i Gabriel Marcel | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Gabriel Marcel

filosofia filos i literatura lit
Filòsof i escriptor francès.
París, 1889 — París, 8 d’octubre de 1973

Orfe de mare a quatre anys, la solitud d’una infància marcada per la rigidesa de la seva madrastra determinà en ell una experiència existencial que és palesa en tota la seva obra. Participà, amb Lovelle i Le Senne, en el moviment de la filosofia de l’esperit, i el seu pensament filosòfic —que, després d’un apropament inicial a l’idealisme, es caracteritzà per l’oposició més rotunda a tot sistema— fou configurat fonamentalment en forma de diari, iniciat el 1912 (Marcel, malalt, era aleshores en un sanatori suís) i donat a conèixer a partir del 1926, amb diversos noms. La seva producció dramàtica —amb més de 30 obres, entre les quals Un homme de Dieu (1925), Le monde cassé (1933), i Rome n'est plus dans Rome (1951)— és sovint expressió anticipada de les seves mateixes posicions filosòfiques, sempre establertes com a simple recherche. Bé que el 1950 refusà la denominació d’existencialista cristià (el 1929 s’havia convertit al catolicisme), la seva filosofia, en la línia de Kierkegaard, és una barreja de temes existencialistes i d’obertura cristiana al misteri. Afeccionat també a la composició musical i a la poesia, el 1948 i el 1964 fou guardonat amb premis literaris, a França i a Alemanya, respectivament. Entre les seves obres cal destacar Journal Métaphysique (1927), Être et avoir (1935), Homo viator. Prolégomènes à une métaphysique de l’espérance (1944) i Le mystère de l’être (en dos volums, 1951).

Col·laboració: 
JMUC
Llegir més...