i Marià Manent i Cisa | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Marià Manent i Cisa

Maria Manent i Cisa
© Fototeca.cat
literatura lit
Escriptor.
Barcelona, 1898 — Barcelona, 1988

La seva família —paterna i materna— provenia de Premià de Dalt (Maresme); el seu pare dirigí una explotació de boscs al Gran Chaco. Estudià comerç i idiomes. Treballà a l’Editorial Políglota quan hi intervenia Josep Carner, de qui fou amic des de molt jove. Fou director literari de l’editorial Joventut, de Barcelona. Col·laborà a diverses publicacions — La Publicitat , La Veu de Catalunya , La Revista , etc— i intervingué en la major part de les activitats poètiques catalanes, com la creació dels Amics de la Poesia (1921) —amb Carner, Bofill i Ferro, Carles Soldevila, Ramon Sunyer i altres—, la fundació i direcció de la Revista de Poesia (1925) i la redacció de Quaderns de Poesia (1934). El 1934, juntament amb Millàs-Raurell, representà el Pen Club català al congrés d’Edimburg. Viatjà sovint per Europa, i féu llargues estades a Suïssa. La seva obra és, primordialment, poètica, com a creador, com a traductor i com a crític de poesia. Els dos primers llibres, La branca (1918) i La collita en la boira (1920), són influïts per l’estètica del Noucentisme i per l’obra de Josep Carner. Amb L’aire daurat (1928) inicià l’experiència de les interpretacions de la poesia xinesa. El 1931 publicà L’ombra i altres poemes , que, juntament amb La ciutat del temps (1961), són els seus llibres més personals, d’una lírica continguda, que tendeix al simbolisme i a la poesia pura. El 1967 publicà Com un núvol lleuger , que porta com a subtítol Més interpretacions de lírica xinesa , pel qual hom li atorgà la Lletra d’Or. Recollí els seus quatre primers llibres en el volum Obra poètica (1956) i aplegà tota l’obra poètica a Poesia Completa (1916-1986) (1986), que inclou els poemes de Cant amagadís (1986) i exclou les versions de poesia xinesa. Ha conreat la crítica de poesia, i aplegà els seus treballs en els llibres Notes sobre la literatura estrangera (1934), Poesia, llenguatge, forma (1973) i Llibres d’ara i d’antany (1982), i als reculls en castellà Cómo nace el poema (1962) i Palabra y poesía (1971). Publicà comentaris sobre art, Notícies d’art (1981) i una edició de bibliòfil de 20 poemes xinesos (1982). Traduí al català diversos poetes anglesos: Sonets i odes de John Keats (1919), Poemes de Rupert Brooks (1931), Versions de l’anglès (1938), Poesia anglesa i nord-americana (1955), Poemes de Dylan Thomas (1974), Llibres profètics de William Blake (1976), Poemes d’Archibald Mac Leish (1981), etc. També publicà traduccions, en prosa, de Kipling, Chesterton, Pater, Andersen, etc. Són notables les seves versions de poesia xinesa al castellà, recollides a El color de la vida (1942), així com les traduccions castellanes de poetes anglosaxons: La poesía inglesa (tres volums, 1945, 1947 i 1948), La poesía irlandesa (1952) i Poemas d’Emily Dickinson (1957). Finalment, cal destacar-ne els llibres de memòries —que formen part d’un vast dietari, en la seva major part inèdit—, d’una prosa rica en les descripcions de la natura i extremament precisa i detallista en la formació de l’àmbit narratiu: Montseny. Zodíac d’un paisatge (1948), A flor d’oblit (1968), El vel de Maia , premi Josep Pla 1974 (1975) i L’aroma d’arç (1982). La seva obra s’ha de considerar, unitàriament, com una de les creacions poètiques més homogènies, sensibles i cultivades de la literatura catalana del s. XX, servida amb un llenguatge ple de matisos, d’una extrema puresa i d’una volguda contenció. El 1985 li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Col·laboració: 
JoMC / ASu / ICG
Llegir més...