Situada a la riba dreta del Mincio, a pocs quilòmetres de la desembocadura del Po, es presenta com una petita península entre els llacs Superiore, Mezzo i Inferiore, fet que li dóna un aspecte pintoresc. Fins recentment no s’ha desenvolupat una certa activitat industrial, dins la qual es destaquen les indústries químiques, mecàniques i de la confecció. Fundada pels etruscs cap als s. VI i V aC, fou ocupada successivament pels gàl·lics (s. IV aC), per Roma (~200 aC), els visigots (401) i els llombards (601). Al s. XI fou sotmesa a Toscana, i des del s. XII féu costat als güelfs enfront dels gibel·lins. L’any 1235 esdevingué una ciutat güelfa i participà en la lluita contra l’imperi. El 1328 Lluís Gonzaga n'assolí el poder. Elevada a marquesat per l’emperador Segimon (1433) i a ducat per Carles V (1530), el 1536 s’incorporà Montferrat. En extingir-se la branca principal dels Gonzaga (1627), esclatà la guerra entre les branques de Nevers i de Guastalla, sostingudes, respectivament, per França i per Castella i l’imperi; el ducat passà a Carles I de Gonzaga-Nevers (1631). En morir Ferran Carles I de Màntua sense successió (1708), Savoia s’annexà Montferrat i el 1710 els Àustria uniren Màntua a Milà. Com a part del regne Llombardovenecià (1815-19) i de Venècia (fins el 1866), Màntua s’uní al regne d’Itàlia. Entre les esglésies cal destacar la rotonda de San Lorenzo (s. XI), la de San Francesco (s. XV), gòtica, la de San Sebastiano, començada per L.B.Alberti el 1460, la de Sant'Andrea, feta per L.Fancelli (1742-94) segons projecte d’Alberti, i la catedral (s. XIII), restaurada per Giulio Romano. El Palazzo Ducale, avui museu, té luxoses estances, com la Camera degli Sposi, amb frescs d’A.Mantegna, i el studiolo d’Isabella Gonzaga, també decorat per Mantegna. Als afores de Màntua hi ha el Palazzo del Te, vil·la projectada i decorada per Giulio Romano.