i Stéphane Mallarmé | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Stéphane Mallarmé

poètica poètica
Poeta francès.
París, 18 de març de 1842 — Vervins, Illa de França, 9 de setembre de 1898

De jove, el descobriment de Les fleurs du mal de Ch.Baudelaire li fou un trauma prou profund per fer-li començar una vida bastant miserable, dividida entre l’ensenyament de l’anglès en diversos instituts i la reflexió sobre l’obra poètica. Posteriorment tractà d’alliberar-se de la influència de Baudelaire i de definir el principi de la seva estètica personal: pintar no pas l’objecte, sinó l’efecte que l’objecte produeix. Després de l'Hérodiade, que no tingué gaire èxit, fins a l’elogi que Huysmans en féu en À rebours, l’obra més completa de Mallarmé és Igitur ou la folie d’Eldehnon (1925); hom hi troba tots els temes predilectes de la simbologia de l’autor: el llum, el mirall, la consola, les cortines, el rellotge, la biblioteca, els daus. Reaccionà progressivament contra el Parnàs, que el féu, conjuntament amb Verlaine, capdavanter dels grups d’avantguarda anomenats simbolistes. La recerca obstinada de la perfecció formal, aliada amb el desig de superació intel·lectual que neix de l’angoixa vital i del sentiment d’imperfecció, produïen en Mallarmé dues conseqüències: el sentiment de la impotència de la creació i el problema plantejat quan aconseguia de vèncer aquesta impotència; es refugiava en una concepció aristocràtica de la funció poètica, de la qual el seu hermetisme no és més que un aspecte, que usava procediments estilístics particulars, com la hipèrbole, la sintaxi capgirada, els mots poc coneguts o els neologismes. El 1876 publicà l'Après-midi d’un faune, per al qual Debussy compongué un Prélude (1891). El 1887 es publicà, en una edició molt limitada, l'Album de vers et de prose, Pages. Aprofità la seva retirada de l’ensenyament per a dur a terme l’ambició, sempre present, del llibre absolut que, sortint dels camins fressats, n'obriria de nous a l’expressió poètica. Pensà d’haver-ho aconseguit amb Un coup de dés jamais n'abolira le hasard (1897), on la tipografia i la disposició de les lletres en la plana constitueixen jocs que cal afegir al contingut semàntic i que han de donar al missatge poètic tot el seu valor. La influència de Mallarmé és considerable: Valéry és el poeta que li deu més, directament, però també inspirà Calligrammes, d’Apollinaire, i el discurs trossejat o negat de la més moderna literatura. Traduït i comentat pels modernistes (Pérez Jorba, Zanné), influí sobretot en Carles Riba (Tres Suites) i, darrerament, en Pere Gimferrer. Agustí Esclasans publicà l’antologia Stéphane Mallarmé (1938).

Col·laboració: 
AVM
Llegir més...