Vida i obra
Anomenat incorrectament Moles Margarit, fou un dels màxims representants de l’humanisme llatí a Catalunya. La seva família paterna era de la petita noblesa; la materna, rossellonesa, era d’una major categoria. Destinat al sacerdoci des de la infantesa, anà a Bolonya a estudiar dret canònic i civil, on es doctorà l’any 1443. Després de ser uns cinc anys vicari general del seu oncle Bernat de Pau, bisbe de Girona, tornà a Itàlia (1449), on serví d’intermediari entre Alfons IV de Catalunya-Aragó i el Vaticà durant la rivalitat napolitanoangevina, esmorteïda momentàniament per la caiguda de Constantinoble (1453). Aquest any, Margarit fou premiat amb el bisbat d’Elna, que regí uns nou anys, la major part des de fora.
En aquesta època entrà en política a nivell nacional; el 16 d’octubre de 1454, en la seva qualitat de membre de les corts, s’adreçà en un famós discurs a Joan (II) de Navarra, en la cerimònia del seu jurament com a lloctinent general de Catalunya. És una de les peces d’oratòria parlamentària més famosa del seu temps, inspirada en el discurs del rei Martí a les Corts de Perpinyà del 1406. Sense identificar-se explícitament amb cap partit, i sempre en relacions cordials amb el nou rei Joan II, tingué un paper conciliatori fins a la seva tornada a Itàlia com a procurador del rei al Vaticà, però més específicament com a representant del congrés de Màntua (1459-60), per tal de salvaguardar els interessos catalanoaragonesos a Itàlia contra els angevins. Viatjà entre les ciutats de la Lliga Italiana, on feu contacte no sols amb polítics, sinó també amb humanistes i llibreters. El seu retorn a Catalunya coincidí amb la fase més greu de l’afer de Carles de Viana.
El 1462 fou nomenat bisbe de Girona i després cardenal (1483), canceller de Joan II i Ferran II, nunci papal a la Corona d’Aragó i ambaixador a la cort pontifícia. El trencament entre la generalitat i Joan II obligà la reina Joana Enríquez i el seu fill Ferran a retirar-se a Girona, on, dins la Força, un grup reduït de famílies locals, inclosos els Margarit, es defensava contra l’exèrcit del comte de Pallars. Salvada només per l’arribada dels aliats francesos de Joan II, la ciutat sofrí un seguit de setges que obligaren el bisbe a cedir les claus als francesos, ara aliats de la generalitat (1469). Dos anys més tard, però, Margarit tornà la ciutat a mans de Joan II (octubre del 1471), preludi de la fi de la guerra civil. A la mort de Joan II (1479), Margarit repetí sota Ferran II de Catalunya-Aragó el paper que havia fet sota el seu pare. Entre el 1481 i el 1484, com a ambaixador ambulant, negocià una nova política ferrandina amb els principals poders italians, primer pas vers l’hegemonia hispànica del segle XVI. Conseqüència particular fou el seu nomenament com a cardenal de Santa Lucia in Silice (1483).
Margarit és un producte típic de la convivència italocatalana de l’època humanista. Des de la seva primera visita a Itàlia s’interessà per col·leccionar manuscrits, per a l’educació i la història. Reuní una gran biblioteca, malauradament dispersa arran de la seva mort. Intentà, sense èxit, de fundar un estudi general a Girona.
Escrivia normalment en llatí: deixà un De origine regum Hispanie et gotorum (~1458-59), un opuscle on reinterpreta la tesi neogòtica en clau catalanoaragonesa; Templum Domini (~1464), que és un al·legat historicojurídic contra la decisió reial d’espoliar béns eclesiàstics per sufragar les despeses de la guerra; Corona regum (~1468), un tractat per a l’educació de l’infant Ferran, basat en un esquema al·legòric.
Tanmateix, la seva obra més ambiciosa és el Paralipomenon Hispaniae, en la qual ja treballava abans del 1464 i que deixà incompleta en morir. El manuscrit, que es conserva a la Biblioteca Nacional de Madrid, conté fins a cinc versions diferents del text, que no s’edità, amb molts errors, fins el 1545 (imprès per Sancho Nebrija, a Granada). L’obra se centra en les èpoques oblidades de la història d’Espanya, és a dir, en el període anterior als gots; els llibres I-III, els més originals, contenen una descripció geogràfica de la Península i la història dels seus primers pobladors fins als cartaginesos; els llibres IV-VII són dedicats a les guerres púniques, mentre que els VIII-X, tracten de la dominació romana fins a l’emperador August. Pel que fa a la metodologia i a les fonts, l’autor s’inscriu en la historiografia conreada pels humanistes italians (especialment Leonardo Bruni), que recorre als geògrafs i als historiadors clàssics i empra l’etimologia gramatical, cosa que li permet discutir algunes interpretacions medievals dels topònims hispànics, com ara les de Rodrigo Jiménez de Rada. Entre els temes del Paralipomenon destaca la defensa de la pertinença del Rosselló –amenaçat per França– a l’antiga Hispània i la unificació de les corones d’Aragó i Castella després del matrimoni de Ferran i Isabel, interpretada com a restauració de la Hispània antiga en el marc de la croada contra els infidels (el Turc i Granada). Aquesta idea és desenvolupada en la dedicatòria als Reis Catòlics que acompanya la versió més moderna del manuscrit de la Biblioteca Nacional de Madrid i les corresponents edicions, i que cal situar en el context de la política mediterrània de la Corona d’Aragó al segle XV.
Algunes obres perdudes d’aquest autor són: Sedes regum, De laudibus Marie virginis (o Mariale) i Epistola seu libellus de educatione Ferdinandi, Aragoniae principis.
Manuscrits i edicions de la seva obra: Discurs en català a les corts de Barcelona de 1454-58 (1454; ACA, Cancelleria, Processos de Corts, vol. 37 [olim 36], f. XXXV-XXXVIv; ACA, Generalitat, vol. 985, f. XXXVv-XXXVIIv). Edició de R. Aramon: “L’absència del Magnànim com a tema poètic”, IV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, vol. II, ACA, Barcelona 1970, p. 397-416; Discursos en llatí: davant el concili de Florència (1459; Florència, Archivio di Stato, ms. Signori, Legazioni e Commissarie, Risposte verbali d’oratori, vol. I, f. 44v-46v; edició de R.B. Tate: Joan Margarit i Pau, cardenal i bisbe de Girona, 1976). Discurs davant el duc de Milà (1459; Milà, Biblioteca Ambrosiana, ms. L 69 inf., f. 98v-101v; edició de R.B. Tate, ob. cit.). Discurs al senat venecià (1481; New Haven, Yale University Library, ms. 451, s. XV-XVI; ed. Georgius Theutonicus, Roma 1481; 2a ed.: Tate, ob. cit.); De origine regum Hispanie et gotorum (Milà, Biblioteca Ambrosiana, ms. M 33 sup., f. 50-59v, s. XV). Edició de Tate, ob. cit.; Templum Domini (ACB, C. 83). Edició de F. Fita: El Gerundense y la España primitiva, 1879; 2a ed. (sense el Templum Domini): F. Maroto e hijos, Madrid 1879; traducció castellana: J. Gou i de Solà: “El Templo del Señor al serenísimo rey de Aragón Juan Segundo”, Revista de Gerona, X, 1886; XI, 1887; XII, 1888; Corona regum (Biblioteca d’El Escorial, ms. &.III.1, s. XV). Edició d’I. Segarra: El tractat Corona regum de Joan Margarit i Pau: edició, traducció i estudi, Tesis doctorals microfitxades, núm. 3 759, UB, 2000; Paralipomenon Hispaniae (BNM, ms. 5554, s. XV; RAH, fons Salazar, ms. 9/450, s. XV). Edició de S. de Nebrija, Granada 1545; 2a ed.: R. Bell: Rerum hispanicarum scriptores, vol. I, A. Wechelus, Frankfurt 1579; 3a ed.: A. Schott: Hispaniae illustratae, vol. I, 1603; A. Alcoberro: Identitat i territori. Textos geogràfics del Renaixement, 2000 [fragment amb traducció cata-lana].
Bibliografia
- Fita, F. (1879): El Gerundense y la España primitiva, 2a ed.. Madrid, Perojo.
- Lucero, Ll. (1997): “Joan Margarit i Mallorca: presència de les Illes Balears en el Paralipomenon Hispaniae Libri decem”, Homenatge a Miquel Dolç. Palma, Govern Balear – Sociedad Española de Estudios Clásicos, p. 495-498.
- Mayer, M. (1970): “Manuscrits de biblioteques renaixentistes il·lustres a la Biblioteca universitària de Barcelona”, Estudis Universitaris Catalans, XXIV, p. 335-358.
- Mirambell, E. (1974-1975): “Un memorial del cardenal Margarit”, AIEG, XXII, p. 75-95.
- Riquer, M. de (1993): Història de la literatura catalana. Part Antiga. 4 vol. Barcelona, Ariel.
- Tate, R.B. (1970): Ensayos sobre la historiografía peninsular del siglo XV. Madrid, Gredos.
- Tate, R.B. (1976): Joan Margarit i Pau, cardenal i bisbe de Girona. Barcelona, Curial Edicions Catalanes.
- Tate, R.B. (1980): “Margarit i el tema dels gots”, Actes del V Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Barcelona, PAM, p. 151-168.
- Vilallonga, M. (1990-91): “La tradició dels tractats geogràfics humanístics a Catalunya”, AIEG, XXXI, p. 99-109.
- Vilallonga, M. (1993): La literatura llatina a Catalunya al segle XV. Repertori bio-bibliogràfic. Barcelona, Curial Edicions Catalanes, p. 131-140.
- Villanueva, J. (1850 i 1851): Viage literario a las iglesias de España, RAH, vol. XIV, Madrid 1850, p. 45-55, 191, 276-280; vol. XVIII, 1851, p. 102-105.