i Maquiavel | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Maquiavel

SinònimNiccolò Machiavelli
Filosofia    Història    Política
SinònimNiccolò Machiavelli
Retrat de Maquiavel per Santi di Tito (segona meitat del segle XVI)

història hist, ciències polítiques polít i filosofia filos
Nom amb què és conegut als Països Catalans el polític i escriptor florentí Niccolò Machiavelli.
Florència, 3 de maig de 1469 — Florència, 21 de juny de 1527

Fou canceller de la república florentina (1498). Resten relacions de la seva activitat diplomàtica, fonamentals en la maduració de la seva reflexió teòrica: Descrizione del modo tenuto dal duca Valentino nello ammazzare Vitellozzo Vitelli... (1503), Ritratto delle cose della Magna (1508) i Ritratto delle cose di Francia (1510). El 1512, essent novament Florència sota l’autoritat dels Mèdici, fou apartat dels càrrecs públics i fou exiliat; a aquesta època pertanyen les seves obres més importants: Il principe, els Discorsi sulla prima deca di Tito Livio i La mandragola, peça cabdal del teatre italià. El 1519 tornà a Florència, on els Mèdici li oferiren càrrecs de poca importància, i publicà l'Arte della guerra (1521) i les Storie fiorentine (1515). Restaurada la república a Florència (1527), el nou govern l’exclogué dels càrrecs públics. L’obra de Maquiavel és la temptativa més rigorosa i desproveïda de prejudicis d’interpretació i de descripció de l’estat burgès al seu començament. Participà en les reunions que tenien lloc a casa els Rucellai —on hom havia fundat una mena d’acadèmia literària i política (els Orti Oricellari)—, que aplegaven les personalitats més influents de l’humanisme florentí: hi entrà en contacte amb la cultura filosòfica del seu temps, que la seva activitat diplomàtica li permeté d’assajar sobre el terreny de les relacions politicosocials. De les dues línies en les quals es desenvolupà el pensament renaixentista, el naturalisme i el neoplatonisme, Maquiavel trià la primera, configurada com una temptativa programàtica de descriure la societat i la història segons llurs principis immanents constitutius, i de negligir-ne, per tant, la imatge abstracta que, establerta des de l’exterior com un haver d’ésser, no permetia la seva anàlisi objectiva. L’immanentisme d’aquesta premissa no és nou, però sí que ho és el rigor sistemàtic amb el qual és enunciat i actuat en la reflexió teòrica; l’ardidesa d’aquest immanentisme resulta més clara si hom considera que és objecte d’aquesta reflexió —si més no a Il principe— la intervenció sobre la realitat històrica i social, els criteris operatius que defineixen, amb la necessitat de la llei científica, l’acció política. Això implica, primerament, una concepció de la història (desenvolupada als Discorsi) per la qual aquesta darrera sigui assumible com a objecte d’anàlisi, és a dir, que es pot trobar, en la multiplicitat dels esdeveniments disseminats en l’espai i el temps, una regularitat molt acostada a la ineluctabilitat del determinisme. Aparentment es tracta d’una concepció pròxima a la de Vico; en realitat, l’historicisme d’aquest darrer es basa en una distinció neta entre natura i història i en el principi que només hi pot haver una ciència positiva de la segona. L’historicisme de Maquiavel, en canvi, és també un naturalisme; la realitat humana, des del nivell psicològic fins al polític, és susceptible de descripció científica perquè hi dominen passions i volicions naturals i immutables. Davant aquesta realitat l’esfera política es presenta, d’una banda, com el lloc teòric privilegiat, el punt de vista que permet d’estructurar els instints sempre conflictius de la naturalitat en formes socials i, d’altra banda, com l’únic moment en el qual la naturalitat és controlable pràcticament segons un pla racional. El nucli de la reflexió de Maquiavel és pròpiament aquest privilegi assignat a la política, que és sobretot l’expressió, en el camp teòric, del caràcter fonamental de l’estat modern, tal com s’ha anat estructurant del Renaixement fins avui: la separació antagònica entre l’esfera política i la societat civil; l’organització política ja no és, com hom pot dir —en un sentit determinat— de la societat medieval, l’expressió directa i immediata de les relacions civils (essencialment econòmiques), llur forma juridicoinstitucional; al contrari, se separa d’aquestes relacions i es presenta com una activitat més que té, però respecte a les altres, la característica d’assumir-les totes com una matèria que cal organitzar i com un instrument de reproducció. El caràcter inhumà de la figura del príncep, el seu cinisme i la seva crueltat, no són altra cosa que la inhumanitat de l’estat burgès modern, mentre que la dissensió no resolta entre virtut (la intervenció política) i fortuna (la societat civil entesa com a natura) expressa la impossibilitat objectiva, i, per tant, teòrica, d’harmonitzar l’element polític i el civil, una vegada hagin estat escindits i contraposats. Al darrer capítol d'Il principe, el to profètic i literari (allunyat del rigor sistemàtic del tractament anterior) en el qual hom augura una unificació política d’Itàlia, tot sobreposant a la “realitat efectual” el pla de la utopia, sembla negar els pressupòsits teòrics de l’obra. Contràriament, són aquests mateixos pressupòsits (més objectius que teòrics) que imposen una fuga de la “realitat efectual”.

Col·laboració: 
RPi
Llegir més...