i Andreu Martín i Farrero | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Andreu Martín i Farrero

literatura lit
Escriptor.
Barcelona, 9 de maig de 1949

Estudià psicologia a la Universitat de Barcelona. Iniciat amb guions de còmic, s’especialitzà posteriorment en una narrativa de gènere policíac i de misteri, més propera a la novel·la negra americana (hard-boiled) que no pas als models europeus. Autor prolífic, es donà a conèixer com a narrador en castellà amb les novel·les Aprende y calla (1979) i El señor Capone no está en casa (1979), a les quals seguiren A navajazos (1980); Prótesis (1980), portada al cinema el 1984 per Vicenç Aranda amb el títol de Fanny Pelopaja; Por amor al arte (1981); Si es no es (1983, que el 1992 rebé el Deutscher Krimi Preis International a la millor novel·la policíaca estrangera publicada durant l’any a Alemanya); El caballo y el mono (1984), de la qual Imanol Uribe feu la versió cinematogràfica el 1986 amb el títol d’Adiós pequeña; El día menos pensado (1986); Amores que matan, ¿y qué? (1991); l’eròtica Espera, ponte así  (2001, premi La Sonrisa Vertical), i Hat Trick (2008, premi Marca de novel·la esportiva).

Amb Història de mort (1985) inicià la publicació en català, que des d’aleshores ha alternat amb el castellà, amb moltes de les obres en doble versió. Continuà amb Muts i a la gàbia (1986), Deixeu-me en pau (1986), Barcelona connection (1988, premi Hammett 1989), escrita a partir del guió del film homònim de Miquel Iglesias, L’home que tenia raor (1997, premi Hammett 1993 per la versió en castellà El hombre de la navaja), Jutge i part (1996), Bellíssimes persones (premi Ateneo de Sevilla 2000, per la seva versió castellana, i premi Hammet 2001), Amb els morts no s’hi juga (2003, premi Columna), Joc de claus (2004) i La monja que va perdre el cap (2005), ambdues en col·laboració amb Jaume Ribera, Cop a la Virreina (2004), De tot cor (2006, premi Alfons el Magnànim), en la qual, fent ús d’internet introdueix la interactivitat amb els lectors, El blues del detectiu immortal (2006), El blues de la setmana més negra (2007), Barcelona tràgica (2009) i El blues d’una sola rajola (2009). L’any 2011 rebé el premi Sant Joan de novel·la per Cabaret Pompeya, combinació dels gèneres històric i negre, i el 2013 el premi Crims de Tinta, del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, per Societat Negra (2012) i el premi Ciutat d’Alzira de novel·la per Les escopinades dels escarabats (2014). Posteriorment ha publicat La violència justa (2016) i L’harem del Tibidabo (2018).

És també autor de narrativa juvenil. Sobresurt la protagonitzada pel detectiu Flanagan, escrita en col·laboració amb Jaume Ribera: No demanis llobarro fora de temporada (1987), Tots els detectius es diuen Flanagan (1991), Flanagan de luxe (premi Columna Jove 1994), Flanagan Blues Band (premi Crítica Serra d’Or 1997), Només Flanagan (2000), Els vampirs no creuen en Flanagans (2002), El diari vermell d’en Flanagan (2004), Jo tampoc em dic Flanagan (2005) i Flanagan Flash-Back (2009). Altres novel·les seves en aquest gènere (escrites en solitari) són Drac de paper (1992), El cau dels mil dimonis (1993), Zero a l’esquerra (1995), Pops en un garatge (1995), L’amic Malaspina (1995), El carter truca mil vegades (1997), Em diuen Tres Catorze (1998), La nit que Wendy va aprendre a volar (2007), versió cinematogràfica de Mireia Ros amb el títol Wendy placa 20957 (2009) i Wendy ataca (2009, premi Bancaixa de literatura juvenil Ciutat d’Alzira).

És també autor d’obres teatrals (Putiferi, estrenada el 1987; Etc, etc, 1987; Un cel de sorra, 1991; Boig per si de cas, 1997; Joc, 2002; El perseguidor, 2007) i de guions de cinema i televisió. En el cinema, a banda de les adaptacions de novel·les seves, és autor dels guions de Jill (1977, direcció d’Enrique Guevara), de gènere eròtic, de les comèdies Putapela (1980-81, de Jordi Bayona) i ¡Estoy en crisis! (1982, de Fernando Colomo), i de la incursió en la ciència-ficció del mateix F. Colomo, El caballero del dragón (1985). Per a sèries de televisió, és autor dels guions de Crònica negra (1988-89), Estació d’enllaç (1995-97) i Laberint d’ombres (1998-2000), i coautor dels guions dels telefilms Olímpicament mort (1986), Mambo (1991) i Jo, el desconegut (2007). El 1989 debutà en la direcció en el llargmetratge Sauna, adaptació de la novel·la eròtica de Maria Jaén Amorrada al piló. El 2004 publicà amb Carles Quílez la novel·la Asalto a la Virreina, que ells mateixos adaptaren en versió cinematogràfica.

La seva obra ha estat traduïda a diversos idiomes (alemany, basc, estonià, francès, holandès, italià i portuguès). El 2003 rebé el premi Memorial Jaume Fuster de l’AELC pel conjunt de la seva obra policíaca i el 2011 el premi Pepe Carvalho de novel·la negra per la seva trajectòria. L’any 2016 guanyà el premi Gaziel de biografies i memòries per De moment, tot va bé. El 2018 inicià en l’editorial Efadós la col·lecció de novel·la negra “Biblioteca Andreu Martín”, dirigida per ell.

Llegir més...