i les Masies de Voltregà | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

les Masies de Voltregà

Nom adoptat el 1937 per al municipi deGlevinyol de Ter, Nom antic deles Masies de Sant Hipòlit de Voltregà
Nom adoptat el 1937 per al municipi deGlevinyol de Ter, Nom antic deles Masies de Sant Hipòlit de Voltregà
les Masies de Voltregà
© Fototeca.cat
Municipi d’Osona.
Població: 
3.232 h
[2009]
Extensió: 
22 km2

Situació i presentació

Es troba a la Plana de Vic a la dreta del Ter, que forma el límit natural del sector més oriental del terme. Les terres de l’W són les més elevades ja que configuren les serralades llevantines del Lluçanès, les quals tanquen per ponent la Plana de Vic.

El terme limita a l’E amb Torelló i Manlleu, al S amb Gurb, al SW amb Santa Cecília de Voltregà, a l’W amb Sant Martí de Sobremunt i al NW amb Orís. Envoltat per les terres del terme municipal de les Masies de Voltregà es troba el petit municipi de Sant Hipòlit de Voltregà.

Les terres constituïdes al llarg de les primeres èpoques del període terciari formen part de la conca d’erosió del Ter, al qual desguassa per la banda dreta la riera de Talamanca poc després de l’aiguabarreig amb el torrent de Vinyoles, que es produeix per sota del nucli de Vinyoles.

Biogeogràficament, les seves terres formen part de la vegetació eurosiberiana i des d’un punt de vista potencial hi dominaria el bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis). Juntament amb la roureda apareix el boix (Buxus sempervirens), alguns claps d’alzina (Quercus ilex) i pi roig (Pinus sylvestris), mentre que a les vores del riu es fan espècies de ribera i als sectors més degradats, bardisses (Rubus ulmifolius), garrigues (Quercus coccifera) o plantes petites com la farigola (Thymus vulgaris) o l’argelaga (Crataegus monogynia).

El terme comprèn el poble de la Gleva, el poble de Vinyoles d’Orís i un gran nombre de caseries com Borrissola, Can Bondia, Conanglell, Despujol, el Poble-sec i el Pou, Gallifa, Quintanes i Sant Miquel d’Ordeig; a més comprèn la Colònia Lacambra, situada al NE del terme. Administrativament hom considera com a cap del terme la caseria de Can Bondia, si bé l’ajuntament, de construcció moderna, es troba al bell mig del municipi envoltat de masies, proper a la vila de Sant Hipòlit, al peu del camí que uneix l’esmentada vila amb la carretera general, davant de Casanoves.

La carretera C-17 de Barcelona a Ripoll, segueix el curs dret del Ter i serveix per a unir els petits nuclis de població que formen el municipi, com la Gleva, el Poble-sec i Vinyoles d’Orís. En surten les carreteres o camins veïnals cap als barris secundaris o nuclis de fàbriques del Carrer dels Rampins, Gallifa i el Marquet, Casacuberta, la Colònia Lacambra o la Farga d’Ordeig, Sant Miquel d’Ordeig i Conanglell.

La vila de Sant Hipòlit de Voltregà fou durant molts segles cap de la demarcació constituïda pels municipis de Sant Hipòlit de Voltregà, les Masies de Voltregà, Santa Cecília de Voltregà i Sant Martí de Sobremunt, la qual se'n separà a l’acabament del segle XVIII. L’any 1796 es constituí com a prova, durant cinc anys, el municipi de les Masies de Voltregà, que d’una manera estable s’arribà a consolidar el 1801, tot i que entre 1863-65 sofrí fortes pressions de part de la vila de Sant Hipòlit de Voltregà per tal de formar un municipi conjunt. El terme de les Masies de Voltregà fou conegut tot al llarg del segle XIX com les Masies de Sant Hipòlit de Voltregà i el 1937 prengué el nom de Glevinyol de Ter.

La població i l’economia

Les primeres dades del terme són del 1842, quan la població era de 860 h. En el primer cens modern s’ultrapassà el miler d’habitants i després d’un creixement espectacular provocat per les primeres implantacions industrials del segle XIX, entre el 1897 i el 1910, la població es mantingué estable; a l’inici del segle XX la creació de noves empreses i un procés industrialitzador revitalitzaren definitivament la població. En el cens del 1960 ja se superaven els 2 000 h, i des d’aleshores la població ha continuat el seu procés de creixement.

El 1991 hi havia 2 479 h, 1 688 dels quals eren dels nuclis que formaven l’entitat de la Gleva, i 786 del sector de Vinyoles d’Orís, i el 2001 es passà als 2 873 h. L’any 2005 el municipi aplegava3 067 h.

Tot i que el terme és planer i disposa d’aigua, la ramaderia i la indústria són força més importants que l’agricultura. Malgrat el nom, a les Masies predomina l’activitat industrial, gràcies també al Ter, encara que hi ha un sector agrícola, amb masies de tradició mil·lenària.

Els principals conreus són el farratge i els cereals (ordi, blat) mentre que la ramaderia té una notable producció de bestiar porcí, a més de boví i oví. Pel que fa a la indústria, cal esmentar especialment la Farga Lacambra, situada a la Colònia Lacambra o la Farga d’Ordeig, nascuda a la fi del segle XIX de la fusió d’una antiga fàbrica de filats i d’una antiga farga d’aram. Els seus propietaris, els Lacambra, foren ennoblits amb el títol de comtes per Alfons XIII, l’any 1927. La Farga Lacambra, que es troba a la dreta del Ter, tot just a l’aiguabarreig amb la riera de Talamanca, és una de les empreses més importants del municipi i es dedica a la producció i primera transformació de fils de coure. Altres sectors representats al terme són el tèxtil i el de producció de maquinària agrícola.

Quant als serveis, l’existència de més d’un nucli fa que aquests estiguin repartits arreu del terme. Al poble de la Gleva se celebra mercat setmanal el diumenge.

Indrets del terme

Vinyoles d’Orís

La parròquia de Vinyoles es va formar entorn de la vila rural de Vinyoles, coneguda des de l’any 941. Inicialment pertanyia a la demarcació del castell d’Orís, i li n'ha restat el determinatiu, però des del segle XIII, almenys, depenia de la jurisdicció dels senyors de Voltregà. El terme de Vinyoles, amb l’antiga quadra i parròquia de Sant Miquel d’Ordeig, es va constituir com a municipi independent de Sant Hipòlit de Voltregà el 1797, però el 1801 es va integrar en el nou municipi de les Masies de Voltregà.

El poble de Vinyoles d’Orís (711 h el 2005) és el nucli de població més important del terme. La població de Vinyoles és formada per tres nuclis, pràcticament units. La parròquia primitiva i el poblet es trobaven en un petit puig, a 562 m d’altitud, que acaba en una placeta on es troba l’església vella de Sant Esteve de Vinyoles, que va originar el nucli inicial. En els pendents de migdia d’aquest puig es crearen dos petits carrerons que, amb la plaça, formaven tota la població. En èpoques més modernes, a partir del segle XVIII, es va formar un carrer ample, que començava a l’hostal de Ca l’Eudalda i pujava cap al poble, tot al llarg de l’antic traçat del camí ral de Vic a Ripoll i més tard l’antiga N-152 (ara C-17) de Barcelona a Puigcerdà, desviada després del 1940 pel traçat actual, situat més a l’E. Finalment, després del 1950 s’hi va construir un barri fabril modern per als treballadors de la Farga Lacambra, que s’estengué entre l’antic poblet i el carrer Major i que ha donat una forma més arrodonida a la població.

Al punt d’unió d’aquests tres barris fou construïda, a partir del 1950, una església moderna, de pla concèntric i arcs parabòlics, adornada amb pintures murals de l’artista torellonenc Rifà, d’un bon efecte plàstic, i a la qual fou traslladada la parroquialitat de l’antiga església de Sant Esteve. L’església de Sant Esteve de Vinyoles, documentada d’ençà del 957, fou renovada i consagrada entorn del 1106. Hi subsisteix íntegrament l’edifici romànic, que ha estat restaurat. Aquesta església, composta d’una nau amb un cimbori allargat i un gran absis a llevant i, potser antigament, amb dues absidioles a manera de creuer, fou mutilada amb l’annexió d’altars laterals i, a la fi del segle XIX, per una gran capella del Santíssim, a manera de rotonda. La restauració li retornà el primitiu caràcter romànic, llevant-li postissos i afegitons tardans i només han estat respectades algunes capelles laterals, obertes cap a l’any 1650. Mossèn Jacint Verdaguer fou vicari d’aquesta parròquia els anys 1871-73.

Al poble de Vinyoles se celebra la festa major el segon diumenge de juliol, tot i que tradicionalment sempre s’havia celebrat per sant Esteve.

Sant Miquel d’Ordeig i Conanglell

Sant Miquel d’Ordeig (12 h) és una caseria que es troba a un parell de quilòmetres vers l’W de la població de Vinyoles, a l’esquerra de la riera de Talamanca. El lloc ja existia l’any 976, i la seva església fou donada al monestir d’Amer, que la féu reedificar vers el 1132. Fou parròquia independent, amb una quadra civil que tenia 4 masos el 1553 (Cornelles, el Soler, la Sala i la Rectoria) i 6 el 1686. Aquesta quadra es fusionà amb Vinyoles o amb l’ajuntament de les Masies l’any 1840. Hi subsisteix l’església romànica del segle XII, amb una portada nova, construïda el 1636 i restaurada el 1978.

Conanglell (4 h) és un petit nucli històric de població disseminada situat al centre d’un meandre pronunciat del Ter, davant mateix de Torelló. El lloc és conegut com a vila rural a partir del 1125, i com a torre fortificada i casal de residència de cavallers a partir del 1139. La darrera mestressa del patrimoni, Anna Maria de Malla i de Conanglell, cedí la seva propietat a l’Hospital de la Santa Creu, de Vic, que n;és el propietari des del 1736. Al voltant del patrimoni dels Conanglell es va formar una quadra autònoma que tenia quatre famílies el 1840, quan es va refondre amb el municipi de les Masies de Voltregà. Des del 1857 Conanglell fou ocupat per diferents serveis de l’exèrcit que reedificaren l’església de Santa Bàrbara, i també la Casa Gran, de reminiscències gòtiques, i altres dependències.

La Gleva i el Poble-sec

Dins el terme municipal de les Masies de Voltregà, el segon nucli en importància és el que es va formar al voltant del santuari de la Mare de Déu de la Gleva, o santuari de la Gleva, que centra el poblat del seu nom (955 h), compost per tres barris situats a l’entorn del pujolet (476 m) on es troba el santuari. Les primeres notícies que es tenen daten del 1280. Com la majoria de santuaris, té una tradició que explica com un bou i una pastoreta del veí mas de la Codina, abans anomenat el Pujol, trobaren la imatge que s’hi venera. Cap als anys 1320-27 fou reedificat el santuari que, després de moltes reformes i ampliacions, fou reemplaçat per l’actual, construït entre el 1763 i el 1767 per l’arquitecte Josep Moretó. És un edifici barroc, de planta oval, amb cúpula, capelles radials i un airós campanar. Una ampla escalinata, amb tribunes laterals, relliga el santuari amb la plaça que té al davant. De l’antiga església, malmesa per un llamp el 1760, es va salvar un magnífic retaule barroc de Pau Sunyer, construït entre el 1660 i el 1668. Aquest retaule fou destruït el 1936, però es va reproduir amb tota fidelitat l’any 1943, i també fou refeta l’antiga imatge de la Mare de Déu, del segle XIII, destruïda el mateix any. Mossèn Cinto Verdaguer va viure confinat entre el 1893 i el 1895 al santuari de la Gleva.

Se sap que hi havia algunes cases veïnes al santuari d’ençà del 1670, però el poble de la Gleva es va ampliar a la segona meitat del segle XVIII amb la formació de tres carrers o barris entorn dels camins que portaven al santuari. La seva situació ha afavorit el creixement de la població. Al poble de la Gleva se celebra mercat setmanal el diumenge i la festa major el dia 8 de setembre amb un concurs de pintura i sardanes i diverses exposicions. Al juny, amb la Flama del Canigó, té lloc el castell de focs de Sant Joan.

El Poble-sec és una caseria (517 h) situada al peu de la carretera C-17, a poc més d’un quilòmetre de la Gleva i al S de la caseria de Despujol (721 h). Consta d’unes quantes cases antigues, construïdes a la fi del segle XVIII i el principi del XIX, i d’una colònia fabril.

Altres masies

La resta de nuclis o agrupaments de població del terme es troben disseminats. Normalment són caseries que han pres el nom del mas principal. D’entre les masies històriques i de més tradició, destaquen Gallifa, Quintanes, Ordeig, Despujol, Casanoves, Serratosa, Serinanell, el Pou, la Codina, Masferrer, la Roca, Camps i Baulenes.

Moltes d’aquestes masies han vist traspassat el seu patrimoni a d’altres entitats, com és el cas de la masia de Gallifa i Quintanes, o bé s’han convertit en torres residencials, com ara el mas d’Ordeig. Tot i així, encara perduren masies, de caire més humil, que continuen la seva tradició de velles masies benestants, com ara la masia de Serratosa, Masferrer, Cornudella, Serinanell.

Despujol és una casa forta documentada al segle XII, reedificada i ampliada als segles XVII i XIX i convertida en un gran casal residencial. Al seu voltant s’ha format un barri, conurbat amb el nucli de Sant Hipòlit de Voltregà.

El castell de Voltregà i Sant Martí Xic

Cada una de les entitats que forma el municipi té la seva història peculiar, però el fonament remot de la seva unitat és el castell de Voltregà. Es troba en un cim de 854 m d’altitud, que forma una avançada de la serra de Ponent de la Plana i que és una entrada del terme de les Masies dintre el de Santa Cecília de Voltregà.

L’antic castell de Voltregà és conegut popularment per Sant Martí Xic, a causa de l’esglesiola romànica que hi ha al peu de les roques del castell, en la frau que continua vers el mas del Grau de Sobremunt, la Miranda i el Mas Serratosa. Del castell queden només restes de muralles i d’una edificació central rectangular, que té sota seu l’entrada d’un passadís o mina que la tradició popular fa arribar fins a la riera de Sorreigs.

La seva història arrenca de l’any 902, i durant el segle XI estigué en mans d’un veguer anomenat Sal·la (1055), de la família del senescal Amat Elderic d’Orís (1059-99), dels Queralt (1099-1196) i més tard dels Castelló-Cabrera (1240-1329), entre ells la famosa Sibil·la de Saga. Al costat d’aquests senyors principals n'hi hagué d’altres de feudataris, tant en el nivell superior —bisbes de Vic i Montcades— com en l’inferior —castlans cognomenats Sant Hipòlit i Bellestar—. Durant el segle XIV el castell i la jurisdicció passaren per compres successives als vigatans Andreu Barrat (1348) i Berenguer de Codinacs (1351), el qual vengué els seus drets a Bernat IV de Cabrera, el futur comte d’Osona. Després dels episodis i les lluites entorn de la creació del comtat d’Osona (1356-72), els Cabrera vengueren el castell, el terme i la jurisdicció (1379) al bisbe i l’església de Vic, que en posseïren el domini i la jurisdicció fins el 1812.

Sant Martí Xic, l’esglesiola de Sant Martí, històricament coneguda per Sant Martí de Voltregà, es troba als peus del castell, i antigament tenia un mur que la deixava dintre un recinte fortificat. L’església actual fou erigida entorn del 1097 i manté la seva estructura, una petita nau amb absis i una porta a migdia. Serví com a parròquia fins al segle XIV, que es fusionà amb la parròquia de Sant Hipòlit de Voltregà. Se'n diu Sant Martí Xic perquè, segons una contalla popular, és l’església romànica més petita que es coneix, bé que això és totalment fals i és molt probable que aquest nom li fos donat per relació amb l’església veïna de Sant Martí de Sobremunt.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...