Fill de camperols, fou influït en la seva joventut per la Revolució Russa i per Lenin. El 1918 anà a Pequín com a ajudant de bibliotecari de Li Tazhao, amb el qual compartí l’aspiració de conciliar el marxisme leninisme amb el nacionalisme xinès.
En ésser fundat el partit comunista xinès (1921), Mao fou un dels dotze delegats que es reuniren a Xangai. Cap de propaganda del partit (1925-26), tingué un paper secundari mentre durà l’aliança del partit comunista amb el Guomindang. En produir-se el trencament amb Chiang Kai-shek (1927), passà a Hunan, on començà a organitzar els camperols com a força revolucionària. Convençut del paper primordial que les masses camperoles havien de tenir en la revolució, s’oposà als dirigents comunistes, que, malgrat les desfetes de Xangai i de Canton, continuaven creient en el proletariat urbà com a base de la revolució xinesa.
Establí, a Kingsi, un govern soviètic, del qual fou elegit president (1931), i inicià un programa de reforma agrària. Preveient que no podria resistir l’ofensiva de Chiang Kai-shek, el qual havia arribat a un acord amb els japonesos per a continuar lluitant contra les regions sovietitzades, encapçalà la Llarga Marxa (1934), que en un any conduí l’exèrcit comunista a cinc mil quilòmetres del punt de partida. Fou en el curs de la Llarga Marxa quan Mao assolí el control absolut del comunisme xinès. Aconseguí d’arribar a Shensi i establí un nou govern soviètic amb capital a Yenan (1935-49). En esclatar el conflicte sinojaponès (1937), Mao, sense perdre mai de vista el seu objectiu principal, la instauració del comunisme a la Xina, pactà, en nom de la unitat nacional en contra de l’invasor, una treva amb Chiang Kai-shek.
En plena guerra contra el Japó publicà Sobre la nova democràcia (1940), on afirmà la necessitat per a la Xina d’una dictadura conjunta de les distintes classes com a etapa de transició per als països feudals i dominats per l’imperialisme. A la fi del 1947, Mao féu un esquema de la política econòmica futura del govern comunista: requisa de les propietats feudals i distribució entre els camperols, nacionalització del capital burocràtic i control de la banca, la indústria i el comerç exterior.
Del 1948 al 1949 la lluita contra les tropes del Guomindang féu grans progressos, i l’1 d’octubre de 1949 fou proclamada a Pequín la República Popular Xinesa. Mao fou successivament president del consell, de la república i secretari del partit. El 1957, d’una manera inesperada, inicià una política liberal, coneguda com el període de les “Cent Flors”. Al cap de quatre mesos el partit suprimí l’experiència. El 1958 obrí un nou front: el de les “comunes del poble”, on s’unien l’activitat agrària, industrial, familiar i militar i el salari igualitari. Proclamat com “un gran salt endavant”, fou desacreditat per l’URSS com un conjunt de mesures antiquades i reaccionàries. El 1959 Mao cedí la presidència a Liu Shaoji.
A la primavera del 1966, amb l’ajut de Lin Biao, posà en marxa la Revolució Cultural, impulsada per un sector del partit comunista i per la guàrdia roja, que tenia com a objectiu la transformació de les consciències, sobretot de les generacions joves, i de garantir la construcció del socialisme. La publicació del Llibre roig, recull de les citacions de Mao que conté l’essencial de la seva obra, fou un dels instruments de transformació de les masses a fi que participessin en el procés revolucionari. La destitució de Liu Shaoji (1968) i la celebració del novè congrés del partit (1969) significaren per a Mao la recuperació de la direcció i la implantació de la seva política. La visita de Nixon a Mao (1972) posà fi a l’aïllament internacional de la Xina i afavorí les relacions entre aquesta i els EUA en el marc de la coexistència pacífica.
En morir, la seva figura fou desvalorada pel règim xinès i Jiang Qing , la seva vídua, fou detinguda i jutjada, més tard, en el procés de la Banda dels Quatre .