i Menàrguens | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Menàrguens

Menàrguens
© Fototeca.cat
Municipi de la Noguera.
Població: 
854 h
[2009]
Extensió: 
20 km2

Situació i presentació

El municipi de Menàrguens, d’una extensió de 20,25 km2, és situat a la part meridional de la comarca, al límit amb el Segrià. Limita amb els termes de Castelló de Farfanya (N), Balaguer (E), Térmens (SE), Vilanova de la Barca (del Segrià) i Torrelameu (S), i Albesa (W). S'estén a la dreta del Segre, aigua avall de la seva confluència amb el riu de Farfanya, que fa de termenal a llevant. Al SE i en part al S el límit passa pel Segre, mentre que a ponent el termenal passa prop del curs del torrent de Gombalda. A ponent de la vila destaca el tossalet de Garrameu. Les partides principals del municipi són el Cap del Terme, el Clot de l’Espinac, les Gombaldes, el Pla de Violes, l’Horta, Covet, les Plantes i els Comuns.

El municipi comprèn únicament la vila de Menàrguens. La vila queda comunicada per la carretera C-12 entre Lleida i Balaguer i altres carreteres locals, com la que es dirigeix a Albesa o la que va cap a Térmens.

El topònim de Menàrguens, que la carta de poblament del 1163 esmentava, potser per causa d’una transcripció defectuosa, com a Messanges, i que el 1166 és documentat com a Meragenes, és probablement, segons Joan Coromines, d’origen romà.

La població i l'economia

En el fogatjament del 1553 figuraven 77 focs. El 1718 hi havia 152 h. Al llarg d’aquest segle la població augmentà considerablement, s’arribà a 674 h el 1787, fet que demostrà que el creixement no era únicament vegetatiu sinó també per afluència de població forana. El 1860 la població era de 1 151 h, de 1 285 el 1900 i de 1 293 el 1930, moment a partir del qual començà a davallar. El 1950 hom censà 1 255 h, 1 085 h el 1970, 1 011 h el 1981, 882 h el 1991, 821 el 1999 i 845 h el 2005.

L’economia del municipi es basa en les activitats agràries. L’extensió de terres més important és ocupada pel secà, tot i que el regadiu, sobretot vora el Segre, és ben representat i es veu afavorit amb la construcció del canal d’Algerri-Balaguer. El conreu més estés és l’ordi, tot i que es fan altres cereals, com el blat de moro, i conreus com la fruita dolça (pomeres, pereres), farratge i vinya, entre altres. La cria de bestiar porcí i boví han estat el complement més important de l’agricultura. Hi ha diverses cooperatives agràries, com la Cooperativa del Camp l’Aliança, fundada el 1945.

La indústria és representada principalment pel sector de la confecció, de l’alimentació i del metall. Fins avançada la postguerra tingué molta importància la fàbrica de sucre anomenada la Sucrera del Segre, que ocupava una gran extensió vora el riu, davant Térmens. Per al transport utilitzava el ferrocarril de via estreta de Balaguer a Mollerussa (inaugurat el 1905), que en tancar la fàbrica fou suprimit. Aquesta fàbrica, que durant més de mig segle fou la més important de la regió de Lleida, fou substituïda per la Sucrera de Montsó, avui també tancada.

La vila de Menàrguens

La vila de Menàrguens (205 m) s’estén a l’escarpament (damunt el riu i sobre les hortes) que encara rep el nom de tossal del Castell, bé que de l’antic castell de Menàrguens no resten vestigis. L’església parroquial de Sant Vicenç, d’estructura gòtica, té la volta de creueria, finestrals ogivals i contraforts a l’exterior. Una part del temple ha estat refeta amb totxos. L’església és mencionada per Francisco de Zamora, que la visità al final del segle XVIII. Zamora va dir que era antiga i en destacà l’altar del Roser, ja que (segons aquest autor) els altres eren indignes, incloent-hi el major. De tots aquests retaules, només s’ha conservat el darrer, l’altar major, dedicat a Sant Vicenç, que és una obra gens mediocre dins el barroc. El del Roser era renaixentista i els altres, que desagradaven a l’il·lustre viatger, probablement devien ser també barrocs. A la vila es conserva el carrer Major, porxat, i l’antic edifici de la Paeria, avui casa de la vila, gòtic, del segle XIV. Hi ha alguns casals renaixentistes amb balcons tornejats de fusta. L’antiga església de Sant Pere, dins la vila, és sense culte.

La festa major d’hivern se celebra el 22 de gener (Sant Vicenç) i la d’estiu el primer cap de setmana de setembre. El Dilluns de Pasqua es fa un aplec a l’ermita de la Santa Creu.

Altres indrets del terme

De la rodalia de Menàrguens diu Zamora: “Al lado del pueblo pasa una acequia de agua. Hay una ermita. En todo este terreno hacen unos corrales de tapia, dentro de los cuales hacen los pajares en descubierto, cuya cerca es, tanto para que no estén expuestos al fuego, como para que no se lleve la paja el aire, pues es muy menuda. Todas estas casas son de tapias. Como el terreno todo es llano, se ven una multitud de pueblos desde cualquier parte”. L’ermita que menciona és la de la Mare de Déu de la Creu (popularment de la Santa Creu), que dista uns 3 km a ponent de la vila. La imatge de la Verge és gòtica, del segle XV, i d’alabastre. Segons el P. Altisent, durant uns anys en aquest santuari es guardà el retaule que el 1435 havia pintat Bernat Martorell per a la parròquia de Sant Vicenç.

La història

El 1050 és documentat el castell de Menàrguens. L’any 1163 el comte Ermengol VII d’Urgell concedia als repobladors del lloc una carta de poblament per la qual es feia donació del castell i de les terres, sota la prestació comuna dels delmes i les primícies. A cada cap de família assenyalava una parcel·la amb el seu cens individual i el dret a usar la sèquia (que probablement era d’origen àrab) i a edificar albergs, com a homes francs i lliures. El comte d’Urgell es reservava la justícia dominical i la possessió dels molins del lloc. La carta descriu els límits del terme. A tramuntana, el territori de Balaguer i el riu de Farfanya, amb el camí que va de la dita ciutat a Albesa; a llevant i a migdia, el Segre, i a ponent, el terme de Corp i el d’Albesa, i també la carrera que de Corbins duia a Castelló. Entre els signants del document, a més dels comtes Ermengol i Dolça i de diversos cavallers, figura Joan d’Albesa. A aquest personatge i a la seva muller Ferrera, ambdós comtes, Ermengol i Dolça, amb llur fill (el futur Ermengol VIII), autoritzaren a edificar uns molins a la sèquia de Balaguer fins que aquesta surt del terme de Menàrguens, amb la prohibició que ningú més no en pogués construir d’altres dins el terme indicat. Els destinataris havien de donar la desena part de les moltes als comtes i aquests s’obligaven a la tercera part de les despeses. Segons Pere Sanahuja, tres anys després els comtes concedien per meitat a Joan Albesa i a Bernat Excritor la sèquia que anava de Balaguer a Menàrguens.

L’església de la vila de Sant Vicenç va ser donada al prepòsit de Santa Maria de Solsona, donació que confirmà una butlla d’Alexandre III del 1180. Anys enrere per causa del delme d’aquesta església i d’altres drets, pledejaren el bisbe d’Urgell i el prepòsit de Solsona fins que el 1178 s’arribà a un conveni en virtut del qual l’església de Sant Salvador de Balaguer fou cedida a la Seu d’Urgell i la de Menàrguens a la comunitat solsonina.

La Crònica de Jaume I narra alguns fets curiosos esdevinguts al castell de Menàrguens els dies que el rei Conqueridor lluitava contra Guerau de Cabrera per retornar el comtat d’Urgell a la comtessa Aurembiaix, fins que fou signat un pacte a Tàrrega el 1236, pel qual el monarca infeudà el lloc de Menarguis al dit Cabrera, amb altres viles del comtat. L’església de Menàrguens s’esmenta en ocasió de les noces que s’havien de celebrar el 1236 entre el comte Àlvar de Cabrera i Sibil·la d’Anglesola, que el comte plantà a l’església per casar-se amb Cecília de Foix. El 1270, havent mort Cecília de Foix, la vídua del comte Àlvar, les viles de Menàrguens i Albesa, que li pertanyien, foren incorporades pel rei a la corona. Tot seguit Jaume I infeudà la vila de Menàrguens a Arnau de Calaf.

En temps de Pere el Gran i de Jaume II la vila i el castell, com l’església, són afavorits amb drets i concessions. El 1286 el comte Ermengol confirmà a Ponç de Vilaró, prepòsit de Solsona, els drets de la col·legiata, entre els quals els que tenia a la vila de Menàrguens. El 1314 el rei Jaume cedí al seu fill Alfons (futur rei Benigne) el comtat d’Urgell, tal com l’havia posseït Ermengol X (part en alou i part en feu) i li feia donació del castell de Menàrguens.

En temps de la rebel·lió del comte Jaume d’Urgell contra Ferran el d’Antequera, aquest posà davant Menàrguens a l’agost del 1413. Segons l’historiador Monfar, el d’Antequera, en apoderar-se dels béns de la família del rival vençut, prengué Menàrguens, entre altres llocs i castells, a Elionor, germana del comte Dissortat. Fruit d’aquesta nefasta liquidació, el 15 de desembre de 1415, que Ferran I era a Montblanc, va vendre a l’abat de Poblet per 13 500 florins d’or d’Aragó la vila i el castell de Menàrguens, amb totes les rendes i els drets que hi tenien els comtes d’Urgell. En aquesta data l’abadia de Poblet ja percebia delmes sobre el terme, que li venien de donacions efectuades entre el 1186 i el 1237. Així, Menàrguens, amb el seu castell, passà a constituir una part integrant de la baronia d’Urgell pròpia de Poblet fins a l’extinció de les senyories. El 1460 la granja de Torredà, que era de Poblet, fou unida, amb el molí de Torrevella, al feu de la vila.

Els anys de crisi de la guerra dels Segadors, agreujats pel bandolerisme i la plaga de la llagosta del 1647, el poble de Menàrguens, com altres de la Noguera, hagué de manllevar diners al monestir, per a pal·liar la misèria que repercutí en les collites. La vila tampoc no es deslliurà de la creença en bruixeries. El 1616 una dona anomenada Francina Redorta, acusada de tenir tractes amb el diable i d’assistir a les reunions anomenades del Boc de Biterna, fou penjada per bruixa i metzinera. El procés fou molt sorollós i l’execució es realitzà a Lleida.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...