i Arsenio Martínez de Campos y Antón | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Arsenio Martínez de Campos y Antón

SinònimArsenio Martínez Campos
SinònimArsenio Martínez Campos
història militar hist mil
Militar.
Segòvia, 14 de desembre de 1831 — Zarautz, Guipúscoa, 23 de setembre de 1900

Format a l’Escuela de Estado Mayor, hi fou catedràtic. Lluità a la guerra d’Àfrica, on es distingí. Ascendit a tinent coronel, formà part de l’expedició que anà a Mèxic (1861-62), a les ordres del general Prim. Posteriorment anà a Cuba (1869), on fou ascendit a general de brigada. El 1872 tornà a la península Ibèrica, i lluità a Catalunya contra els carlins; en col·laboració amb Cabrinetty, féu alçar el setge de Berga. L’any següent fou enviat a València a reprimir l’alçament cantonalista; bombardejà la ciutat i l’ocupà (8 d’agost), en qualitat de capità general. Operà contra els cantonalistes de Múrcia i Cartagena, però, enemistat amb el govern republicà, dimití el càrrec de capità general i fou confinat a Mallorca. Passà a Castella, on conspirà per restaurar la monarquia borbònica; malgrat l’oposició de Cánovas del Castillo, que preferia d’arribar-hi per la via parlamentària, el 29 de desembre de 1874 es pronuncià a Sagunt, en nom d’Alfons XII d’Espanya. El col·lapse del govern provisional li donà la victòria, i el rei fou proclamat a Madrid. Nomenat capità general de Catalunya (1874-86), inicià la campanya contra els carlins, amb els quals pactà un tracte humanitari dels ferits i els presos. Recuperà Olot i ocupà la Seu d’Urgell. Fou recompensat amb el grau de capità general, i passà a Cuba, on exercí el comandament suprem de la guerra. Aconseguí d’atreure's la població i alhora de derrotar els insurrectes (pau de Zanjón, del 1878). Tornà a la Península, i pel març del 1879 formà govern, però dimití pel desembre; la incomprensió dels problemes cubans que trobà en les esferes del govern el feren decantar cap al partit liberal, que ajudà a triomfar l’any 1881. El 1883 sufocà l’alçament republicà de Badajoz. Mort Alfons XII, féu de mitjancer entre Cánovas i Sagasta per tal que signessin el pacte del Pardo (1885); ocupà la presidència del senat en diverses ocasions. Novament fou capità general de Catalunya (1890 i 1893); el darrer cop fou objecte del cèlebre atemptat de l’anarquista Pallàs. Nomenat general en cap de les forces d’Àfrica (1893), liquidà la guerra de Melilla. Nomenat capità general de Castella la Nova (1895), fou enviat tot seguit a Cuba, per tal de sufocar la nova guerra, però, convençut que era una causa perduda, dimití (gener del 1896), fet que li valgué censures. Els darrers anys féu costat al ministre conservador Silvela. El 1902 fou concedit el marquesat de Martínez de Campos i la grandesa d’Espanya a la seva vídua.

Col·laboració: 
RoA
Llegir més...