Entrà a l’escolania de Montserrat el 1886, i hi restà fins el 1894. Ingressà després a la comunitat, professà el 1900 i fou ordenat a Barcelona, el 1902. Juntament amb d’altres companys, inicià (1906) la “Revista Montserratina”, de la qual fou redactor i administrador. El 1907 passà a Roma, on exercí càrrecs de govern en la congregació benedictina de Subiaco. Elegit coadjutor de l’abat Deàs (1912), rebé la benedicció abacial el 1913. Promogué l’ús del català com a llengua de relació dins el monestir i impulsà la cultura dels seus monjos i la renovació de la vida monàstica; creà pràcticament l’actual biblioteca del monestir, contribuí eficaçment en la reconstrucció material del santuari, amb la col·laboració de Puig i Cadafalch, i en millorà els accessos, amb la construcció dels aeris. Amb la col·laboració de Bonaventura Ubach, Gregori Sunyol, Anselm Albareda i d’altres, féu possible l’aparició de la Bíblia de Montserrat, de “Vida Cristiana”, d’“Analecta Montserratensia” i d’altres publicacions, i restaurà la impremta del monestir. Patrocinà el Primer Congrés Litúrgic de Montserrat, del 1915, que suposà per a l’església catalana un revifament de la litúrgia i un entroncament amb els corrents innovadors centreeuropeus de l’època. Les seves actituds, obertes i arrelades a la terra, li valgueren nombrosos problemes durant la Dictadura de Primo de Rivera. Celebrà el novè centenari de la fundació del monestir (1931) amb actes religiosos i culturals notables; inaugurà els museus i restaurà l’església romànica de Santa Cecília. Durant la República mantingué bones relacions amb el govern de la Generalitat. La guerra de 1936-39 li suposà la dispersió de la comunitat i la mort de vint-i-cinc dels seus membres. Durant la tardor del 1937 es reuní amb alguns dels seus monjos al balneari de Belascoain (Navarra), on improvisaren un petit monestir. Retornà més endavant a Montserrat, on inicià la recuperació segons les possibilitats d’aleshores. Fou visitador de la província espanyola de la congregació benedictina de Subiaco (1927-43). Debilitat pels anys de treball i pel sofriment, reduí les seves activitats, sobretot públiques, i demanà un coadjutor; la comunitat elegí Aureli Maria Escarré i Jané (1941). El seu cos reposa a la cripta de la basílica montserratina, en un sarcòfag esculpit per Joan Rebull (1951).