Ferroviari, el 1930 s’afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la Guerra Civil de 1936-39 combaté al front de Terol i Extremadura i fou oficial republicà. A la fi de la guerra fou fet presoner, però fugí a França (1939-40). Internat al camp de Sant Cebrià, s’enrolà a l’exèrcit francès i fou enviat a lluitar a l’Orient Mitjà, però desertà i s’uní als aliats, amb els quals lluità contra els nazis en diversos països d’aquesta regió. Detingut pels nazis (1945) i internat al camp de presoners de Langwasser (Nuremberg), després de l’alliberament fou condecorat pels governs francès i nord-americà.
El 1946 tornà clandestinament a l’Estat espanyol i fou elegit secretari general de la CNT. Detingut al maig del 1947 a Barcelona quan intentava organitzar un atemptat contra el general Franco, fou condemnat a mort, però la pena li fou commutada per més de trenta anys de presó. El 1958 rebutjà una oferta de col·laboració amb els sindicats franquistes. Després de ser indultat el 1965 per l’amnistia que commemorava els " 25 años de paz ", gràcies al seu suport al sector de la CNT més favorable a una certa conciliació amb el sindicalisme franquista pogué reinserir-se a la vida laboral.
Mort Franco, dos anys abans de la legalització (1977) de la CNT, s'hi reincorporà i fou nomenat president del Sindicat del Transport de València. L’any 1980 encapçalà l’anomenat “sector renovador”, que, amb un ampli suport al País Valencià, protagonitzà una escissió de la CNT, de la qual fou president honorari. Participà en col·loquis i féu conferències sobre l'antifranquisme. Escriví Condenado a muerte. Trozo autobiográfico (1966) i Todos contra Franco. La Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas (1944-1947) (1982).