Ascendí a general durant la guerra contra els independentistes xilens. En esclatar la primera guerra Carlina prengué partit per Carles Maria Isidre de Borbó, bé que sempre figurà entre els moderats. Comandant general de Biscaia (1835) i comandant en cap de l’exèrcit reial (1838), féu afusellar alguns caps destacats de la fracció apostòlica (Estella, 1838) i inicià tractes per a la pau amb Espartero. Tots dos signaren el conveni de Bergara l’any 1839. Per l’agost del 1836 havia estat nomenat comandant general de l’exèrcit carlí de Catalunya, en substitució d’Ignasi Brujó. El 4 d’octubre de 1836 fugí a França, després de la derrota i mort, a mans dels cristins, del baró d’Ortafà.