Josep Melià i Pericàs

(Artà, Mallorca, 19 de març de 1939 — Alcúdia de Mallorca, 22 de juliol de 2000)

Josep Melià i Pericàs i Jordi Pujol

© Fototeca.cat

Escriptor i polític.

Llicenciat en dret per la Universitat de Madrid (1962) i periodista per la Escuela de Periodismo de Madrid (1965), el 1963 ingressà per oposició en el cos tècnic del Ministeri de Treball, on fou cap del Servei de Documentació, assessor del Ministeri, cap del Servei d’Estudis del Ministeri de l’Habitatge i cap del Gabinet Tècnic del ministre. El 1974 fou elegit procurador a les darreres Corts franquistes. Membre de la comissió redactora de la Llei del sòl (1975), dugué a terme iniciatives per a la gratuïtat en la normalització dels noms de pila en el Registre Civil, l’obtenció d’un senador per les circumscripcions de Menorca i Eivissa i per a la protecció del patrimoni històric (recuperació de les murades i del conjunt de Dalt Vila a Eivissa i de l’enllumenat de l’Almudaina d’Artà.

Després del franquisme, s’erigí en un dels referents del mallorquinisme polític durant la Transició. El 1976 impulsà el Partit Nacionalista de Mallorca i encapçalà la candidatura d’Unió Autonomista en les eleccions generals del 1977, sense obtenir l’escó. Incorporat després a la UCD i a l’equip del president Adolfo Suárez, fou secretari d’estat per a la Informació (1979-80) i, durant un breu període (1980-81), delegat del govern de Madrid a Catalunya, abans de passar a encapçalar (1982) el Centro Democrático y Social a les Balears, càrrec que abandonà poc després. Expulsat d’aquest partit el 1990, contribuí a la constitució d’Unió Balear el 1991, i el 1993 s’integrà a Unió Mallorquina, partit del qual fou nomenat vicepresident. Com a periodista, fou autor d’un gran nombre d’articles bàsicament de tema polític en nombrosos mitjans, especialment a El País, del qual fou un dels fundadors, ABC, Diario de Barcelona, Pueblo, Diario de Mallorca, Diari de Balears i Última Hora. Fou també corresponsal de Destino a Madrid i després del diari Avui.

Com a escriptor, fou autor de llibres en un triple vessant: assaig historicopolític, crítica d’art i creació literària. En el primer, publicà Els mallorquins (1967), la seva obra més important, en la línia de Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives i de Nosaltres els valencians de Joan Fuster; La Renaixença a Mallorca (1968); les defenses de l’ús del català Informe sobre la llengua catalana i Estimem la nostra llengua (1973), i La Nació dels mallorquins (1976), intent d’articular un cos doctrinal per al seu projecte polític i reelaboració del seu assaig del 1967, aleshores mutilat per la censura. De clar contingut polític són Primer llibre de notes (1967), recull d’articles, El largo camino de la apertura (1975), Marcelino Camacho (1977), ¿Qué es la reforma política? (1976) i Así cayó Adolfo Suárez (1981). En el vessant de la crítica artística cal esmentar l’assaig Art i capitalisme (1976), a més de monografies d’artistes i la seva obra: Joan Miró. Vida i gest (1973), Isabel Villar (1973), Sempere (1976), Vicente Vela (1977) i nombrosos textos de catàlegs. En el vessant literari publicà el recull poètic Perquè cal ser covard (1967), les novel·les Les pluges de sal (1979) i Aquella al·lota ajaguda (1984), la novel·la en castellà La trama de los escribanos del agua (1984), sobre el cop d’estat del Vint-i-tres de febrer, el llibre de narracions breus La torre de Babel i altres províncies (1990) i les proses Per un batec de l’ànsia (1991). Pòstumament es publicaren les Obres completes en tres volums: Pensament (2002), Creació literària (2002) i Escrits sobre art (2003). Fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi (1983), el premi Gabriel Alomar de l’Obra Cultural Balear (1997), el doctorat honoris causa per la Universitat de les Illes Balears (1998), la Medalla d’Or del Govern Balear (1999) i, a títol pòstum (2008), amb la Medalla d’Or del Consell de Mallorca.