i el Maresme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

el Maresme

Comarca de Catalunya; cap de comarca, Mataró.
Població: 
435 h
[2016]
Extensió: 
399 km2

Situació

S'estén des de la Serralada Litoral fins a la mar, i des de Montgat fins a la Tordera. Lloc de pas, des de temps molt antic, seguint les proximitats de la costa, és una comarca molt coneguda i molt poblada. Morfològicament pot dividir-se en dues parts: el vessant oriental de la serralada i la plana que s’estén al seu peu, davant la mar. A la zona muntanyosa els materials són majoritàriament granítics, solcats per petits o grans dics de roques més dures, però en general és un granit fàcilment atacable per l’acció química de l’aigua i la temperatura al sector occidental (de Montgat a Sant Vicenç de Montalt). Aquest granit aixecà materials paleozoics, esquistosos, els quals, arrabassats en moltes bandes per l’erosió posterior, han sobreviscut encara al sector oriental, especialment al Montnegre, Hortsavinyà, Sant Pere de Riu, costes de Calella i Sant Pol i, en part, a Canet i Arenys, on la conservació d’aquests materials ha fet que les altures màximes (759 m alt.) estiguin uns 200 m per damunt dels altres cims. Les diferències d’altura són degudes també a les falles transversals, que han dividit la serralada en un conjunt de blocs més o menys basculats, com el de Sant Mateu, al Corredor, i el del Montnegre. Les condicions morfogenètiques han produït unes formes gastades, aplanades, a la carena, en evident contrast amb els vessants, pendents a causa de l’atac de les aigües, en el gran desnivell davant la Mediterrània. Vers el fons de la comarca cal distingir els granits erosionats, aplanats, a la part baixa, solcats pels cursos d’aigua descendents enmig de planes al·luvials, i el rebliment quaternari del fons de la plana, davant la mar. Aquesta plana és més extensa des del Masnou a Sant Vicenç de Montalt; des de Caldetes a Sant Pol els contraforts muntanyosos arriben fins a la mar, i els pobles resten encaixonats dins les velles cales, destruïdes més tard pel pas de la línia del ferrocarril; tot seguit vénen les costes de Calella, preludi de la Costa Brava. Des de Calella a Malgrat es reprèn la planura, formada per la retenció del delta de la Tordera pel cap de Calella.

La costa

La fèrtil plana litoral del Maresme
© Fototeca.cat
Aquestes platges del Maresme, tan transcendents per a la comarca i també per a Barcelona, han estat sovint objecte de preocupació. Acabada la transformació de les planures en camps de conreu regats i traçada ran de mar la línia del ferrocarril de Mataró (mitjan segle XIX), allargada després fins a Maçanet de la Selva, la desaparició gradual de l’esplanada davant Vilassar de Mar, amb hortes i cases, i la de les drassanes del Masnou, Mataró i Arenys obligà a protegir la via del tren. Ha calgut també protegir el litoral amb espigons, que han ajudat a fixar (i ensems a enlletgir i a pol·luir) les platges. La causa no sembla tant l’enfonsament de la costa com l’arrossegament de materials cap al SW pels corrents litorals. L’any 1986 hom posà en pràctica un pla de recuperació i regeneració d’aquestes platges, que ha consistit a abocar-hi sorra dragada del fons marí. Hom ha dut a terme ja la primera fase d’aquest pla que ha permès d’eixamplar les platges situades entre el turó de Montgat i Premià de Mar, i uns 2 km de la del terme de Malgrat; hom calcula que l’operació s’haurà de repetir cada tres o quatre anys. D’altra banda, l’aportació dels corrents fluvials (la Tordera i les rieres litorals, gairebé una per platja, entre les quals destaquen les de Vallalta i d’Argentona) és prou considerable perquè calgui protegir de les seves revingudes els camps regats. El fort pendent degut a la proximitat del nivell de base explica l’empenta remuntant d’aquestes rieres. La riera d’Argentona ha aprofundit en la Serralada Litoral fins a uns 12 km del litoral, i ha situat la divisòria hidrogràfica a 2 km del Mogent.

El clima i la vegetació

Vista aèria del Maresme des del delta de la Tordera
© Fototeca.cat
Quant al clima, les pluges oscil·len des dels 550 mm anuals a Alella fins a més de 800 mm al Montnegre, i arriben fins a 772 mm a Malgrat, repartides sobretot entre setembre i juny, barrejades sovint amb alguna tempesta per l’agost. Les temperatures són molt benignes a l’hivern, i la calor estival de vegades és mitigada per la marinada, que refresca durant el dia. A la muntanya les temperatures són més fresques: la mitjana de les mínimes al mes de gener a la Conreria (300 m alt.) és de 2,4 °C i de 17,8 °C el mes d’agost; les corresponents a Mataró són de 6 °C i de 20,9 °C, respectivament. Aquest tipus de clima permet una agricultura de verdures primerenques a la plana, en la qual el regadiu és fàcil, amb l’aigua extreta de les capes freàtiques que, procedents de la muntanya, són frenades pel nivell de l’aigua de la mar. La vegetació espontània ha estat molt modificada per l’home; l’alzinar climàcic és molt degradat, a benefici de la pineda, principalment de pi pinyer (P. pinea). A la banda oriental de la comarca hom troba sovint

suredes, en molta extensió als vessants del Montnegre, i algun roure als cims, però pocs al vessant del Maresme. A les obagues del Montnegre hom ha plantat de vegades castanyers, utilitzats per la fusta; però sobretot hom ha arrabassat el bosc per tal de plantar-hi vinyes, actualment majoritàriament abandonades. Les urbanitzacions han malmès també el paisatge natural en molts indrets, bé que hom intenta de salvar els sectors alts del Corredor i del Montnegre.

Demografia i economia

Des de temps antics, el Maresme ha estat una comarca més poblada del que faria sospitar la manca de terres conreables en una androna litoral inundada d’aiguamolls fins a temps moderns. Li han estat atribuïts prop de 8.000 h en temps ibèrics, més de 9.000 en època romana i en els fogatges de la baixa edat mitjana i prop de 7.000 al començament del segle XVI. Superat aquest descens, el creixement esdevingué ràpid: el 1718 havia superat els 20.000 h, el 1787 s’apropava als 40.000, i el 1842 als 70.000. Des d’aleshores hi hagué una forta minva de la natalitat i, decaigudes les activitats marineres, la població s’estancà, malgrat els intents de renovació agrària. Un nou creixement es produí en el període 1910-30 (fins a arribar a prop dels 100.000 h), motivat per una primera immigració important, atreta per la indústria. Després de l’estancament de la Guerra Civil i de la postguerra, l’arrencada demogràfica posterior fou deguda a un procés de terciarització (turisme i estiueig) vers els anys cinquanta; l’increment fou del 20% fins el 1960, del 52% entre el 1960 i el 1970 i del 32,5% entre el 1970 i el 1981. La població comarcal continuà creixent, sobretot la dels municipis de la part sud. Dels 253.527 h del 1981 passà als 293.104 h del 1991, cosa que representà un augment del 15,6%. El 1975 el 38,8% dels habitants eren nascuts fora de Catalunya. A partir del 1976 aquest ritme migratori i de mobilitat s’ha frenat molt. El 2001 la població era de 356.545 h, amb una densitat de 898 h/km2. En el període 1998-2001 el creixement absolut del cens fou de 27.057 persones, a un ritme anual del 2,7% (en el període intercensal 1991-98 l’increment havia estat de 39.576 h, a un ritme anual de l’1,6%). El saldo vegetatiu fou del 2,8‰ i el creixement total de la població se situà en el 20,3‰, gràcies a un saldo migratori del 17,5‰. Tots els municipis de la comarca augmentaren el seu cens en aquest període i els creixements més destacables foren els de Mataró, que incrementà la seva població en 3.093 h, i Arenys de Munt, que passà de 5.759 h a 6.665 h. El cap comarcal, Mataró (106.358 h), aplegava el 29,8% de la població de la comarca. Un total de nou municipis, sense comptar Mataró, superaven el cens dels deu milers d’habitants i agrupaven el 36,4% de la població: Arenys de Mar (12.835 h), Calella (13.694 h), Canet de Mar (10.778 h), Malgrat de Mar (14.367 h), el Masnou (20.678 h), Pineda de Mar (21.074 h), Premià de Mar (26.334 h), Tordera (10.116 h) i Vilassar de Mar (17.369 h). Òrrius (463 h) i Sant Iscle de Vallalta (944 h) eren els dos únics nuclis que no arribaven al miler d’habitants el 2001. La distribució de la població per edats presentava una estructura que tendia cap a l’envelliment, atès que el 15,2% tenia menys de 15 anys, el 70,2% era població adulta i el 14,6% sobrepassava els 65 anys. Una característica del Maresme ha estat el flux i reflux humà en l’ocupació del litoral: en general, s’encastellà inicialment a la muntanya (ibers, època dels pirates), i s’establí a la plana en època romana i a partir del segle .XIV i, sobretot, del XVI (malgrat l’escomesa de la pirateria). A la fi del segle XVI, Arenys de Mar s’havia independitzat d’Arenys de Munt, i Sant Pol, de Sant Cebrià de Vallalta; Caldes d’Estrac havia sorgit al segle XIII de Sant Vicenç de Llavaneres; Calella, existent ja al segle XIV, se separà eclesiàsticament de Pineda ja el 1528. Malgrat se separà del terme del castell de Palafolls al segle XIV. Vilassar de Mar se separà el 1785 de Vilassar de Dalt, i Premià de Mar, de Premià de Dalt, també a la fi del segle XVIII; i el Masnou se separà de Teià i d’Alella el 1812; el 1936 Montgat apareix separada de Tiana. El poblament disseminat, estimulat pel regadiu, tendeix a minvar, però representa encara un 5% de la població comarcal. Tant en poblament concentrat com en disseminat hi ha més habitatges que famílies, motivat per la funció d’estiueig o de residència secundària; aquest és el cas de més de la meitat dels habitatges concentrats de Caldes d’Estrac o dels nuclis mig enlairats d’Òrrius, Cabrils, Sant Vicenç de Montalt o Sant Cebrià de Vallalta. La riquesa tradicional del Maresme, que explica la densitat de la població fins als temps moderns, era la mar, gràcies a la pesca i la navegació. Però la competència de la navegació barcelonina i de la pesca atlàntica i la incorporació de braços i de capitals a l’agricultura, la indústria i el turisme, successivament, han convertit en record els americanos i àdhuc els pescadors. Al segle XVIII, el més brillant per a la construcció naviliera i el comerç transatlàntic del Maresme, es nota aquest transvasament de capitals en la primera revolució de conreus, encara de secà: els cereals d’hivern, als quals s’havia afegit el moresc ja el 1708 (el primer indret a Catalunya), passen a segon rengle, davant l’expansió de la vinya, que permetia d’exportar vi i aiguardent i que cobrí unes 7.000 ha als costers i els replans. La replantació, després de la fil·loxera, només ha estat parcial. Els tarongers obriren un altre cicle; les taronges “d’Alella” obriren als mercats europeus el camí que després seguiren les mallorquines i les valencianes. Però la mateixa competència i les fredorades, especialment la del 1891, motivaren l’arrencament dels arbres, generalment regats. Ja al segon terç del segle XIX els garrofers eren considerats l’arbre més rendible, però la depreciació mundial de les garrofes i els garrofins en provocaren la decadència. Les verdures (faves, pèsols, mongetes tendres) tenien ja prestigi, però la gran innovació foren les patates, cada cop més primerenques, exportades a l’Estat francès ja el 1876 i en grans quantitats a Anglaterra des del 1906. El màxim d’exportació fou assolit el 1932 (614.000 qm), i el de producció el 1944 (735.000 qm). Esdevinguda aleatòria l’exportació des de la Guerra Civil de 1936-39, hom es decantà cap als conreus florals, sobretot el de clavellines, que ha requerit una costosa instal·lació d’hivernacles i de lluita contra les malures. Però el milió de clavellines que aviat hi hagué al Maresme, que permeté de vendre 200 milions anuals de clavells (sense els 400 milions de la gran floració de juny, invendibles), no obriren els mercats que hom esperava. Malgrat la reculada de l’activitat agrícola el Maresme és la comarca on hom practica l’agricultura més intensiva de Catalunya. Pel que fa a la superfície agrícola, el 2003 se censaren 4.893 ha de terres conreades (1.452 ha de secà i 3.441 ha de regadiu). El conreu més important de la comarca són les hortalisses (2.854 ha). El Maresme és, juntament amb el Baix Llobregat, una de les comarques catalanes amb més producció d’aquest conreu. També és destacable la vinya (330 ha), destinada a l’elaboració de vi (denominació d’origen Alella), i els farratgers (107 ha). El mateix any, el cens ramader constava de 7.359 caps de bestiar porcí, 7.033 de boví, 12.909 d’oví i 1.081 de cabrú. La floricultura continua creixent, i a la comarca hi ha prop del 80% de la superfície que hom li dedica a Catalunya. El 1988 s’obrí a Vilassar de Mar el Mercat de la Flor i la Planta Ornamental de Catalunya, per ajudar a comercialitzar aquest sector. L’etapa actual sembla que tendeix, d’una banda, a una diversificació del conreu, centrat en les hortalisses (patates; verdures tradicionals, sobretot mongetes tendres, tomàquets i enciams; maduixots i fragues, amb 18.000 qm de producció), i, d’altra banda, a una dràstica reducció —deguda a la indústria i a la terciarització— de la superfície conreada, sobretot del secà: el 1969 hom conreava només el 59% de l’àrea conreada el 1954. Cal distingir-hi cinc sectors. L’extrem oest manca de plana litoral regable; més endins, s’hi fan patates i flors, i, en el secà, la vinya (Alella-Teià). El sector litoral del Masnou a Caldes d’Estrac, regat amb aigües subàlvies de la riera d’Argentona, és l’'horta de Mataró’, especialitzada en verdures, patates i flors (Vilassar i Sant Andreu de Llavaneres). La conca alta de la riera d’Argentona és coberta majorment de bosc (Òrrius); vora la riera i als replans es fan verdures i patates. El sector entre Arenys de Mar i Malgrat aprofita l’abundor d’aigua de les rieres i de la Tordera; s’hi fan verdures, maduixots i patates, i també xampinyons, en galeries subterrànies. El terme de Tordera, molt més extens que els altres, té un bon sector de bosc, i dedica el secà a llegums i patates i el regadiu a farratge i cereals. Ací se situa també la major part de la ramaderia bovina, l’única notable del Maresme, com també l’explotació de la fusta més important, la dels arbres de ribera (1.271 ha). Quant al sector secundari, és la quarta comarca més industrial del Principat. La importància industrial del Maresme s’ha centrat sempre en el sector tèxtil i, modernament, en el gènere de punt, que representa el 60% de la producció de tot l’Estat, seguint potser la tradició de les puntes de coixí. Actualment, malgrat el retrocés experimentat en punts com Canet i Calella, per l’absorció turística, el Maresme ocupa un terç dels treballadors del ram al Principat (22.000). Dins la indústria tèxtil —molt delmada per la crisi dels anys setanta— cal esmentar la cotonera de teixits a la plana (Malgrat, Tordera, Premià de Mar), les fibres dures, que recullen l’antiga tradició dels velers (Mataró, Sant Pol), les fibres artificials (Vilassar de Dalt i Arenys de Munt) i els tints (Tordera). La indústria alimentària se centra a Mataró i la de begudes alcohòliques a Alella i el Masnou (vi d’Alella, conyac, xampany) i a Arenys de Mar (licor calissai). La de la fusta i el paper només despunta a Mataró; en canvi, la indústria química (productes essencials i diversos, derivats del petroli, productes farmacèutics) a Montgat i el Masnou, Mataró i Premià de Mar, com també els materials per a la construcció (Mataró, Montgat, Arenys de Mar, el Masnou) i la construcció, una mica arreu. Amb aquesta darrera comparteix el segon lloc la metal·lúrgia, centrada a Mataró i, en el camp concret dels productes metàl·lics transformats, també a Malgrat, a Vilassar de Dalt, a Canet, a Sant Pol i a Montgat. Els ports més importants de la comarca, Arenys de Mar i Mataró, capturaren el 2003 un total de 2.859 milers de tones de peix, xifra que suposa el 8,5% del total del país, per un valor de 9,2 milions d’euros. Arenys de Mar, amb 2.710 milers de tones és el port pesquer més important del Maresme. La indústria de la comarca continua essent principalment tèxtil, metal·lúrgica i agroalimentària. Aquesta industrialització sembla interrompuda, al llarg de les viles costaneres, per la irrupció turística, primerenca a Caldes d’Estrac (segle XIX) i en massa després del 1950. Així, el sector terciari és molt important i Mataró n'acapara una bona part dels serveis, però el subsector de l’hostaleria, a causa de l’afluència de turistes a les localitats costaneres, té molt de pes dins dels serveis. El 2002 es comptabilitzaren 35.366 places hoteleres, 17.876 places de càmping i 52 places a residències cases de pagès. El total de restaurants l’any 2000 era de 735 a tota la comarca. La població activa estava formada el 2001 per 160.525 persones, amb una taxa d’atur del 12,8% (20.556 persones). Per grans sectors d’activitat, el 2,7% dels treballadors en actiu es dedicava a l’agricultura, el 25,8%, a la indústria, el 10,6%, a la construcció i el 60,8%, als serveis. A més del creixement del turisme, el motiu de l’augment d’aquest sector és l’increment experimentat per les segones residències i l’aveïnament de molts barcelonins a la comarca. Tradicionalment hom parla dels tres “camins” del Maresme: el de Baix, vora la mar, el del Mig, pròxim al de Baix i que servia a les antigues capçaleres municipals (pobles de dalt), i el de Dalt, de carena. El de Baix, menystingut fins als temps moderns amb el nom de camí ral, ha constituït molt de temps l’únic eix de circulació, i durant el regnat de Carles III passà a ésser carretera; el segueix el ferrocarril. El del Mig és constel·lat de vil·les romanes; poc més amunt hom ha construït l’actual autopista. El de Dalt ha caigut en desús, de fa segles. Quant a la xarxa de comunicacions travessen la Serralada Litoral algunes carreteres, que enllacen la comarca amb el Vallès i la Selva: la de Tordera a Hostalric, la d’Arenys de Mar a Sant Celoni, la de Mataró a Granollers flanquejada per les d’Argentona a Llinars i Cardedeu, d’una banda, i a la Roca, de l’altra, la del Masnou a Granollers i la de Montgat a Mollet. Cal destacar l’autopista de Barcelona a Mataró, ampliada vers el N a partir del 1994 i la construcció d’una altra autopista que enllaçarà Mataró amb Granollers.

Patrimoni arquitectònic

Les fortificacions prefeudals

L’actual comarca del Maresme és una gran extensió de costa travessada des d’antic per la via principal que menava a Barcelona i a la resta de l’espai peninsular. Amb els romans i la pavimentació definitiva d’aquest camí, la via Augusta agafà una gran embranzida, tant comercial com a passadís militar. Així, en èpoques de bonança, aquest territori fou un punt privilegiat per al comerç, com ho fou de perillós en temps de guerres. La població inicialment bastant escassa es repartí en nuclis rurals de cases escampades al voltant de les primeres esglésies preromàniques, moltes toscament fortificades i avui dia ja desaparegudes. Algunes d’aquestes cases, si més no les més importants, amb el temps s’anaren fortificant i es crearen així les primeres forces que donaren aixopluc al veïnat més proper en cas d’atacs i ràtzies. Les forces prefeudals són un element molt representatiu del Maresme, car normalment responien a l’existència prèvia de vil·les romanes d’una certa importància, per les restes arqueològiques trobades. Totes solien estar emparades sota la protecció d’una advocació d’origen remot cristianitzada, la major part avui desaparegudes com les verges brunes de Santa Maria de Goscons o la de Valldemaria. Caldria destacar la força de Merola a Pineda, la força de Goscons a Arenys de Munt o la de Santa Florentina a Canet. Tres exemples d’edificació d’origen immemorial que gaudiren de privilegis jurisdiccionals sota el domini del castell de Montpalau, ja entrada l’edat mitjana. Existiren igualment alguns castells bastits en èpoques prefeudals, és a dir anteriors al segle XI, com són els castells del Far a Dosrius, de Sellecs a Mataro, del Puig a Vallalta, de Montalt a Llavaneres i de Burriac a Cabrera. Aquest últim fou l’únic que tingué una continuïtat en l’època feudal, malgrat no tenir l’aspecte del castell que ha arribat als nostres dies.

El catarisme al Maresme

Els corrents herètics provinents del Llenguadoc i, concretament, l’anomenat catarisme ha estat profusament estudiat només a certes zones del Principat com als contraforts pirenaics, a la Catalunya central o les terres tarragonines. Així tenim obres de gran interès d’historiadors com Mestres, Ventura i Català. Però hi ha d’altres zones com al Maresme que han passat quasi desapercebudes malgrat el rellevant interès històric por molts estudiosos. Recents treballs aprofundint les passes d’un gran antropòleg i historiador com fou Albert Mestre han desvetllat que després de la rendició de Montsegur, a mitjans del segle XIII, gran nombre de famílies benestants i un bon nombre de nobles faïdits, s’establiren al Principat. Concretament a la zona litoral del Maresme, aixecant importants casals i masies que des de llavors i fins avui porten el mateix nom d’origen occità. S'ha trobat documentació a arxius de cases de Mataró, Cirera, Osrius, Argentona, Cabrera, Valldeix, Canyamars, Torrentbò, Goscons, Agell, Canet, etc.

Hi ha dues cases d’un especial interès. La primera es refereix a Can Mirapeix del veïnat d’Agell, dins del terme municipal d’Argentona. Aquesta masia data de finals del segle XIII i, segons la documentació trobada, s’hi establiren els descendents de Pere Roger de Miralpeix, cosenyor del castell de Montsegur i faïdit rellevant que fugi en ser derrotat per les hostes de Simó de Montfort el 1244. La construcció gòtica inicial fou reformada el segle XIII i sembla ser que queden restes de simbologia herètica en el seu interior. El segon exemple es refereix a Can Arquer de Goscons al centre de la quadra de Goscons, actual municipi d’Arenys de Munt. Aquesta antiga força propietat de la nissaga dels Goscons, castlans de Montpalau, passà per matrimoni al segle XIII a Pere d’Arquer, un altre faïdit rellevant procedent d’Occitània. S'ha descobert recentment que sota el celler d’aquesta domus hi ha un hipogeu utilitzat per rituals herètics, on hi ha una creu càtara incisa i unes devocions i unes urnes devocionals excavades a la pedra. Ambdós exemples demostren que si bé la gran majoria de noblesa occitana represaliada fugí cap a la Llombarda per raons de seguretat, també hi hagué un nombre considerable que creuà els Pirineus per aixoplugar-se sota la protecció del comte de Barcelona del qual eren feudataris naturals.

La història

El poblament del Maresme anterior al Neolític avançat és mal documentat. Els primers vestigis clars corresponen a la civilització dels sepulcres de fossa o del pagesos del pla (Mataró, Vilassar de Dalt). De les primeres edats dels metalls són coneguts algun sepulcre megalític (la roca d’en Toni, a Vilassar de Dalt) i coves d’enterrament, com les de can Cues, d’Alella, i de la Granota, a Vilassar de Dalt. L’època hallstàttica és representada principalment a Argentona. Durant els temps ibèrics, entre els segles V i I aC, els poblats, situats dalt dels turons, són abundants, i donen una densitat molt més alta que a la majoria de les comarques catalanes; n'hi ha ran de mar (torre dels Encantats). Enllacen amb el poblament, també dens, del Vallès i del Barcelonès, territoris amb els quals el Maresme compartia la mateixa tribu o el mateix poble, els laietans. La romanització es manifestà a partir del segle II aC, s’accentuà amb el canvi d’era i desplaçà el poblament de la muntanya cap al pla, cap a la costa. Nasqué una ciutat important, Iluro (Mataró), i una gran quantitat de vil·les rurals, tot mantenint, amb la nova estructura, una de les densitats més altes de Catalunya. A partir del segle I dC, el vi fou una producció important, en part exportada lluny, amb àmfores fabricades al país. També hi ha indicis d’activitats industrials. El poblament i l’economia reberen una forta sotragada amb la crisi del segle III, documentada a Mataró i a diverses vil·les, amb destruccions importants. Però la continuïtat amb el poblament posterior no es trencà del tot, com ho demostren els casos de Mataró i de certes vil·les, com la de can Sent-romà, de Tiana. L’actual territori del Maresme no formà mai, històricament, una unitat administrativa fins a la divisió comarcal del 1937. El sector entre Montgat i Caldes d’Estrac estigué sempre lligat a Barcelona (diòcesi, comtat, vegueria), i el que va d’Arenys a la Tordera, a Girona (diòcesi, comtat, vegueria, corregiment). Actualment la banda oriental forma una unitat administrativa separada de l’occidental, tant en l’ordre sindical com en el judicial, en l’hipotecari i en els serveis de l’Estat que radiquen a Arenys de Mar. La importància creixent de Mataró, gràcies a la seva condició de vila reial i de carrer de Barcelona (flanquejada per les Franqueses del Maresme), especialment des del segle XVII, condicionà la creació, el 1716, del corregiment de Mataró, amb el sector ponentí del Maresme i tota l’antiga sotsvegueria del Vallès (a la qual pertanyien tradicionalment els pobles a l’alta vall de la riera d’Argentona: Òrrius, Dosrius). Amb la divisió provincial del 1833 el sector llevantí de la comarca fou segregat de la jurisdicció de Girona i fou inclòs a la nova província de Barcelona, però no fou incorporat al partit judicial de Mataró (que comprenia Òrrius, Dosrius, Canyamars, el Far), sinó que, juntament amb els llocs més orientals del Vallès situats entre el Montseny i el Montnegre, formaren part del partit judicial d’Arenys de Mar, que comprenia, així, els llocs de la província de Barcelona que havien estat gironins i on eren vigents les especialitats jurídiques de la diòcesi de Girona. Fogars de Tordera, de la província de Girona des del 1833, fou, tanmateix, inclòs al Maresme el 1937.

Bibliografia

Les fortificacions prefeudals
  1. Aymerich i Sellarès, Lluís (1984). Els castells de Catalunya. Ed. Millà.
  2. Campo Jordà, Ferran del (1998). Castells medievals del Maresme.  Ed. Brau.
  3. Graupera i Graupera, Joaquim (2007). Pobles medievals del Maresme. Ed. March.
  4. Roig i Grau, Jesús (2006). Les fortificacions medievals al Maresme. Ed. Argentona.
El catarisme al Maresme
  1. Adroer, Anna / Catala, Pere Catars i catarisme a Catalunya, Rafael Dalmau editor, Barcelona 2005
  2. Bibià, Jordi, Els nostres Càtars, el catarisme a la Corona d’Aragó Ed. Dux, Barcelona 2005
  3. Cuadrada, Coral, Toponímia medieval al Maresme Ed Onomàstica, Barcelona 1987
  4. Moll, Francesc, Els llinatges catalans Ed. Palma, Palma de Mallorca 1982
  5. Ventura, Jordi “El catarismo en Catalunya” Butlleti de la Reial Academia de Bones Lletres num 28 Barcelona 1960
Col·laboració: 
SLlo
Llegir més...