i Meranges | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Meranges

Municipi
Baixa Cerdanya
Meranges, a la capçalera de la Vall Tova
© Fototeca.cat
Municipi de la Baixa Cerdanya.
Població: 
93 h
[2009]
Extensió: 
37 km2

Situació i presentació

Ocupa l’alta Vall Tova, drenada pel Riu Duran. En plena zona axial pirinenca, a la capçalera de la dita vall hi ha la conca lacustre dels Engorgs, sota la barrera de les serres de l’Esquella i de Puigpedrós, que a vegades reben el nom de serra de Campcardós i que limita el terme pel N, separant-lo de la vall de Campcardós, que és afluent del riu d’Aravó o de Querol (Alta Cerdanya). Puigpedrós, o puig de Campcardós, amb els seus 2.914 m, no sols és el cim més alt del terme sinó també de tota la Cerdanya, i és a més el punt de trobada dels termes de Meranges, Ger i Guils de Cerdanya. A ponent, és separat del puig dels Engorgs (2.815 m) per la portella de Meranges (2.647 m). A l’E, des de Puigpedrós, pels grenys del Castell de Lladres, per la riba oriental de l’estany de Malniu i més avall enfront de Gréixer, el terme confronta amb el municipi de Ger. Al NW, des del pic de Calm Colomer (2.869 m), baixant per la serra de l’Esquella limita amb l’alta vall de la Llosa, del municipi de Lles de Cerdanya. Seguint per la serra de Calm Colomer, amb el Bony Manyer (2 788 m) i la Carabassa (2.734 m), i el roc de Creuetes, termeneja amb Bellver de Cerdanya (Talltendre). A migdia pels Emprius limita també amb Bellver (Éller) i puntualment amb Isòvol.

El municipi comprèn, a més del poble de Meranges, les cases del Raval i el llogaret de Girul. Hi arriba una carretera (GiV-4031) que a Ger entronca amb la N-260, de Puigcerdà a la Seu d’Urgell, després de 10 km de recorregut pel vessant esquerre de la Vall Tova. A causa del gran atractiu de les muntanyes de Meranges és força freqüentada la pista al refugi de Malniu, al parc forestal del pla de Tarterès o de la Tartera, des d’on es pot pujar a l’estany de Malniu (2.250 m), situat en un bell paratge sota Puigpedrós. Abans d’arribar al dit pla, un brancal de pista ens porta al pla de la Mànega, al refugi forestal de la Feixa (Ger). Un altre paratge interessant és el de la regió dels Engorgs, a la capçalera de la vall del Riu Duran. Ambdues zones, de Malniu i dels Engorgs, antics circs glacials, són separades per Puigpedrós i Coma Pregona, i s’enllacen gràcies a un sender de gran recorregut.

La població i l'economia

A Meranges hi havia 19 focs el 1380 i 16 el 1553. El 1595 ja eren 45 els focs de Meranges i el 1718 tenia 154 h. La població va créixer de manera desmesurada fins el 1830, any que s’aconseguí el màxim demogràfic, amb 564 h. El cens següent, del 1842, se'ns mostra estranyament baix (209 h), cosa que sobta encara més si hom considera el següent, del 1857, amb 391 h. D’aleshores ençà la minva demogràfica va ser constant i progressiva, amb alguna oscil·lació (341 h el 1860, 296 h el 1900, 231 h el 1920, 158 h el 1930, 167 h el 1950, 132 h el 1960, 80 h el 1970 i 64 h el 1981). La xifra del 1981 va quedar estabilitzada fins al padró del 1996, en què s’apreciava un petit increment (70 h). A partir d’aleshores la població ha anat augmentant: 79 h el 2001 i 88 h el 2005, tot i que Meranges continua essent el municipi de la Cerdanya menys habitat.

Les tradicionals activitats agrícoles i ramaderes han anat mantenint cert pes en l’economia del terme. El terreny forestal ocupa més d’un terç de la superfície de tot el terme, i hi ha també terreny comunal no productiu a causa de l’altitud i del roquisser de la muntanya. La superfície agrària útil és ocupada gairebé en la totalitat per les pastures permanents. A les poques terres llaurades destaca el conreu de blat, patates i farratge. No ocupa cap extensió apreciable el conreu de llegums, hortalisses i fruiters. Hi ha bestiar oví, boví, porcí i equí. L’activitat industrial havia estat representada només per l’extracció d’àrids a l’estany del pla del Tarterès, i per una pedrera d’on s’extreia material per a la construcció i per a la fabricació de lloses de coberta. Totes aquestes activitats, però, es realitzaven a petita escala i de manera intermitent.

En els últims anys del segle XX, Meranges va experimentar un cert creixement gràcies al turisme, que ha originat la construcció de cases per a segona residència. A més del paisatge, la gastronomia constitueix un altre atractiu turístic del municipi, amb un acreditat restaurant de cuina selecta cerdana. Disposa d’un centre d’ensenyament primari i d’un d’ensenyament secundari. A Meranges hom té possibilitat d’allotjament, i els excursionistes poden acollir-se al refugi de Malniu, camí de l’estany de Malniu, i al refugi Joaquim Folch i Girona, als Engorgs, emplaçat a 2 350 m. Com en d’altres zones pirinenques, s’hi practica l’esquí de muntanya.

El poble de Meranges

Absis de l'església de Sant Serni de Meranges
© CIC-Moià

El poble de Meranges (1.539 m), que tenia 75 h el 2001, és situat als vessants sud-occidentals del Roc Roig (2.227 m), sota el serrat del roc de Carena, a l’esquerra del Riu Duran. Moltes de les cases, de pedra, amb teulats de llicorella i balconades de fusta, pirinenques, han estat restaurades. L’església parroquial de Sant Serni de Meranges, que havia estat possessió de Ripoll, és romànica, bé que ha estat en part modificada. Té l’absis semicircular llis, construït amb bell aparell, del mateix tipus del que hi ha a la part inferior de la nau, ara sobrealçada. Hi ha diverses capelles adossades més tardanament, com el campanar de torre, que és adossat a migdia. El portal, també a la façana meridional, és romànic, del segle XII, i consta de diverses arquivoltes en degradació, sobre uns rústecs capitells, algunes de les quals decorades amb figuretes arcaïtzants. Es conserva el portal ferrat romànic. S'hi venerava l’antiga imatge de la Mare de Déu de l’Ajuda, del segle XVII. Al poble hi ha el Museu de l’Esclop, dedicat a estris relacionats amb el món de la fusta. Abans d’entrar al poble es troba la capelleta de Sant Serni i pel N el poble es prolonga pel Raval, integrat urbanísticament al nucli. Abans d’arribar al veïnat de Girul hi ha la capelleta de Sant Antoni.

Hom celebra la festa major al juny i la festa petita de Sant Serni, al novembre. També s’organitza, al maig, l’aplec de la Xicoia; els assistents pugen a la muntanya a collir xicoies i es fa un dinar vora el refugi de Malniu.

Altres indrets del terme

Aigua amunt de Meranges, al mateix vessant esquerre de la vall, hi ha el llogaret de Girul, dit antigament Gerul, que el 2001 tenia 13 h. És esmentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (Geruli); la seva senyoria anà sempre unida a la de Meranges.

Ha desaparegut la capella de Sant Josep o de la Creu Roja, que era situada al SE del terme, al S i al peu de les Pletes de Cadell.

La història

Meranges és documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (Meranicos) i en diverses ocasions al llarg del segle X. El 994 hom fa una venda in pauh Olorbitense in ipsa villa de Meranicus, ad ipsa Canale. El 996, Guitard, pel seu testament sacramental, deixa al seu senyor, el vescomte Sunifred, quatre masos que hi havia i l’alou de Meranges en el benentès que després de la seva mort pervingui a Santa Maria de la Seu d’Urgell. El 1001 Isarn, arxipreste, dóna a la catedral d’Urgell els alous que té al comtat de Cerdanya “infra terminio Olorbitense in villa que vocant Meranicus”. Fou, juntament amb Girul, dels dominis dels comtes de Cerdanya. Així, el Liber feudorum maior consigna que entre els anys 1068 i 1095 Hug Dalmau, un dels primers personatges del llinatge dels Mataplana, família que restà lligada al castell al llarg del segle XII, jurà fidelitat a Guillem, comte de Cerdanya, pel castell de Meranges, entre d’altres. El 1117 el comtat de Cerdanya passà al comte de Barcelona, i un altre Hug Dalmau prestà homenatge a Ramon Berenguer III. Entre el 1162 i el 1196 Hug de Mataplana emeté jurament al rei Alfons el Cast per Meranges i altres castells. La senyoria superior de Meranges passà després als vescomtes de Castellbò. El bisbe d’Urgell tenia una honor a Meranges i pledejà amb Ramon de Castellbò perquè aquest li havia causat danys a la seva honor. Arribaren a un conveni el 1171. El 1184 els habitants de la vila de Meranges i de Girul obtingueren de Ramon de Castellbò, de la seva muller Ermessenda i de llur fill Arnau, franquesa per a disposar lliurement de les seves terres. En la concòrdia del 1233 entre Nunó Sanç, comte de Cerdanya i de Rosselló, i el comte de Foix i vescomte de Castellbò s’establí que aquest tingués la “forcia auqe est in rupe de Meranges” en nom i en lloc de Nunó Sanç, però que si la tenia pel seu compte que no pogués millorar-la. El 19 d’abril de 1250 Roger de Foix, vescomte de Castellbò, atorgà una carta de població als habitants de Meranges, amb diversos privilegis. Cada poblador havia de satisfer anualment una quarta part de sègol per a la guaita i guàrdia del castell de Meranges. Posteriorment el lloc i el castell de Meranges pervingueren a la corona. El 1336, Jaume III de Mallorca confirmà les antigues franqueses a condició que els habitants de Meranges traslladessin els seus domicilis al lloc dit Prat Secha, sota la roca de Meranges, on hi ha restes de l’antic castell o força de Meranges. La població, però, no s’hi traslladà.

Col·laboració: 
JRe / TLlC
Llegir més...