i Antoni Maura i Montaner | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Antoni Maura i Montaner

ciències polítiques polít i història hist
Polític.
Palma, Mallorca, 2 de maig de 1853 — Torrelodones, Madrid, 13 de desembre de 1925

Fill d’un modest obrer del carrer de la Calatrava de Palma i germà de Gabriel, Bartomeu, Miquel i Francesc. Estudià a l’Institut Balear, i el 1868 anà a Madrid, on es llicencià en dret. La coneixença dels germans de Germán Gamazo, companys d’estudi, li permeté de treballar, a partir del 1872, en el despatx d’aquest (posteriorment treballà també per Álvarez Bugallal i per a Gallostra).

El 1878 es casà amb Constancia Gamazo, germana petita de Germán, i el 1881 inicià la carrera política, en ésser elegit diputat liberal per Mallorca, gràcies al suport del govern liberal (en especial d’Alonso Martínez) i dels sectors conservadors i catòlics illencs (sobretot per “El Àncora”, del seu germà Miquel). A partir d’aleshores anà obtenint, fins el 1923, continuadament, la representació de les Illes. A les corts, el seu llançament polític es produí en 1884-85, quan, vençudes ja les dificultats que durant molts anys tingué per a parlar correctament el castellà, endegà una sorollosa campanya favorable a la reorganització de la marina de guerra, tema que reprengué en 1891-92. Important dinamitzador de la dissidència gamacista, especialment en defensa del proteccionisme agrari, fou, d’altra banda, vicepresident del congrés de diputats el 1886 i president de la comissió de jurat el 1887. Ministre d’ultramar (desembre del 1892 — març del 1894), projectà una sèrie de reformes administratives per a Cuba i les Filipines que concedien una certa autonomia a aquelles colònies, per tal de contrarestar la insurrecció; però la protesta de les corts l’obligà a dimitir. Es palesà així, per primera vegada, la seva pretensió de renovació de la política tradicional de la Restauració mitjançant l’amalgama d’un ideari conservador amb un esperit reformista i realista. Fou després ministre de gràcia i justícia (desembre del 1894 — març del 1895).

Quan morí Gamazo (novembre del 1901), ostentà el comandament dels gamacistes, que allunyà definitivament del partit liberal, i, després d’un breu pas pel ministeri de la governació (desembre del 1902 — juliol del 1903), des d’on permeté el triomf electoral dels republicans a les grans ciutats, signà la constitució de l’Institut de Reformes Socials i llançà el projecte de reforma de l’administració local; fou proclamat cap del partit conservador (novembre del 1903), i aleshores formà govern (desembre del 1903 — desembre del 1904). La seva actitud, arrogant, el distancià de la premsa madrilenya, i, alhora, l’intent d’atreure's el grup conservador del marquès de Pidal (afer Nozaleda) l’enfrontà amb l’opinió liberal. Tingué, tanmateix, un cert èxit per l’abril del 1904, amb l’organització de la visita del rei Alfons XIII a Barcelona (on Maura fou objecte d’un atemptat) i a Mallorca, viatge que pretenia de contrarestar l’allunyament del catalanisme de la monarquia.

Finalment, una crisi fulminant d’origen palatí, que inicià un continuat enfrontament personal amb el monarca, l’obligà a dimitir. Durant el seu govern (gener del 1907 — octubre del 1909), aconseguí l’aprovació del famós projecte de reconstrucció naval (gener del 1908), però no pas la del de reforma de l’administració local, malgrat que la discussió d’aquest afavorí la divisió del moviment de Solidaritat Catalana. En recolzar, accentuant el seu conservadorisme, sobre el caciquisme electoral (a través del ministre de governació La Cierva) i en voler imposar una llei especial contra el terrorisme no pogué evitar l’extensió d’una creixent oposició republicana, que, després dels fets de la Setmana Tràgica , aconseguí l’ajuda dels liberals i el féu estar allunyat molts anys del poder. De fet, havia fracassat en l’intent, proclamat el 1901, de renovació del sistema polític de la Restauració (" la revolución desde arriba ").

Romangué posteriorment en un segon pla, puix que, malgrat que el 1913 hom li ratifiqués el comandament del partit conservador, l’ascensió de Dato dividí el partit i convertí el maurisme en una força política dissident, bé que important. En plena crisi política del règim, tornà en tres ocasions al poder, amb governs denominats “de concentració” (març-novembre del 1918, abril-juliol del 1919 i agost del 1921 — març del 1922). La seva política inicial d’ampli abast reformista se centrà aleshores a atreure cap a la monarquia la Lliga Regionalista; alhora, refermà la seva dependència respecte a La Cierva amb els seus mètodes electorals caciquils i la seva política repressiva. Finalment, malgrat haver acceptat la possibilitat de la presa del poder per part dels militars per l’agost del 1923, condemnà la Dictadura de Primo de Rivera i es pronuncià a favor d’una reforma constitucional. Morí a casa del seu amic el comte de Las Almenas.

Fou president de l’Academia Española. Una part dels seus discursos fou recollida a Discursos conmemorativos (1941) i Treinta y cinco años de vida pública (1916).

Col·laboració: 
PGa
Llegir més...