i Marroc | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Marroc

Nom oficial deRegne del Marroc, Nom oficial deal-Mamlaka al-Maghribīya (ar)

Estat del NW d’Àfrica, que limita a l’W amb l’oceà Atlàntic, al N amb la mar Mediterrània, a l’E amb Algèria i al S amb el Sàhara Occidental (sota ocupació marroquina), el qual limita a l’E i al S amb Mauritània; la capital és Rabat.
Població: 
32.309.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
442.300 km2

La geografia física

El relleu

El relleu del Marroc és principalment muntanyós, car les muntanyes algerianes de l’Atles hi continuen amb diferents cadenes paral·leles (el Rif i el sistema de l’Atles). Al N, de cara a la Mediterrània, després d’una estreta plana costanera, hi ha la cadena juràssica del Rif, que, en forma d’arc, s’estén des de l’estret de Gibraltar fins a la vall del riu Moulouya; no ultrapassa els 2.500 m (djebel Tidirhine, 2.456 m). El Rif és separat, per les depressions de Taza, al S, i Moulouya, a l’E, del sistema de l’Atles, el qual és format per tres alineacions paral·leles: al N, l’Atles Mitjà, de roques calcàries amb petites crestes, en el qual hi ha zones volcàniques situades sobre falles i el qual culmina en el djebel Bou Naceur, de 3.343 m; més cap al S, des de la costa atlàntica, comença el Gran Atles, en direcció cap al NE, on hi ha la màxima altitud del país i del nord de l’Àfrica: el djebel Toubkal (4.165 m); cap a l’E descendeix l’altitud i es divideix en cadenes paral·leles; i, finalment, més cap al S, separat del Gran Atles pels solcs dels uadis Todrna, Sous i Dadès, hi ha el Petit Atles, format per les roques antigues de la vora aixecada de l’antic sòcol saharià.

El riu Bou Regreg que desemboca a l’Atlàntic originant un estuari
© Corel Professional Photos

El clima 

El clima presenta moltes varietats: al N és mediterrani, a la costa atlàntica és sec, però suavitzat per la influència atlàntica, i a l’Atles és continental. A Casablanca, a la costa, la temperatura mitjana anual és de 17,2°C (14,3°C de temperatura mitjana al gener i 23,2°C al juliol), a Marràqueix la mitjana de gener és de 19,9°C, i la de juliol passa dels 30°C, i a l’Atles els hiverns són molt durs. Les pluges oscil·len entre els 200 i els 400 mm a l’interior i els 400 i els 800 a la resta del país. Als Atles les precipitacions en forma de neu són molt abundants. Les regions meridional i oriental reben el sirocco del desert i el cherguí d’Algèria, que eleven les temperatures i fan disminuir la humitat.

La hidrografia 

El règim hidrogràfic és molt irregular; a causa de les reserves de neu de l’Atles, té rius permanents, com el Sebou, l’Oum er Rebia, el de més cabal, el Bou Regreg, a la costa, i el Moulouya, del vessant nord, però de poc cabal; l’aridesa d’una gran part del país fa que els rius vagin eixuts, sobretot a les planes presaharianes.

La vegetació

Vegetació característica d’un oasi del Marroc
© J.A. Afonso
Predomina la vegetació austromediterrània, que en estat natural comprendria sobretot màquies i espinars, els quals, cap al S i les contrades poc plujoses, es transformen en espartars i en semideserts. A les muntanyes i a les terres més humides hi ha alzinars, suredes i bosc de pins mediterranis. Actualment els erms i les timonedes ocupen grans superfícies arreu del país. Per damunt de l’estatge dels alzinars hi ha un estatge de coníferes oromediterrànies, que a les parts més seques es compon principalment de savina turífera i a les terres amb més pluja de cedres i de l’avet pinsapo. A l’alta muntanya, hi pot haver un estatge inferior de matollar en coixinets espinosos (matollar xeroacàntic) i un de superior de pedruscall amb herba esparsa.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura

L’agricultura és la principal activitat econòmica (34% de la població activa el 1993 i prop del 20% del PIB). La producció agrícola sofreix fortes oscil·lacions a causa de la irregularitat de les pluges, cosa que obliga el Marroc a importar quantitats considerables d’aliments (sucre, lacticinis, te i cereals, sobretot blat).

Camp d’oliveres als afores de Fes
© Corel Professional Photos
La superfície conreada, concentrada en l’àrea que va de la façana litoral (especialment a la meitat N de l’atlàntica) a les serralades de l’Atles, ocupa aproximadament un 20% del total. La producció principal és la de cereals: ordi, blat, blat de moro, melca, arròs, a la província costanera de Kenitra, i bleda-rave. Altres conreus tradicionals de subsistència són els llegums i les oliveres. Per a l’exportació, tenen una gran importància els tomàquets, altres hortalisses (patates), la canya de sucre, els fruiters (albercocs, prunes, ametlles, nous, peres, préssecs, cítrics, etc.) i, des de la segona meitat de la dècada dels setanta, el cotó a càrrec sobretot d’empreses estrangeres que ocupen el litoral atlàntic de Tànger a Safi. La costa mediterrània és menys rica, i a la regió de l’interior, àrida i desèrtica, hi ha oasis, d’on procedeixen els dàtils i algunes hortalisses. Hi ha bestiar oví, cabrum i boví, bé que la carn procedeix sobretot de l’aviram. La pesca, amb els principals ports a la costa atlàntica, ha donat lloc a una gran indústria conservera (Safi) orientada sobretot a l’exportació. La modernització i el desenvolupament d’aquesta activitat reberen un impuls decisiu amb l’ampliació de les aigües territorials a 12 milles nàutiques el 1973 i de l’ampliació, a l’Atlàntic, a 200 milles dels drets exclusius de pesca el 1981. Els armadors estrangers que hi volgueren continuar pescant han hagut d’associar-se en companyies mixtes, on la part marroquina ha actuat amb avantatge.

La mineria

El producte mineral principal és el fosfat, del qual el Marroc és el tercer productor mundial, després dels EUA i la Xina (el Marroc n'acapara més de la meitat de les reserves mundials), i el primer exportador. Els centres d’extracció principals són Khouribga i Youssoufia, i Casablanca i Safi són els ports exportadors. El control dels jaciments de fosfats ha estat el principal motiu dels intents annexionistes del Marroc sobre el Sàhara Occidental, i del conflicte que se n'ha derivat. El Marroc ha ocupat i fortificat els importants jaciments sahrauís de Bucraa. Pel que fa a altres recursos minerals, hi ha també ferro, manganès, plom (novè productor del món el 1995), zinc, antimoni, coure, barita, cobalt, urani, sal, espat fluor i altres minerals en quantitats variables. De carbó, n'hi ha bones reserves i la modesta extracció no és consumida tota al país; el petroli, en canvi, és gairebé exhaurit, i el gas natural, com el carbó, deixa un petit romanent exportable. L’energia elèctrica, important en l’àmbit africà, prové principalment de centrals tèrmiques alimentades per petroli i gas natural majoritàriament d’importació.

La indústria

La indústria (19% del PIB i entre el 15 i el 20% de la població activa el 1995) transforma principalment primeres matèries locals, entre les quals sobresurten, d’una banda, els derivats dels fosfats (àcid fosfòric i fertilitzants; superfosfats), i de l’altra, la indústria agroalimentària i pesquera (refinatge de sucre, d’olis de gira-sol, cacauet i oliva, conserves de peix, carn i transformació de fruites i cítrics). El tèxtil (cotó i llana) és també un sector important, estimulat sobretot des dels anys vuitanta pel baix cost de la mà d’obra, que ha atret nombroses empreses estrangeres. La producció artesanal de teixits i, sobretot, la indústria del cuir (marroquineria) també tenen una certa importància. Hi ha empreses mecàniques (muntatge d’automòbils, enginyeria), cimenteres, foneria de plom i refineries de petroli. Els principals centres industrials són a Meknès, Fes, Casablanca, Mohammedia, Safi, Tànger, Tetuan i Oujda.

Els transports i les comunicacions

El ferrocarril suma un total de 1 768 km (1994), la línia principal de la qual és, per la seva importància econòmica, la que segueix el trajecte Oujda-Fes-Kenitra-Casablanca-Safi, a la meitat N del país i en direcció NE-SW. De manera semblant, la xarxa de carreteres (60 513 km) és considerablement menys densa al S i a l’interior.

Grues de càrrega i descàrrega al port de Rabat
© Corel Professional Photos
La rellevància del sector pesquer ha contribuït al sorgiment d’alguns dels ports més actius del continent africà: Casablanca (segon port africà pel volum del tràfic de mercaderies), Mohammedia, Jorf Lasfar i Safir i, en fase d’ampliació (1999), Agadir i Tànger, a la costa atlàntica; a la mediterrània destaca el port de Nador, contigu a Melilla. El primer aeroport internacional és a Casablanca, però el turisme també ha impusat els d’Agadir, Tànger, Marràqueix i Rabat. La Royal Air Marroc (1935) deté el monopoli del transport aeri.

El comerç exterior i el turisme

El turisme és una de les principals fonts d’ingressos del Marroc, que té, a més d’un clima assolellat, un patrimoni cultural (ruïnes fenícies, púniques i romanes, arquitectura islàmica) i natural (muntanyes de l’Atles, desert del Sàhara) important. La majoria dels turistes provenen dels estats francès i espanyol. Els anys noranta el sector sofrí una davallada.

Vista de la ciutat de Fes
© Corel Professional Photos
La primera partida de les exportacions és constituïda pels fosfats i derivats (24% el 1994), seguit dels tèxtils (18%), el peix i les conserves (15%) i els productes agroalimentaris (6%). Importa sobretot cereals i altres productes alimentaris (16%), petroli sense refinar (11% el 1994), béns de consum (10%), maquinària (10%), productes químics (5%), plàstics (4%), etc. El comerç exterior té lloc sobretot amb els estats de la Unió Europea, de la qual el Marroc es beneficia d’acords preferencials. Hi ha, però, un predomini absolut dels intercanvis amb França (23% de les importacions i 32% de les exportacions el 1994). A distància, Espanya és el segon client i proveïdor (9% en ambdós sentits). Fora de la UE, destaquen els EUA i el Japó. El saldo és deficitari (-16% el 1996) i també la balança de serveis, tot i els ingressos procedents pels transferiments de treballadors marroquins a l’estranger i del turisme. El Marroc és, sobretot si hom té en compte la seva nombrosa població, un dels estats més rics del Magrib (1 110 $ de renda per habitant el 1995) i una de les economies més puixants d’Àfrica malgrat l’elevat deute extern i un índex d’atur que supera de llarg el 15%, prosperitat en bona part atribuïble a l’estabilitat política i l’estreta aliança del règim de Hassan II amb el món occidental. Des de la dècada dels vuitanta, el govern marroquí ha impulsat mesures de liberalització de l’economia (reducció d’imposts, obertura a les inversions estrangeres, privatització d’empreses públiques, etc.). Els bons resultats obtinguts amb aquesta política (supervisada pel FMI) permeteren al Marroc renegociar el deute extern. Els estrets lligams del Marroc amb la UE, d’altra banda, han donat lloc a diversos tractats comercials preferencials, que el 1996 s’ampliaren a un acord per a establir una zona de lliure comerç en l’espai de dotze anys.

La geografia humana i la societat

La densitat és de 60 h/km2, però la població marroquina és desigualment repartida, amb fortes concentracions a les planures mediterrànies i atlàntiques del N i algunes valls de l’interior i molt febles als altiplans i al Marroc oriental. Hi són molt importants les migracions internes de l’interior cap al litoral.

Mercat a la ciutat de Marràqueix, gran centre comercial dels nòmades del Sàhara
© Corel Professional Photos
Hi subsisteix, cada cop més migrat, el nomadisme de base ramadera. El creixement demogràfic és ràpid: de menys de 5.000.000 h al començament del s. XX a 10.000.000 h el 1954 i a 26.000.000 h el 1998. El ritme de creixement (32,4‰ anual en 1980-85), conseqüència de l’alta natalitat, ha anat, però, alentint-se (en 1985-95 fou del 20‰). Tant la minva dels naixements com la millora de les condicions de vida han modificat la piràmide d’edats: el 1985 els menors de 15 anys representaven el 46% de la població total, i deu anys després el 36%. El grup etnicolingüístic més nombrós i dominant políticament és l’àrab (70%). Els berbers, cronològicament anteriors al territori de l’actual Marroc i majoritaris a les muntanyes de l’Atles i del Rif, constitueixen el 30% restant i llur cultura i llengua són marginades, si no perseguides per les autoritats. La llengua oficial és l’àrab. A banda el berber, el francès hi és força estès. L’islam de branca sunnita és la religió dominant i oficial. Hi ha minories cristianes i jueves. El Marroc és una monarquia constitucional. Segons la constitució del 1992, el govern és responsable davant el rei i el parlament, el qual, sotmès a una reforma aprovada en referèndum el 1996, passà a ser bicameral (la cambra de representants, amb 325 diputats elegits per sufragi universal per cinc anys, i el senat, amb 270 membres elegits indirectament pels representants de les autoritats locals, les cambres professionals i els sindicats). El rei nomena el primer ministre i pot dissoldre la legislatura. El Marroc és membre de l’ONU i de la Lliga Àrab.

La història

Fins a la Segona Guerra Mundial

Seu d’importants cultures prehistòriques, el Marroc rebé la penetració comercial fenícia. Formà part de la Mauritània Tingitana de l’imperi Romà. Devastat pels vàndals al s.V, amb l’expedició (~702-711) de Mūsà ibn Nuṣayr, es consolidà la islamització dels berbers del territori, a partir de la qual l’actual Marroc passà a formar part, políticament i culturalment, del món musulmà.

Marroc La madrassa de Ben Yusuf, a Marràqueix
© Fototeca.cat
Punt de partida cap a la conquesta de la península Ibèrica, aviat, però a causa de l’heretgia kharigita, se separà, sota la dinastia idríssida (789-974), del califat de Damasc.

A la segona meitat del s.XI, els moviments politicoreligiosos almoràvit, almohade i benimerí, sorgits de les grans confederacions berbers sanhaja, masmuda i zenāta, respectivament, marcaren el punt culminant de l’hegemonia marroquina —fundació de Marràqueix (1062) i domini d’una gran part del Magrib i d’Al-Andalus—.

Sota els wattàssides tingué lloc la penetració portuguesa a l’Atlàntic (Ceuta, 1415; Tànger, 1471; Mazagan, 1514) i l’espanyola a la Mediterrània (Melilla, 1497), i la consegüent reacció antieuropea, encapçalada per la dinastia xerifiana sadita, amenaçada, d’altra banda, per l’expansió turca des d’Algèria.

Amb l’entronització dels xerifs del Tafilelt foren posades les bases del regne alauita actual, malgrat que des de la fi del s.XVIII el govern efectiu del país fou dictat pels interessos europeus (tractats comercials amb la Gran Bretanya i amb França, sobretot). A mitjan s.XIX, els conflictes armats contra França (Abd el-Kader, 'Abd al-Raḥmān I del Marroc) i contra Espanya (guerra d'Àfrica) menaren a una gran crisi econòmica, agreujada amb les noves concessions d’Abd al-'Azīz I del Marroc a la conferència d'Algesires (1906), a partir de la qual França i Espanya controlaren el territori i, de fet, se'l repartiren: instauració del protectorat francès (tractat de Fes, 1912) i, el mateix 1912, establiment espanyol al Rif, Ifni i Tarfaya.

Sufocada la insurrecció d'Abd el-Krim amb el desembarcament de Primo de Rivera a Alhucemas (1925), el protectorat fou substituït per l’administració directa. Després de la Segona Guerra Mundial, els partits nacionalistes Istiqlal i demòcrata exigiren la independència i els desordres s’estengueren a tot el país.

La independència i la restauració de la monarquia

Reinstaurat Muḥammad V del Marroc, assolí la independència i l’abolició de l’estatut internacional de Tànger, fou admès a l’ONU (1956) i proclamà la monarquia constitucional (1957) i la futura successió del seu fill Hassan (efectiva el 1961). El 1958 el Marroc entrà a la Lliga Àrab, i reivindicà els territoris del Sàhara (que, juntament amb Ifni i les places de Ceuta i Melilla, restaren en poder de l’Estat espanyol), de Mauritània i d’una part d’Algèria. Hassan II inicià el seu govern sostingut per l’Istiqlal, però aviat aquest i l’UNFP, escissió liderada per Ben Barka, passaren a l’oposició.

L’assassinat de Ben Barka afectà seriosament les relacions marroquines amb França. El 1963 les tropes nord-americanes i franceses evacuaren el país. El Marroc prengué part en les guerres araboisraelianes del 1967 (repercussions antijueves a l’interior) i del 1973. Acceptades les relacions diplomàtiques amb Mauritània, a la conferència d’Agadir (1974) ambdós països, juntament amb Algèria, discutiren llurs problemes fronterers, amb referència, sobretot, a la imminent descolonització del Sàhara Occidental, especialment cobejat pel Marroc a causa de la seva riquesa en fosfats.

Del contenciós del Sàhara Occidental a la fi del regnat de Hassan II

El 1974, per tal d’exercir pressió i afavorir-ne l’annexió, Hassan II hi organitzà una ‘marxa verda’ de més de 300 000 marroquins. Per l’acord de Madrid (1975) el país rebé l’administració del centre i el nord del Sàhara Occidental, i Mauritània la del sud. Això enfrontà el Marroc amb el Polisario i portà a una guerra, teòricament finalitzada el 1991, en què fou signada la pau i ambdues parts acordaren celebrar un referèndum d’autodeterminació supervisat per l’ONU i l’OUA, convocatòria que posteriorment ha estat posposada per les dificultats en l’establiment del cens. A l’interior, el 1977 Hassan II féu dimitir el gabinet sorgit de les eleccions d’aquest any i creà un govern d’unitat nacional.

El mal estat de l’economia provocà avalots recurrents (1981, 1984, 1991), que foren reprimits o desviats amb les reclamacions de Ceuta, Melilla i del Sàhara Occidental. En les eleccions del 1984 obtingué majoria simple la Union Constitutionnelle i hom formà un govern de coalició entre els principals partits polítics, a excepció de l’Istiqlal i la Union Socialiste des Forces Populaires (USFP). Poc després, el govern inicià una intensa campanya contra el fonamentalisme islàmic i contra organitzacions de l’oposició.

En política exterior, el Marroc mantingué una posició clarament prooccidental, cosa que li ha valgué un cert aïllament en el món àrab, especialment el 1986, que establí relacions amb Israel. El 1988 restablí les relacions amb Algèria, i el 1989 pactava amb Espanya temes de defensa i d’unió marítima a l’estret de Gibraltar. El Marroc participà en la formació de la Unió del Magrib Àrab (febrer del 1989), unió que esdevingué difícil a causa sobretot dels atacs del Polisario, engegats el setembre i novembre següents, pel fet que havien estat interrompudes les negociacions directes amb el rei.

El ressorgiment del problema saharià fou aprofitat per a organitzar un referèndum que el desembre següent permetia al Marroc ajornar dos anys més les eleccions legislatives —el termini concedit a la pressió internacional per a dur a terme el ‘referèndum al Sàhara'—. Aquesta política oficial fou criticada com a ‘antipopular’ i ‘antisocial’ pels quatre partits de l’oposició parlamentària, entre els quals l’Istiqlal.

Les detencions d’estudiants a les facultats de Fes, Casablanca i Marràqueix, arran dels fets de maig del 1989, i de militants islamistes del moviment ‘Justícia i Beneficència’, entre els anys 1989 i 1990, provocaren denúncies sobre el deficient estat dels drets humans al Marroc. Hassan II intentà apaivagar les acusacions mitjançant la creació, el maig del 1990, d’un Consell Consultiu sobre Drets Humans integrat per persones de diferent color polític, tot i que es mantingué la prohibició sobre determinades organitzacions polítiques i religioses, així com la censura.

En l’aspecte econòmic, amb l’inici de les privatitzacions d’empreses en resultà afectat l’índex de creixement i augmentada la inflació. Hassan II promogué al setembre del 1992 un referèndum d’obertura que instaurava algunes reformes que no interferien el monopoli del poder de la monarquia. El 1992 foren alliberats alguns presos polítics (com Abraham Sefarty) i es tancà la presó secreta de Tazmamart, però el frau electoral del 1993 consolidà la marginació de l’oposició.

Malgrat aquest estancament polític, el règim marroquí obtingué aquests anys un fort suport diplomàtic de França i de la Unió Europea, atès que era considerat un fre a l’ascens de l’integrisme, un dels elements centrals en l’aparició de la guerra civil no declarada a la veïna Algèria. La UE també intentà aconseguir la col·laboració policíaca marroquina per a establir a l’estret de Gibraltar una barrera per aturar el narcotràfic i la immigració il·legal.

Al novembre del 1995, la Unió Europea signà un acord de lliure comerç amb el regne magribí, que consolidava l’aliança d’Occident amb el monarca alauita. Gràcies al suport europeu, l’economia marroquina mantingué una tendència positiva dins la precarietat. Mentrestant, la qüestió del Sàhara Occidental continuà paralitzada des que al setembre del 1997 les negociacions de Houston entre el Marroc i el Front Polisario concluïren en l’acord de sotmetre el conflicte a un referèndum d’autodeterminació organitzat per l’ONU.

Les eleccions del novembre del 1997 donaren la victòria a la Unió Socialista de Forces Populars (USFP) de l’històric líder opositor Abderrahmane Youssoufi. Tot i les irregularitats en l’escrutini electoral i el caràcter restrictiu del sistema polític marroquí, Youssoufi acceptà la responsabilitat de formar govern i després de complexes negociacions s’erigí en primer ministre al març del 1998, al capdavant d’una coalició entre la USFP, el Partit de la Independència (Istiqlal), l’Agrupació Nacional d’Independents (RNI) i el berber Moviment Nacional Popular (MNP).

El regnat de Mohàmmed VI

El 23 de juliol de 1999 morí el rei Hassan II després de 32 anys de monarquia, i deixà el tron al seu fill, el nou rei Muhammad VI. Arran de la seva entronització (1999) el nou monarca inicià unes cauteloses mesures d’obertura sempre, però, conservant un control determinant sobre el govern (amb diversos ministeris clau reservats a la monarquia) i els mitjans de comunicació. Al març del 2000, l’anunci del projecte de la llei de família donà lloc a importants protestes per influents sectors islamistes conservadors.

Al setembre del 2002, les eleccions generals confirmaren el lideratge de la USFP encapçalada pel primer ministre Abderrahmane Youssoufi, seguida dels nacionalistes del Partit de la Independència (Istiqlal), que també formava part de l’anterior coalició de govern. Malgrat la fragmentació del parlament (on els islamistes del Partit de la Justícia i el Desenvolupament doblaren amb escreix l’anterior representació), el nou govern de coalició, encapçalat per l’anterior ministre de l’interior Driss Jettou, disposava d’una majoria suficient per a controlar la cambra baixa.

El nou govern hagué d’enfrontar-se al creixement de l’islamisme radical, hostil al prooccidentalisme oficial del Marroc, que al maig del 2003 perpetrà cinc atemptats simultanis, bàsicament contra interessos espanyols i israelians, que provocaren 41 morts. Alguns dies després fou detingut un prominent imam després d’amenaçar públicament amb més atemptats. Al setembre, els resultats de les eleccions municipals evidenciaren un augment del suport als partits del govern i l’ensorrament del PJD, a conseqüència del qual tingué lloc una reorganització dels islamistes, que a partir d’una escissió de l’antic grup radical Chabiba Islamiya (Joventut Islàmic) fundà, el juliol del 2004, un nou partit islamista, el Partit Democràtic de la Independència.

Al febrer del 2004 entrà en vigor una de les iniciatives liberalitzadores més importants dels darrers temps, la Mudawana (codi de família), que introduïa millores substancials a la condició de la dona tot i no contradir, segons el govern, la llei alcorànica. El revers fou la continuació de la censura (que tingué un dels episodis més destacats en la condemna per ultratges a la corona del periodista Ali Lmrabet al maig del 2003, perdonat al juliol de l’any següent) i la intensificació de la repressió policial contra l’oposició, especialment a partir dels atemptats de Casablanca, que donà lloc a prop de 2.000 detencions, qualificades d’arbitràries per grups defensors dels drets humans.

Els primers anys del regnat de Muhammad VI també destacaren per l’inici del reconeixement de la cultura i la llengua amazics, anunciat per Hassan II ja el 1995, però que no es reflectí en mesures efectives fins a la creació, el 2001, d’un institut oficial amazigh i, al setembre del 2003, el començament de les primeres classes en aquesta llengua en algunes escoles. Malgrat els progressos aconseguits en 30 anys de reformes econòmiques (entre d’altres, la duplicació de la renda per habitant, l’increment de l’esperança de vida en més de deu anys i la reducció a un terç de la mortalitat infantil, paral·lela a una minva dels naixements gairebé en la mateixa proporció), els primers anys del s. XXI subsistien al Marroc importants obstacles al desenvolupament, especialment les fortes desigualtats socials i els elevats nivells de pobresa (que el 2000 hom estimava en prop del 20% de la població, especialment concentrada a les zones rurals) i atur (el 20% el 2003), factors habitualment al·ludits amb relació a l’auge de l’islamisme radical, la insuficient escolarització i la mala gestió d’un recurs escàs i imprescindible com és l’aigua (les freqüents sequeres tenien una especial gravetat en el sector agrícola, que ocupa gairebé el 50% dels actius).

El Marroc, que amb Egipte era l’aliat més ferm d’Occident al món àrab i musulmà, rebia ajuts i assistència de l’FMI, el Banc Mundial, els EUA i la UE. Des de la dècada dels anys noranta, el govern dugué a terme una desregulació de l’economia, amb la privatització total o parcial d’empreses públiques, entre les quals Maroc Telecom, iniciada a l’octubre del 2000. El 2004 el Marroc i els EUA signaren un acord de lliure comerç. Després dels atemptats de l'onze de setembre de 2001, el Marroc reforçà la seva aliança amb Occident i, especialment amb els EUA (palesa en la declaració de l’OTAN del juny del 2004 en què el Marroc esdevenia aliat prioritari), als quals donà suport en la lluita antiterrorista global, cosa que li ha valgué l’hostilitat de sectors islamistes, amb atemptats com el de Casablanca, al maig del 2003.

No obstant això, el govern del Marroc es distancià de la intervenció nord-americana de l’Iraq (març del 2003) i també mantingué relacions tenses amb els seus teòrics aliats en diverses qüestions, molt especialment amb Espanya. Tot i el seu caràcter anecdòtic, l’incident amb aquest estat per l’illot de Perejil (2003, resolt per l’arbitratge internacional en contra del Marroc) reobrí tensions de molt més calat, entre les quals les relatives a les freqüents disputes sobre les zones pesqueres i les aigües territorials, la massiva entrada d’immigrants il·legals a Espanya, les reivindicacions sobre Ceuta i Melilla i, sobretot, sobre el Sàhara Occidental, que l’enfrontava també amb els EUA, que no acceptava la sobirania incondicional del Marroc sobre aquest territori.

Els mesos de setembre i octubre del 2005, la irrupció d’un gran nombre d’immigrants subsaharians a l’enclavament espanyol de Melilla donà lloc a noves tensions diplomàtiques. En l’àmbit de la lluita antiterrorista, el govern marroquí continuà posicionat amb els seus aliats occidentals per a fer front a l’islamisme radical, fet que provocà diversos atemptats a la ciutat de Casablanca (2006 i 2007). Des del març del 2007, les autoritats marroquines desmantellaren setze xarxes criminals i més de cent persones foren detingudes.

Davant la força de l’amenaça terrorista, al juliol del 2007 el ministre de l’interior declarà l’estat d’alerta màxima i, al llarg del 2008, se succeïren les detencions de grups i de xarxes. Una de les més destacades fou la detenció de la xarxa anomenada Belliraj, amb lligams amb Al-Qā‘ida, juntament amb el cap, Abdelkader Belliraj, i líders del Moviment per la Comunitat i del partit Alternativa de Civilització, sense representació parlamentària, dissolt a partir d’aquesta operació.

L’existència de contactes entre algunes d’aquestes xarxes i Al-Qā‘ida s’ha confirmat regularment, com també les relacions amb immigrants establerts en països de la UE, que són en el punt de mira del fonamentalisme islàmic. Pel que fa a la política interior, la vida política del país es veié marcada per les eleccions legislatives del setembre del 2007, que finalment no portaren grans canvis polítics. L’Istiqlāl, històric partit conservador i nacionalista marroquí, guanyà les eleccions i aconseguí 52 escons.

El segon lloc fou per a l’islamista Partit per la Justícia i el Desenvolupament (PJD), amb 46 escons, que passà de ser la tercera força política a ocupar el segon lloc al Parlament. Al setembre del 2007, el rei Muḥammad VI nomenà nou primer ministre el líder del partit Istiqlāl, Abbas el-Fassi. El nou govern marroquí, bé que incorporava set dones, no inclogué ni el PJD ni el partit Moviment Popular (MP).

En l’àmbit dels drets humans i la llibertat d’expressió diversos casos relacionats amb periodistes continuaren tenint rellevància: tot i haver estat alliberat el 2004, Ali Lmrabet fou condemnat a deu anys d’inhabilitació i, al llarg de l’any 2007, el Tribunal de Primera Instància de Casablanca condemnà els periodistes Driss Ksikes i Sanaa Elaji, del diari arabòfon Nichane, a tres anys de presó amb pròrroga i una multa per un article que contenia acudits populars sobre l’islam, el sexe i la política.

D’altra banda, les autoritats marroquines prohibiren l’emissió, des de Rabat, de l’informatiu de la cadena Al-Jazira sobre l’actualitat magribí, al·legant problemes tècnics i jurídics, tot i que l’emissora ho atribuí a raons polítiques. Pel que fa a les relacions exteriors, la visita del president xinès a Rabat l’any 2006 es concretà amb la signatura d’acords de col·laboració entre tots dos països. El mateix any es reforçaren les relacions amb la UE i es ratificà un acord pesquer i la col·laboració en matèria antiterrorista.

En aquest aspecte, als anys següents la col·laboració donà els seus fruits: entre d’altres, des del 2008 foren desmantellades algunes cèl·lules relacionades amb Al-Qā‘ida que tenien previst atemptar a Europa, així com unitats clandestines destinades al reclutament de combatents islàmics a l’Iraq. Es dictaren també sentències i condemnes sobre islamistes que havien participat en atemptats terroristes, entre els quals els atemptats de Casablanca (2003), als de l’onze de març de 2004 i altres a Europa. Tanmateix, l’abril de 2011 tingué lloc a Marràqueix l’atemptat més letal en vuit anys, que causà una quinzena de morts.

El 2007 la política exterior estigué marcada per la visita que feren els monarques espanyols a les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. L’anunci de la visita provocà la retirada de l’ambaixador marroquí a Madrid i reobrí una crisi diplomàtica entre ambdós països. Per contra, la visita del president francès Nicolas Sarkozy a l’octubre del 2007 promogué més de deu contractes econòmics. En l’àmbit polític el president francès presentà el projecte de la Unió per a la Mediterrània, destinada al foment de la cooperació entre els països de la zona i, en la mateixa línia, també el 2007, la Unió Europea i el Marroc acordaren un estatut avançat d’associació per a l’octubre del 2008, que donà al país un estatus únic d’accés al mercat europeu i a les polítiques comunitàries.

La crisi diplomàtica oberta entre el Marroc i l’estat espanyol es tancà al gener del 2008, amb la tornada a Madrid de l’ambaixador marroquí. Els contenciosos entre ambdós països, no obstant això, han continuat alternant amb els periodes de relativa bona entesa diplomàtica, sobretot en el terreny econòmic. Les crisis recurrents han tingut a veure gairebé sempre amb els contenciosos de Ceuta i Melilla, places de les quals el Marroc blasmà l’estatut colonial, i del Sàhara Occidental, sobre el qual ha criticat l’ambivalència espanyola.  En la primera de les dues places tingué lloc una greu crisi al mes d’agost de 2010, novament (com el 2005) amb motiu d’una arribada massiva d’immigrants que donà lloc a una dura resposta de la policia espanyola, suposadament contra ciutadans marroquins. I respecte al Sàhara Occidental el govern marroquí ha criticat el tracte de les autoritats espanyoles sobre els activistes sahrauís, que considera excessivament permissiu.

El febrer de 2011, a continuació de les revoltes àrabs que acabaren amb l’enderrocament dels presidents tunisià Ben Ali i egipci Mubarak, tingueren lloc a diverses ciutats marroquines protestes que demanaven un canvi polític. Sense exigir, en general, l’abolició de la monarquia, en reivindicaren la limitació dels poders, a més d’una major representativitat, responsabilitat i transparència en la política governamental. Muhammadad VI respongué amb la convocatòria d’un referèndum de reforma constitucional al mes de juny, pel qual continuava com a cap d’estat, de les forces armades i de l’islam a l’estat.

Com a úniques concessions rellevants, accedí a ampliar els poders del primer ministre, a designar-lo del partit més votat i a cedir el seu nomenament al parlament. El nou text declarava l’amazic llengua cooficial. Tot i això, l’oposició considerà aquests canvis insuficient i, també, els resultats de la consulta (73% de participació i 98% de vots afirmatius) clarament fraudulents. Tot i les crítiques, gràcies a una combinació de repressió selectiva, propaganda i a la projecció d’una imatge de modernitat, el règim alauita pogué obviar una escalada d’enfrontaments amb l’oposició com la de Tunísia, Líbia i Egipte.

La nova constitució fou reforçada, a més, pel resultat de es eleccions legislatives del novembre del 2011, que foren guanyades pel Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), formació islamista moderada i promonàrquica que defensava canvis graduals. Amb una participació oficialment declarada en el 45% del cens però segons nombroses fonts molt més baixa, obtingueren 107 dels 395 escons. Aquest resultat els obligà a formar un govern de coalició amb l’Istiqlal i un altre partit menor. Fou nomenat primer ministre el líder del PJD, Abdelilah Benkiran.

Llegir més...