senyorial fins l’any 1273, en què la vengueren al rei Jaume I, amb data de 4 d’abril. Més tard Maldà continuà en poder dels Cardona però com a feudataris del rei. Fou en temps de Jaume II que en part tornen a la casa dels Cardona els castells de Maldà i Maldanell, quan el rei els concedeix el mer i mixt imperi, però es reserva el domini sobirà i la potestat directa. A partir de Pere III i en concret entre 1347 i 1450 novament els Cardona tenen potestat directa i el domini alodial i tots els altres drets sobre Maldà. Per títol de compra els llocs de Maldà i Maldanell entraren a formar part del patrimoni dels senyors de Ponts, la família Albert, fins l’any 1585, en què Pere Albert ven els drets a Antoni de Frígola, per passar després als Cortada el 1667 per compra feta a Francesc de Frígola per Jaume de Cortada i Sala en pública subhasta i pel preu de 27 000 lliures. El domini de Maldà i Maldanell va passar per via de casament a Antoni d’Amat i de Junyent i l’any 1868 heretà la baronia Josep de Càrcer i d’Amat i, per aquest llinatge, entraren a posseir la baronia els Vilallonga, barons de Segur. El títol baronial en aquest temps era ja desproveït de tota jurisdicció i domini senyorial.