Conegut amb el nom de Manolo. La seva formació tingué l’inici en la intensa contemplació de les escultures del cor de la catedral de Barcelona, i s’anà concretant en els ambients modernistes dels darrers anys del segle XIX.
Els Quatre Gats, la Sala Parés, el taller d’Eusebi Arnau i les tertúlies de can Pichot, a Cadaqués, s’han d’incloure entre els determinants d’un primer període, que restà complet després de l’estada a París, entre el 1900 i el 1910. Sense rebutjar res del que s’havia fet i del que es feia, assimilant el que podia ésser-li útil, des de l’art egipci al fauvisme i el cubisme, passant per l’art clàssic i el gòtic, restà formada la seva personalitat, perfectament definida i orientada cap a un estil molt personal, que s’anà desenvolupant els anys següents en les seves estades a Ceret (1910-14 i 1919-27), Arenys de Munt, l’Ametlla del Vallès i, particularment, Caldes de Montbui (des del 1927).
Modificà les formes naturals per mitjà del modelatge i la geometrització del volum, i així aconseguí de crear una realitat intel·lectual que expressava clarament el pensament de Bergson, quan deia que dins la natura no existeix la immobilitat, sinó només un procés d’extrema lentitud. Aquesta idea el portà a l’expressió del moviment per mitjà d’una síntesi dels successius moments que el constitueixen, expressada en nombroses obres, molt remarcablement en la Bacant (Museu d’Art Modern de Barcelona), relleu suggeridor de totes les qualitats del volum i obra que recull, d’una manera més completa, les característiques del seu estil.
Si en les escultures de gruix sap donar la sensació pel pes vital i l’ambientació en atmosferes concretes, mitjançant les diferents textures, en els seus relleus hom pot apreciar la creació de l’espai per una sensibilitzada concordança entre les gradacions del volum i els grafismes suaument matisats, que permeten de parlar d’una perfecta fusió entre escultura i dibuix.
Tot i que fou més conegut com a escultor, la seva activitat com a pintor fou molt diversa i important, intensificada en els moments que l’artritisme que patia li feia difícil de treballar el fang; també aquí sabé portar a la pràctica una sèrie de conceptes derivats dels grans corrents d’avantguarda dels primers anys del segle XX: reservà al color el paper fonamental, i amb tons perfectament ajustats aconseguí una refinada expressió de la forma, la llum i el modelatge de l’objecte, l’ambient que hi ha entorn seu o la individualitat característica d’un paisatge en una hora determinada.
Cal esmentar, també, altres aspectes complementaris, que manifesten les grans possibilitats del seu esperit creador, com les joies (1903-07) —que palesen les influències de Gauguin i Paco Durrio—, impregnades d’un simbolisme refinat i revestides d’una forta monumentalitat dins un format lògicament reduït, i les poesies —agrupades en un volum el 1972—, en català, castellà i francès, directes i lliures, plenes d’intenció i denses de contingut, on es pot apreciar la influència d’Apollinaire i l’admiració que sentia per Baudelaire.
La intensitat del realisme intel·lectual que domina la seva obra ha determinat reflexos d’una gran amplitud, uns que arriben fins a figures com Picasso o Modigliani, i uns altres que han determinat alguns aspectes de Joaquim Sunyer o Cristino Mallo, o s’estenen fins a artistes catalans actuals.
La seva obra fou promoguda pels germans Haviland Burty —gràcies als quals particià amb set obres a l’Armory Show de Nova York (1913)—, i després D.H. Kahnweiler fou el seu marxant. Exposà individualment a Barcelona, París, Nova York, Zuric, Frankfurt, Düsseldorf, Berlín, Vilanova i la Geltrú i Sabadell, a part les nombroses exposicions pòstumes. Té obres al Cau Ferrat de Sitges i a diversos museus: Ceret, Tossa, Valls, Perpinyà, Barcelona, París, Hamburg, Nova York, Copenhaguen, Amsterdam i Washington.