Era rector de Villoviado quan organitzà una guerrilla contra els invasors francesos (1808). Es distingí per l’astúcia i la crueltat i per la disciplina que sabé imposar a la seva gent. Després de la batalla de Vitòria (1813) fou enviat a Catalunya. Assolí el grau de brigadier i el càrrec de governador militar de Burgos (1814). En acabar la guerra contra Napoleó fou, un quant temps, canonge de Palència.
Absolutista intransigent, durant el Trienni Constitucional lluità contra el govern liberal i manà l’avantguarda dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. En esclatar la primera guerra Carlina s’arrenglerà al costat de Carles Maria Isidre de Borbó, però no hi tingué una actuació destacada, puix que ja era vell; tanmateix assistí al setge de Bilbao i a l’expedició reial. El 1839 passà a França amb el pretendent i fou confinat a Alençon.