i Mauritània | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Mauritània

Nom oficial en català deRepública Islàmica de Mauritània, Nom oficial i transliterat deal-Ǧumhūrīya al-Islāmīya al-Mūrītānīya (ar), Nom oficial francès deRépublique Islamique de Mauritanie (fr)

Estat de l’Àfrica occidental, que limita amb el Sàhara Occidental i Algèria al N, amb Mali a l’E i el S, amb Senegal al S i amb l’oceà Atlàntic a l’W; la capital és Nouakchott.
Població: 
3.359.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
1.030.700 km2

La geografia

Mauritània, constituïda per una gran plana dominada per altiplans rocallosos de poca alçada, és l’extrem del sector occidental del Sàhara. Cap al NE, després d’una gran regió de dunes, hi ha els contraforts de l’altiplà muntanyós de l’Adrar, amb cingles abruptes. La costa és baixa, i és vorejada de dunes; només la badia de Lévrier és un bon refugi, i hom hi ha construït Port Étienne. El clima, en conjunt, és desèrtic, bé que les ciutats de Nouadhibou i Nouakchott reben la influència dels vents marins; les temperatures mitjanes anuals són superiors als 22°C (28,6°C a Atar). Hi ha poca amplitud tèrmica anual, i les pluges són inferiors als 300 mm anuals. No té corrents fluvials de curs constant; només al S, juntament amb la línia de frontera amb el Senegal, passa el curs baix del riu del mateix nom, que dóna lloc a una vegetació d’estepa arbrada (baobabs, acàcies, palmes); a l’interior, la vegetació és espinosa, i a la costa, arbustiva.

Mauritània és un país subdesenvolupat; quatre cinquenes parts de la població es dedica a l’agricultura de subsistència i a la ramaderia. Només el 0,2% del territori és conreat. A les ribes del Senegal es fa mill, arròs, blat de moro, moniatos i cacauets. Les palmeres datileres són també un recurs important. A la regió central les acàcies produeixen goma aràbiga. La riquesa principal dins el sector primari és la ramaderia, practicada de forma tradicional; destaca el bestiar oví, cabrum, boví i els camells. Un altre recurs important és la pesca, la qual alimenta una creixent indústria conservera. L’explotació intensiva del mineral de ferro, començada el 1961, ha permès un desenvolupament important de les exportacions, bé que només el 5% del capital d’aquest sector miner és de propietat estatal. Hi ha jaciments a F'Derick i a Kédia d’Idjil, que constitueixen una de les reserves més grans del món. També hi ha mineral de coure. La indústria és purament artesanal (cuir, fusta, metall); la indústria conservera se centra a Nouadhibou. Mauritània té dos aeroports internacionals: Nouakchott i Nouadhibou. La unitat monetària és l'ouguiya.

La major part de la població és formada per moros i àrabs, la majoria dels quals són pastors nòmades, excepte als oasis de palmeres. El sud és habitat per negres que pertanyen en general a l’ètnia fulbe. Mauritània és un dels països menys poblats d’Àfrica, tot i que el seu índex de creixement anual és elevat (el 1991 era del 32,1‰). Gairebé la totalitat de la població és de religió musulmana. L’islam és la religió oficial, però la constitució del 1991 prohibeix els partits religiosos. La llengua oficial és l’àrab (parlada per la majoria mora), però són reconegudes el poular, el wolof, el solinke i el francès. Des del 1991, en què fou aprovada una nova constitució, Mauritània és una república multipartidista. El president és elegit per sufragi universal durant un període de sis anys. El govern és representat per l’Assembla Nacional (79 escons) i un senat de 56 membres. Ambdues cambres són elegides cada cins i sis anys, respectivament. Mauritània és mebre de l’ONU, de la Lliga Àrab, de l’OUA i és un estat associat a la CEE.

La història

A l’antiguitat, la regió fou dominada pels maures, que s’imposaren a la resta de les tribus. Aliats de primer amb els cartaginesos (segles IV-III aC), oferiren posteriorment llur aliança als romans. Sota el regnat de Boccus I (105 aC), annexaren una part de la Numídia als seus dominis, però August restablí el regne de Mauritània, i el confià a Juba II, El 42 cD Claudi I la dividí en Mauretania Caesariensis, oriental, i la Mauretania Tingitana, o occidental. A partir del regnat de Calígula, els mauritans s’insurgiren repetidament contra l’Imperi. Els vàndals envaïren Mauritània al segle IV, i passà posteriorment als bizantins, els quals la dividiren en dues províncies i hi establiren més de 170 seus episcopals. Durant aquest període la població negra indígena fou desplaçada cap al sud per diversos grups berbers, posteriorment islamitzats durant l’expansió almoràvit (segle XI). Des del segle XII, la zona s’arabitzà arràn del comerç caravaner. L’establiment portuguès al cap Blanc (1442), amb la fundació del fort d’Arguin, el 1448, hi representà l’inici de la penetració europea. A l’acabament del segle XVIII França administrà el territori i el 1920, el convertí en colònia. El 1958 hom li atorgà l’autonomia interna, i el 1960 assolí la independència. La inestabilitat interna ( resistència de la població negra del sud del país a islamitzar-se, i intents annexionistes del Marroc) i l’hostilitat de la resta del món islàmic (Mauritània no entrà a la Lliga Àrab fins el 1973) afavorint el sorgiment d’un règim dictatorial del partit únic encapçalat per Moktar Ould Daddah. Per l’acord de Madrid (1975) hom concedí a Mauritània l’administració del sud del Sàhara Occidental, cosa que l’enfrontà amb el Polisario, però la guerra fou tan costosa que el 1979 renuncià a aquest territori. El 1978 l’exèrcit deposà Daddah i el poder passà a una junta militar, presidida pel coronel Mohamed Khouna Ould Haidalla, que el 1982 amb un nou intent de cop d’estat dirigit per l’ex-president Salek. El desembre del 1984 Haidalla fou enderrocat per un cop d’estat protagonitzat pel cap de les forces armades, el coronel Maawiya Ould Sud’Ahmed Taya, el qual proclamà immediatament una amnistia per a tots els presoners polítics. Al llarg del 1983 i el 1986, Taya desenvolupà un programa de reformes destinat a redreçar l’estat precari de l’economia. El desembre del 1986 tingueren lloc les primeres eleccions municipals des de la independència. Al mateix temps, la inestabilitat interna augmentà arran de l’aparició d’un moviment de mauritans negres que acusaven el govern de sotmetre'ls a un tracte discriminatori. Aquest, després d’un intent de cop d’estat (octubre del 1987), procedí a una expulsió massiva de funcionaris i oficials de raça negra de l’exèrcit. El 1983 Mauritània intentà un acostament entre els diversos països del Magrib, però l’any següent les relacions amb el Marroc es deterioraren amb el reconeixement de la República Àrab Sahrauí Democràtica per part de les autoritats mauritanes. La primavera del 1989 es produïren greus aldarulls interètnics a les contrades frontereres amb el Senegal, entre els pastors i els agricultors de totes dues ribes del riu Senegal. Els aldarulls ocasionaren la mort de nombrosos berbers establerts en territori senegalès (10 000 víctimes de la població mora assentada des de feia temps en territori senegalès) i tingueren com a represàlia uns centenars de víctimes de senegalesos establerts a Nouakchott i a d’altres ciutats mauritanes. Tots dos països procediren tot seguit a trasllats de població cap als respectius països d’origen i el Senegal trencà les relacions diplomàtiques amb Mauritània. Malgrat tot, esperonat per les crítiques internacionals, Taya intentà modernitzar el país amb la promesa de la instauració de la democràcia i del multipartidisme. Així, l’abril del 1991 hom anunciava la celebració d’un referèndum constitucional i el restabliment de la Cambra legislativa i del Senat. Taya renovà el seu mandat al desembre del 1997 en un context de divisió de l’oposició i crides al boicot. L’autoritarisme del president, el règim de forta restricció de la llibertat d’expressió i un model de democràcia restringida permeteren al govern continuar mantenint el poder des de les primeres eleccions multipartidistes, el 1996. Tot i així, el país rebé un clar suport per part de la presidència francesa i les institucions financeres internacionals, que li concediren crèdits i substancials rebaixes de l’enorme deute extern (27% del pressupost anual) en canvi de majors desregularitzacions i privatitzacions (gener del 1999). Mentrestant, l’oposició no seguí una línia homogènia, amb contínues escissions, i apropant-se al règim en uns casos o responent amb mesures radicals i exposant-se a la repressió en d’altres. L’economia del país continuà explotant l’enorme riquesa de les seves costes. Taya renovà un cop més el seu mandat al novembre del 2003. Com en anteriors convocatòries, l’oposició qualificà els comicis de fraudulents. No obstant l’aparent continuïtat, l’autoritarisme de Taya no deixà de fer-se sentir en un clima de creixent inestabilitat: al gener del 2002 fou prohibit el partit opositor Acció per al Canvi, la principal organització no àrab, i al llarg dels anys 2003 i 2004 tingueren lloc, precedits d’enfrontaments armats, diversos intents de cop d’estat fallits, en un dels quals s’acusà l’expresident Haidalla d’estar implicat, el qual al desembre del 2003 fou condemnat a presó. Malgrat els importants recursos pesquers i miners del país, Mauritània continuà com un dels estats més pobres d’Àfrica. La mala gestió i diverses sequeres (prop del 30% de la població depèn de l’agricultura de subsistència) dispararen el deute extern, que l’any 2000 era unes 2,5 vegades l’equivalent del PIB. Al febrer del 2000, Mauritània ingressà a la Iniciativa dels Països Pobres Greument Endeutats, de l’FMI, amb la qual cosa el govern acordà també un programa de reformes econòmiques per tal de reactivar l’economia. Al llarg del 2001 i el 2002 Mauritània es beneficià de la renegociació del deute extern. A l’agost del 2005 un cop d’estat enderrocà Taya. El coronel Ely Ould Mohamed fou nomenat cap d’una junta militar. El cop d’estat significà la suspensió de Mauritània com a estat membre de la Unió Africana, i pressions per part dels països occidentals per a la reintroducció d’un sistema pluralista, a les quals el govern respongué amb la convocatòria d’un referèndum constitucional que limitava a dos els mandats consecutius del president (juny de 2006), proposta que fou aprovada, i d’eleccions parlamentàries i municipals (novembre), senatorials (gener de 2007) i presidencials (març), en les quals, qualificades com a acceptables per part dels observadors internacionals, foren guanyades per l’antic ministre d’economia i de pesca de Taya Sidi Ould Cheikh Abdallahi. Després de la seva elecció Mauritània fou acceptada de nou a la UA. Abdallahi, tanmateix, s’hagué d’enfrontar a dos atemptats de l’islamisme radical (presumptament vinculats a Al-Qā‘ida), un dels quals a l’ambaixada d’Israel i l’altre que provocà la suspensió del ral·li Paris-Dakar, així com a la creixent tensió amb els militars. Al mateix temps, el nou govern adoptà algunes mesures liberalitzadores, com ara la penalització de l’esclavitud (molt estesa al país de manera més o menys camuflada malgrat una prohibició del 1981) i al maig el govern incorporà membres de l’oposició islàmica moderada. A l’agost, Abdallahi fou enderrocat en un cop d’estat, després del qual el poder fou assumit per una junta militar presidida per Mohammad Ould Abdelaziz, antic cap de la Guàrdia del Condado. L’ONU, la Unió Europea i els Estats Units condemnaren el cop. Aquest fet comportà la suspensió de Mauritània com a estat membre de la Unió Africana, i pressions dels estats occidentals per a la reintroducció d’un sistema pluralista, a les quals el govern respongué amb la convocatòria d’un referèndum constitucional que limitava a dos els mandats consecutius del president (juny del 2006), proposta que fou aprovada, i d’eleccions parlamentàries i municipals (novembre), senatorials (gener del 2007) i presidencials (març), les quals, qualificades com a acceptables pels observadors internacionals, foren guanyades per l’exministre d’economia i pesca de Taya, Sidi Ould Cheikh Abdallahi. Després de la seva elecció, Mauritània fou acceptada de nou a la Unió Africana. Abdallahi, tanmateix, s’hagué d’enfrontar a dos atemptats de l’islamisme radical (presumptament vinculats a Al-Qā‘ida), un dels quals a l’ambaixada d’Israel i l’altre que provocà la suspensió del ral·li París-Dakar, com també a la creixent tensió amb els militars. Al mateix temps, el nou govern adoptà algunes mesures liberalitzadores, com ara la penalització de l’esclavitud (molt estesa al país de manera més o menys camuflada malgrat una prohibició del 1981) i al maig el govern incorporà membres de l’oposició islàmica moderada. A l’agost del 2008, Abdallahi fou derrocat en un cop d’estat, després del qual el poder fou assumit per una junta militar presidida pel general de l’exèrcit Mohammad Ould Abdelaziz. L’ONU, la Unió Europea i els Estats Units condemnaren el cop. Al juliol del 2009 Ould Abdelaziz fou elegit president en unes eleccions que l’oposició qualificà de manipulades totalment. Des dels anys noranta del segle XX, Mauritània ha esdevingut en un dels punts de sortida de la immigració africana subsahariana il·legal a Europa, cosa que ha estat motiu de tensions amb alguns països (especialment amb Espanya) i causa de freqüents naufragis a l’Atlàntic amb víctimes mortals o rescatats en pèssimes condicions. Al febrer de 2006 hom inicià la primera explotació petrolífera offshore.

Llegir més...