i Marc Valeri Marcial | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Marc Valeri Marcial

Forma llatina deMarcus Valerius Martialis
Forma llatina deMarcus Valerius Martialis
literatura lit
Escriptor llatí.
Bílbilis, 38/41 dC — Bílbilis, aprox. 104 dC

Originari de la Tarraconense, des de l’edat de vint anys fins a cinquanta-cinc, aproximadament, residí a Roma, on gaudí de l’amistat i de la protecció d’alguns personatges, fins i tot de l’emperador Domicià. Arribà a assolir, a despit de les seves queixes, una certa benanança econòmica i social. Freqüentà els cercles literaris, les reunions amb els seus patrons, els passeigs de la ciutat, les termes i els banquets; així pogué copsar i estudiar, com a bon observador, una immensa galeria de retrats, de fets i d’impressions de la vida diària. La seva obra correspon als seus últims vint anys: consta de quinze llibres d'Epigrammata, bé que no totes les peces tinguin pròpiament aquest caràcter; hi domina sovint el to líric, el bucòlic o l’elegíac, així com un sentiment molt viu de la grandesa romana i del fet hispànic. El llibre I porta el títol específic de Liber spectaculorum, i el XIII i el XIV, els de Xenia i d'Apophoreta, respectivament. Amb Marcial, l’"epigrama”, generalment curt, es féu sempre sinònim de la nota mordaç en vers, que mostra l'aculeus o agulló en el tret final imprevist. Ell mateix confessa que conrea un gènere menor i que es diverteix amb les seves foteses: li basta de delectar sense importunar ni ferir; però es vanta del seu ofici i declara que és conegut i admirat arreu del món romà. Denuncia la retòrica del seu temps i l’ampul·lositat dels poemes mitològics; infon, així, a la poesia la naturalitat, la sobrietat i el realisme, que li fan admetre les formes més crues del llenguatge. Els seus epigrames no són la veu d’una autèntica protesta social, com s’esdevé amb Juvenal, a causa de les seves dosis de cinisme, d’adulació i d’exagerada comicitat estilística. Només aspira a reflectir, mofant-se'n, la vida del seu temps, especialment la seva crònica ridícula, esqueixada o escandalosa; hi reïx com un veritable mestre de l’anàlisi psicològica, de l’expressió succinta i elegant, de la versificació més variada. Gràcies a aquestes virtuts, és un dels últims clàssics de la poesia llatina. Ha estat traduït en català per M.Dolç dins la col·lecció de la Fundació Bernat Metge (5 volums, 1949-60).

Col·laboració: 
MDo
Llegir més...