Fou comanador de l’orde de Santiago a Montizón i morí en defensa d’Isabel la Catòlica contra el bàndol de la Beltraneja. Dintre el seu cançoner —una cinquantena de composicions, la majoria de contingut amorós i de caràcter al·legòric— excel·leix l’elegia coneguda amb el títol de Coplas a la muerte de su padre. La composició és vinculada a la tradició medieval dels planys i de la dansa de la mort. Cal cercar-ne el valor i l’originalitat en el to exhortatiu, en la manera de dir, alhora efusiva i serena, i en el do d’evocació de tot un món passat i inaprehensible ("¿Qué se hicieron las damas, / sus tocados y vestidos, / sus olores? / ¿Qué se hicieron las llamas / de los fuegos encendidos / d’amadores?"). Les Coplas contenen, doncs, una temporalització i una localització. Aquí la Mort no crida uns personatges representatius, abstractes (el papa, el rei, el criat, etc), sinó el pare de l’autor, el gran senyor Rodrigo Manrique (mort el 1476), i en un lloc ben concret ("en la su villa de Ocaña / vino la Muerte a llamar / a su puerta"). La Mort, d’altra banda, li parla de la vida terrenal i de l’esperança en l’eterna, però també d’una “tercera vida”, la de la fama. Per això el cavaller l’accepta ("Y consiento en mi morir / con voluntad placentera, / clara, pura"). La fama és ja un concepte renaixentista, i a les Coplas la grandesa d’una vida no solament ennobleix, sinó que àdhuc embelleix la tètrica i macabra mort de l’edat mitjana.