Vida i obra
Fill de Rafael Masó i Pagès, pintor i director del Diario de Gerona. Fins el 1900 residí a Girona, i després a Barcelona, on estudià arquitectura. Entre el 1900 i el 1906 desplegà una gran activitat com a escriptor. Col·laborà al Diario de Gerona i fou un dels fundadors de Vida (1902-03), revista en la qual publicà versos, articles d’art i alguna ressenya de llibres.
A Girona, amb Xavier Montsalvatje, Carles Rahola, Miquel de Palol i Prudenci Bertrana, col·laborà en altres publicacions com Armonia, L’Enderroc, Lletres o Lo Geronès, i, a Barcelona, a Montserrat (1900-06) i Catalunya (1903-05). A través d’aquestes dues publicacions barcelonines i de la Congregació Mariana dels jesuïtes, entrà en contacte amb Josep Carner, Guerau de Liost, J.M. Lopez-Picó i Emili Vallès i s’integrà al grup de joves universitaris que el poeta liderava, amb el qual col·laborà en el canvi de gust que preparà el noucentisme. Fou un dels impulsors dels Jocs Florals de Girona (1903), certamen al qual estigué vinculat fins el 1913 i on obtingué la flor natural el 1905 amb Lamed i Hebron (1905). Fou guardonat també en altres certàmens locals.
Escrigué petites proses poètiques, intimistes, que palesen amor a les coses petites, als costums familiars i a la seva ciutat. Els seus poemes, molt a la manera del primer Carner, s’inspiren en l’estètica de la quotidianitat (temes de l’experiència quotidiana, amorosa i metafísica) i de la tradició (motius religiosos, patriòtics i didàctics). Utilitzà metres propis de la poesia popular i també de la lírica tradicional amb un doble objectiu: recuperar la tradició popular del país i demostrar que la poesia catalana és apta per a parlar de qualsevol cosa. Fou inclòs, com a poeta, a l’Almanac dels Noucentistes (1911), però no arribà a publicar cap llibre. La seva obra poètica ha estat recopilada a La poesia de Rafael Masó (1980).
Titulat arquitecte (1906), tornà a Girona, on desenvolupà una important tasca cultural. Col·laborà en la fundació de la societat Athenea i fou l’aglutinador d’un grup d’artistes i artesans (Fidel Aguilar, escultor; J.B. Coromina, pintor i ceramista; Nonito Cadenas, serraller; els germans Busquets, decoradors; etc). Com a arquitecte, la seva activitat és marcada per la crisi del Modernisme. La seva actitud des de les primeres obres és de secessió respecte a aquest moviment. Féu l’intent de ruptura amb el passat immediat —adoptant planteigs paral·lels als del Noucentisme literari— partint d’un cert neopopulisme i de les experiències d’avantguarda de l’arquitectura europea, interessat especialment per la domèstica anglesa (Voysey, Mackintosh) i la Sezession vienesa (Hoffmann, Olbrich, Loos).
La seva arquitectura pot esquematitzar-se en tres períodes: en el primer (1906-11) intentà de formular un llenguatge propi, bé que poden apreciar-se clarament les influències referides (mas el Soler, farmàcia Masó, can Batlle, farinera Teixidor, magatzem Encesa i les cases Salieti i Masó); en el segon (1912-22) —en tornar d’un viatge per Àustria i Alemanya— refermà la seva actitud inicial fent una sèrie d’obres plenament noucentistes, que representen el seu moment més interessant —assoleix un sincronisme màxim amb els corrents més avançats del moment— i una de les aportacions més consistents de Catalunya a l’arquitectura europea entre la primeria de segle i els anys vint (edifici Athenea, cases Cendra, Masramon, Encesa, Cases i Teixidor, garatge Callicó i can Gispert Saüch); i en el tercer (1923-35), la idealització de Catalunya i la voluntat d’expressar-ho en els edificis es tradueixen en una progressiva recuperació i una progressiva incorporació d’elements extrets de la tradició (esgrafiats, columnes, terracotes i motllures), i arribà a emprar elements originals procedents de l’arquitectura del passat (cooperativa La Económica Palafrugellense, cases Cots i Colomer i urbanitzacions Teixidor i S'Agaró). Aquest allunyament gradual de la realitat el portà, des del 1931, a centrar principalment la seva activitat en l’arqueologia i les restauracions, i es marginà de la cultura arquitectònica del moment.
El 2006 fou creada la Fundació Privada Rafael Masó, amb seu a Girona, dedicada a l’estudi i el foment de l’arquitectura contemporània i a la difusió i la preservació del patrimoni arquitectònic català, molt especialment l’obra de Rafael Masó.
Bibliografia
- Aragó, N.-J. (2007): Rafael Masó i els noucentistes. Epistolari. Girona, Diputació de Girona.
- Comadira, N. (1987): “El Noucentisme a Girona: Rafael Masó”, dins Diversos autors: El Noucentisme. Cicle de conferències fet a la Institució Cultural del CIC de Terrassa, curs 1984/85. Barcelona, PAM, p. 197-210.
- Comadira, N. i Tarrús, J. (1996): Rafael Masó, arquitecte noucentista. Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya / Lunwerg.
- Diversos autors (1971): “Rafael Masó i el Noucentisme a Girona”. Presència, 299, p. 3-16.
- Oller, D. (1980): La poesia de Rafael Masó. Per a una anàlisi de la poètica noucentista. Girona, Col·legi Universitari de Girona.