i Lorenzo de Mèdici | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Lorenzo de Mèdici

Sobrenom amb el qual era conegutel Magnífic
Sobrenom amb el qual era conegutel Magnífic
Piero de Lorenzo de Mèdici, retrat del pintor Domenico Ghirlandaio
© Corel / Fototeca.cat
filosofia filos, ciències polítiques polít i història hist
Polític i humanista italià.
Florència, 1 de gener de 1449 — Careggi, Toscana, 8 d’abril de 1492

Senyor de Florència (Lorenzo I) (1469-92). Fill de Piero I de Mèdici, senyor de Florència, i de Lucrècia Tornabuoni, fou, de jove, encaminat cap a l’exercici de la política i cap a les belles lletres. A vint anys contragué matrimoni, amb Clarice Orsini. Mort el pare (1469), es féu càrrec del govern de la ciutat i de l’estat, juntament amb el seu germà GiulianoI, fins a la mort d’aquest (1478). Aleshores passà a ésser únic regidor de la república, però actuà com un senyor absolut. Membre vitalici del potenciat Consell dels Cent, sotmeté la ciutat de Volterra (1472), però, a partir d’aquest moviment, s’atragué l’enemistat del papa Sixt IV, que, per afavorir els seus familiars (els Riario), pactà amb els Pazzi, rivals dels Mèdici, i fomentà contra aquests una conspiració, que fracassà (1478). Lorenzo declarà la guerra al pontífex i, havent aconseguit que Ferran I de Nàpols li retirés l’aliança, l’obligà a signar la pau. Modificà els estatuts de la ciutat per tal d’aconseguir més poder, concertà una equilibrada política d’aliances i cercà l’amistat de diverses ciutats, que auxiliava en cas de conflicte (Nàpols). Sota la seva ègida, Florència es convertí en una gran potència política que determinà l’equilibri de forces de la península italiana. També enfortí la potència familiar (el seu fill Giovanni, futur papa Lleó X, fou creat cardenal), i, atesa la seva educació humanística, es convertí en un gran mecenes dels poetes, dels artistes i dels filòsofs. A les seves residències de Poggio, a Caiano, i Poggio Imperiale hostatjà algunes de les figures més importants del Renaixement. Conreà l’activitat literària d’una manera intensa, i escriví rimes i un Comento en prosa, inspirant-se en les idees platòniques de l’amor. També escriví una disputa filosòfica (Altercazione, 1473-74), el poema Ambra (1486), el Simposio, on mostra uns notables dots de caricaturista, les Canzoni a ballo i els Canti carnascialeschi, que palesen una perfecta fusió d’elements culturals i un sentiment viu per la fugacitat de la vida. Culminen la seva producció literària les Laudi, de tema religiós. Fou succeït pel seu fill Piero II.

Col·laboració: 
AES
Llegir més...