Esmentada només d’una manera discreta i episòdica (anunciació, visitació, Betlem, purificació, fugida a Egipte, visita al temple, noces de Canà, crucifixió, Pentecosta) en el conjunt de la literatura neotestamentària, Maria és objecte d’antigues tradicions, segons una de les quals morí a Efes (segons una altra tradició morí a Jerusalem, on hi ha el santuari de la Dormició). D’altra banda, com a objecte de culte i de veneració ocupà progressivament un lloc singular i eminent en la fe i en la pietat cristianes, tant d’Orient com d’Occident, i hom ha pogut dir que és un cas típic, fins i tot un cas límit, del desenvolupament del dogma i de la pietat en la tradició catòlica. Aquesta doble constatació suscita una sèrie de qüestions que afecten, alhora, l’exegesi bíblica, la teologia i la història dels dogmes i que imposen de fer una distinció entre els elements que permeten de situar Maria com a personatge històric, els que provenen de la llegenda (acreditada per la proliferació dels evangelis apòcrifs) i els que són fruit de l’especulació religiosa del període postapostòlic. L’elaboració de la pietat i de la doctrina marianes féu aparèixer divergències notables entre Orient i Occident: mentre les esglésies ortodoxes, fixades en els grans enunciats dogmàtics anteriors al Cisma, desenvoluparen sobretot una espècie d’"omnipresència” de Maria, Mare de Déu ( Theotokos ), en la litúrgia, la himnologia i la iconografia, suports de l’espiritualitat, l’Església llatina seguí un desenvolupament doctrinal que desembocà en una mariologia . D’ençà de la Reforma, la persona de Maria i el paper que hom li atribueix en l’obra de salvació i en la vida de l’Església suscitaren, a Occident mateix, nombrosos problemes. Aquests han estat plantejats des del punt de vista de la fe (dins els pressupòsits teològics, que dirigeixen l’exegesi i la interpretació dels texts bíblics), així com des de la perspectiva de la teologia sistemàtica i de l’eclesiologia; lloc no negligible del debat teològic, l’actual diàleg ecumènic no pot deixar d’aportar-hi llum i àdhuc noves perspectives. Per a comprendre el paper de Maria, la tradició ha insistit en els paral·lelismes tipològics, sobretot el d’Eva-Maria i de Maria-Església. Si la fe ha comprès millor, a través d’Eva i de l’Església, que Maria, mare del Crist, és també mare dels homes, és perquè ha descobert les correlacions bíbliques que permeten d’establir la relació de Maria i de l’Església com a “Nova Eva”, generadora de la nova creació, reparadora de la falta original de la humanitat i que té un paper actiu en el designi de salvació, alhora per la seva obediència de fet i per la seva santedat expressada per la virginitat perpètua. Com a expressió i, ensems, com a fonamentació d’aquests trets, la literatura mariana recorre a diverses figures de l’Antic Testament (l’arca de l’aliança, de fusta incorruptible, l’esbarzer ardent, que cremant-se no es consumeix, i l’esposa del Càntic dels càntics , a més d’altres, com Sara, Dèbora, Judit i Ester) i àdhuc a profecies, com la que hom discerneix al llibre del Gènesi (enemistat entre la serp i la dona), molt discutida, i la del llibre d’Isaïes (sobre la mare de l’Emmanuel). L’Església Catòlica ha retut a Maria un culte especial ( hiperdulia ), superior al tributat als sants, i li ha atribuït un paper actiu en el misteri de la fe, a causa de la seva cooperació en l’obra redemptora del Crist. Per aquestes raons, més d’una vegada els catòlics han estat acusats d’adorar una criatura (mariolatria), fet que obligà a vigilar, segons advertí Joan XXIII, per tal que el culte a Maria no es corrompi en superstició. Sobretot a través de la litúrgia i la celebració de les festes marianes es desenvolupà, primer a Orient i després a Occident, una ponderada veneració a Maria. Posteriorment, l’evolució de la pietat i de la doctrina enriquí la litúrgia mariana, que tingué cura de mantenir una sobrietat en les seves manifestacions; n'és una mostra l’elecció dels texts sapiencials com a lectures en les festes de Maria. L’arrelament del culte marià s’expressa en les innombrables esglésies que, després del concili d’Efes, foren dedicades a Maria tant a Orient com a Occident. Amb l’erecció i dedicació d’esglésies a Maria s’introduí també el culte a les seves imatges, que formen un capítol important de la temàtica cristiana de l’art de tots els temps. Exclosa la ingenuïtat medieval de posseir retrats de Maria, que hom atribuïa a sant Lluc, les primeres manifestacions iconogràfiques apareixen en les catacumbes de Priscil·la (Roma) en forma de “Mare de Déu”. La posterior evolució iconogràfica manté una relació amb el sentit que van prenent la vida cristiana i l’espiritualitat mariana en les diverses regions. A Bizanci els temes primitius (en són exponent innombrables icones) són la Mare de Déu en majestat (la Kyriótissa ), la Verge de la intercessió i el tipus maternal de tendresa (la Verge besant la mà de l’infant). Aquesta tradició iconogràfica es mantingué en la Rússia medieval: les icones esdevingueren símbol de la cristianització i del tradicionalisme religiós, i les anomenades “guies de pintura” i les prescripcions del concili de Stoglav fixaren una certa immobilitat, que assegurà una uniformitat en les representacions iconogràfiques. A l’Occident, després dels de la Verge Mare i de Maria orant, temes predominants a les catacumbes, hom troba els de Maria en majestat (com a reina, voltada d’àngels) i de Maria intercessora. A ells, presents també en l’edat mitjana, són afegits com més va més els de la Crucifixió i de la Pietat ( Mater dolorosa ); així mateix, i sobretot des de l’inici del Renaixement, es multipliquen les representacions dels diversos episodis de la vida de Maria (anunciació, visitació, naixement de Jesús, presentació, fugida a Egipte) i, a partir del s XVII, les de temes dogmàtics (immaculada, assumpció, coronació) i altres de secundaris (com el de la Mare de Déu del Rosari). La sensibilitat plàstica, des de les madones del Renaixement italià a les immaculades del segle d’or espanyol, manifesta uns caràcters que semblen expressar sobretot la devota interpretació dels artistes. Després d’aquestes tendències més naturalistes, persistents al s XIX, actualment hi ha un desig de tornar a donar a la figura de Maria aquells trets d’espiritualitat que li sabé infondre l’art medieval, tot mantenint les formes pròpies del llenguatge artístic modern (així, a França, Matisse i Rouault).
Mare de Déu Negra de Czestochowa
© Corel Professional Photos
Mare de Jesús.