Inicià els seus estudis de gramàtica a Castelló sota el magisteri de Miguel Falcó, admirador de Vives i de Sánchez de las Brozas. L’any 1676 passà a la Universitat de València, on estudià filosofia i teologia, però no es volgué graduar. Participà activament en les acadèmies literàries El Parnaso i El Alcázar.
El 1686 anà a Roma amb l’objectiu d’aprendre grec. Amb motiu d’una inundació del Tíber, publicà Sylva de Tyberis alluvione (1688). Entrà al servei del cardenal Sáenz de Aguirre com a secretari i comensal, i fou nomenat bibliotecari (1688). Es feu famós a Roma pel seu domini del llatí i el grec, i fou ben acollit a acadèmies literàries com l’Arcadia i Infecundi. Un dels seus amics més íntims fou Gravina, el conegut historiador del dret. Treballà intensament en biblioteques i acadèmies, aprengué arqueologia, epigrafia i numismàtica, i es doctorà en dret civil i canònic. En el camp dels estudis històrics col·laborà amb Aguirre en l’edició de la Collectio maxima conciliorum Hispaniae et Novi Orbis (1693-94), on ja manifestà les seves discrepàncies eclesiàstiques, i corregí i publicà la Bibliotheca Hispana Vetus (1696), de Nicolás Antonio.
Les divergències entre Sáenz de Aguirre i el duc de Medinaceli motivaren que sol·licités del papa un benefici eclesiàstic a Espanya. Nomenat degà de la col·legiata d’Alacant, tornà al País Valencià (1696) i fou ordenat sacerdot. La vida a Alacant, ciutat militar i portuària, li fou molt difícil, i anà a viure a València (1699), on participà activament en la vida cultural, sobretot a través de la tertúlia de J. de Castellví, marquès de Villatorcas, i animà les reunions dels novatores. Tosca, Coratjà, Minyana i Rodríguez reberen la seva influència. En el camp de la història influí definitivament sobre J.M. Minyana, el qual abandonà la seva càtedra de retòrica i es dedicà a l’estudi de la història. Reuní una important biblioteca i una gran col·lecció numismàtica (prop de 5.000 peces). El 1704 fou nomenat bibliotecari del duc de Medinaceli.
Durant la guerra de Successió treballà a Madrid i a Andalusia. Poc després, a proposta del duc de Medinaceli, marxà a Madrid per treballar a la biblioteca i al museu de l’aristòcrata. La correspondència del moment dona notícia de les seves preocupacions històriques, perquè a través d’ella se sap que el marquès de Mondéjar li proporcionà les seves obres inèdites, les quals llegí amb passió, tot i que discrepà del fervor amb què el marquès defensava la vinguda de Santiago a Espanya, cosa que ell no creia. Tot i la seva reputació, la seva candidatura a la direcció de la Real Biblioteca fou rebutjada perquè se’l considerava austriacista i contrari als jesuïtes. Després d’una visita a Andalusia, especialment a Itàlica, es retirà a Alacant.
El 1717 marxà de nou a Roma i es retrobà amb els seus antics cercles intel·lectuals, però, amb motiu de les guerres suscitades pel cardenal Alberoni i el decret de Felip V perquè tornessin tots els espanyols, abandonà Roma i es retirà definitivament a Alacant. Només la seva amistat amb l’italià Felipe Bolifón, bon humanista, superintendent del govern, el mantingué en contacte amb les lletres. Bolifón, per mitjà del seu germà Cèsar, aconseguí editar-li un poema llatí, Apasterosis (1722). La seva activitat minvà notablement: vengué la seva biblioteca i la col·lecció numismàtica mentre s’exclamava de la indigència cultural dels seus compatriotes.
El 1720 inicià una intensa correspondència amb Gregori Maians, que fou el darrer alè de la seva vida intel·lectual. Animà el jove Maians a continuar els seus estudis clàssics, renunciar a l’advocacia pràctica i seguir els mètodes de la història crítica: censurà els primers treballs biogràfics del futur erudit i l’animà a llegir Mabillon i Nicolás Antonio. D’altra banda, fou Maians qui procurà editar l’obra més important de Martí, Epistolarum libri duodecim (1735), que assolí una reedició a Holanda (1738) i un notable èxit entre els intel·lectuals europeus de l’època. L’obra és una prova del nivell dels intel·lectuals hispans i de les seves relacions amb el món europeu. Entre els seus corresponsals es troben Maians, Minyana, Interián de Ayala i Mondéjar; i entre els estrangers destaquen els italians Gravina o Fabretti i el pare Montfaucon, el creador de la paleografia grega. En tots els casos sobresurt, juntament amb l’extraordinari domini del llatí, un acusat esperit crític, tant en parlar de l’obra de Minyana, com en la interessant correspondència mantinguda amb Mondéjar. Fou un representant característic de l’erudició tardobarroca i el criticisme, i d’un neoclassicisme de gran rigor. Influí intensament, sobretot a través de Maians —biògraf seu—, en la historiografia valenciana de la Il·lustració.
Escriví poesia (Soledad, 1682; Amalthea Geographica, 1686; Sylva de Tyberis Alluvione, 1688), comèdies que foren representades amb èxit (Amar y no amar a un tiempo, ¿Qué más infierno que amor?, Tener en sí mismo celos, Ulises y Penélope), notes i observacions sobre Teòcrit, Homer i Aristòfanes, una descripció De Theatro Saguntino (1705, il·lustrada pel seu deixeble J.M. Minyana), un tractat de les passions, Peri pathon (1735), l’Oratio pro crepitu ventris (1768) —una erudita dissertació de tema escatològic— i nombroses obres inèdites, entre les quals un Diccionario etimológico de la lengua latina.
La majoria dels seus papers han desaparegut, ja que, durant una profunda depressió, cremà molts dels seus manuscrits i vengué la seva llibreria a un anglès. Els manuscrits conservats es troben als fons maiansians i els treballs filològics a l’Arxiu Serrano Morales de l’Ajuntament de València. La seva correspondència castellana ha estat editada per A. Mestre en l’Epistolario de Maians.
Bibliografia
- Benítez i Riera, J.M. (1984): “L’actitud pre-il·lustrada del degà d’Alacant Martí en la correspondència entre Joan Antoni Mayans i Josep Vega i de Sentmenat”, dins Diversos autors: Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya. Barcelona, Universitat de Barcelona, vol. II, p. 676-681.
- Coronel Ramos, M.A. (1990-1991 [1992]): “Manuel Martí i el criticisme valencià del segle XVIII”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXXI, p. 177-189.
- Gil, L. (1978): “Los apuntes autobiográficos del deán Martí”. Boletín de la Real Academia Española, LVIII, p. 47-101.
- Maians i Siscar, G. (1973): Epistolario III, Mayans y Martí, Ajuntament d’Oliva [a cura d’A. Mestre].
- Maians i Siscar, G. (1977): E. Martini, decani alonensis, vita, Ajuntament d’Oliva, València [a cura Luis Gil].
- Mestre Sanchis, A. (1980): Humanismo y crítica histórica en los ilustrados alicantinos. Alacant, Universitat d’Alacant, p. 14-42.
- Ontalvilla (P. Boronat), L. (1899): El deán Martí. Apuntes bio-bibliográficos, València.
- Pérez Durá, F.J. (1979): Epistolario Manuel Martí, deán de Alicante y Felipe Bolifón. Alacant, Institut d’Estudis Alacantins / Diputació Provincial d’Alacant.
- Pérez Durá, F.J. (2000): “Nuevos datos sobre el Pro crepitu ventris de Manuel Martí”. Studia Philologica Valentina, 4, p. 193-207.