Estudià a les universitats de Lleida i de París, on explicà lletres sagrades; des del 1403 fou canonge de la seu de Barcelona, i des del 1407, rector de Santa Maria del Pi. Intervingué decisivament en el problema de la successió de la corona a favor de Ferran d’Antequera i en la liquidació del Cisma d’Occident, i dugué a terme eficaces gestions per a la sostracció a l’obediència de Benet XIII. El 1417 intervingué en el concili de Constança, on, digueren, obtingué tres vots per a la tiara pontifícia. Fou diputat de la generalitat (1425). Residia a l’edifici anomenat actualment Casa de l’Ardiaca, on tenia la seva magnífica biblioteca. Fou primordialment un brillant predicador, culte i retòric, d’estil pompós i solemne, amb citacions llatines sagrades i profanes, molt escaient a la cort, on tot sovint predicà, i en ambients intel·lectualitzats. Se'n conserven una vintena de sermons, datats entre el 1408 i el 1414, i els dos parlaments que pronuncià a la festa de la gaia ciència de Barcelona, el 1413, davant el rei Ferran. Un sermó predicat davant Alfons el Magnànim, el 1419, a la capella reial de Barcelona, li suggerí la idea de la seva obra de més volada, el tractat ascètic Lo pecador remut , obra extensíssima, en dues parts, on desenvolupa el tema, complicat i medieval, de l’entestament de Lucífer a evitar la mort de Crist, per tal que no es produís la redempció del gènere humà. Tota una teoria d’abstraccions i de metàfores posades en moviment inunda aquest llibre ampul·lós, amb moments d’una gran bellesa, al qual, de tant en tant, llargs fragments de prosa rimada donen una musicalitat especial i complicadíssima. Citacions d’autors clàssics s’hi barregen amb passatges bíblics, i arreu voreja un cert humanisme, curiosament integrat en una temàtica típicament medieval, fins a arribar a una mena de fusió entre el reremón pagà i el cristià.
Primera pàgina de Lo pecador remut , de Felip de Malla (edició incunable, Barcelona 1495)
© Fototeca.cat
Eclesiàstic.