i Ramon Martí i Alsina | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ramon Martí i Alsina

Ramon Martí i alsina, Autoretrat (1875)
© Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona (2014). Foto: Calveras/Mérida/Sagristà
pintura pint
Pintor.
Barcelona, 1826 — Barcelona, 1894

Orfe de pare a l’edat de vuit anys, malgrat les dificultats econòmiques pogué estudiar dibuix a l’escola de Llotja (1840-44) i obtenir alhora el títol de batxiller en filosofia (1845). Al començament combinà una gran activitat com a retratista —especialment a Mataró, la ciutat natal de la seva mare— amb la traducció de llibres del francès i, fins i tot, escrivint drames en vers d’influència romàntica, que no arribaren a ésser mai publicats. Casat amb Carlota Aguiló (1860), obtingué poc temps després, per oposició, la càtedra de professor d’aritmètica i geometria a l’escola de Llotja (1852) i, més endavant, la de dibuix de figura (1854). Durant les seves escapades a París conegué les obres de Courbet, que a mitjan segle XIX havia revolucionat el món pictòric de la capital de França. Aquesta influència el portà a crear un estil propi, analític, del màxim realisme formal en el dibuix, el color i la llum, amb una temàtica que intentava de reflectir amb tota l’objectivitat possible el món que envoltava l’artista, és a dir, el paisatge de Catalunya i els seus habitants; els registrà en unes notes ràpides, preses directament del natural per a ésser passades després a la tela, quan els altres pintors no havien sentit encara la necessitat de sortir de llurs tallers per a fer llurs obres. Un contingut, doncs, enfrontat alhora amb el Romanticisme dels natzarens catalans i les ampul·loses composicions d’història tan generalitzades a la península Ibèrica. Aconseguí tercera medalla (1858) i segona medalla (1860) a les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes de Madrid.

Ramon Martí i AlsinaMigdiada
© Fototeca.cat
Elegit membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona (1859), dimití set anys després (1866), per motius polítics, derivats de les seves idees liberals i republicanes, combinades amb una ateisme tenyit moltes vegades d’anticlericalisme, com reflecteixen els seus escrits i alguns dels seus olis. L’actitud militant que adoptà durant tota la vida el portà a renunciar a la càtedra de l’escola de Llotja (1870) abans que jurar la Constitució del 1869 —la que coronà Amadeu I, traint, segons el pintor, la revolució de l’any anterior—, càtedra que li fou retornada per la Primera República (1873). Les formes analítiques i el realisme pur, característics dels primers temps de l’artista, són substituïts a la fi dels anys seixanta per un estil sintètic, més efectista, alhora que s’amplià la temàtica, puix que, a més dels retrats, els paisatges i les vistes urbanes, apareixen figures i nus femenins, marines, natures mortes, al·legories, escenes de costums i fins composicions històriques, com la monumental Els defensors de Girona, de prop d’onze metres d’amplària. En morir la seva primera dona (1878), residí més d’un any a París, i segurament visità Bèlgica i Holanda. Quan retornà a Barcelona organitzà la producció pictòrica quasi en forma industrial. Nombrosos tallers, on treballaven col·laboradors de l’artista, produïren innombrables pintures, solament dirigides o retocades pel mestre. L’organització no funcionà econòmicament, i a la llarga el prestigi de l’autor se'n ressentí. Hom afirma que el nombre d’olis signats per Martí i Alsina ultrapassà els 4.000. Aquesta quantitat no deu ésser pas exagerada, si hom té en compte que, vers l’any 1870, el pintor mateix catalogava 12.000 dibuixos, guardats a les seves carpetes.

Casat en segones noces, amb Francisca Chillida (1889), els darrers anys tornà a ressorgir el geni solitari, que cercava noves formes d’expressió, amb una pinzellada desfeta, pròxima a l’impressionisme. La importància de Martí i Alsina es deu principalment al fet d’haver introduït el realisme en la pintura catalana, però també a la labor com a mestre de tota una generació de nous pintors, en els quals inculcà un esperit de renovació. Vayreda, Urgell, Galofre, Tusquets, Pellicer, Torrescassana, Armet i Pahissa, entre els més coneguts, passaren pel taller de l’artista i en reberen la influència. Amb ell, doncs, es produeix un trencament en la marxa de les arts plàstiques del Principat. Generalment ha estat considerat l’iniciador de l’escola catalana de pintura moderna.

Col·laboració: 
MGu
Llegir més...