la Meseta

Unitat geostructural de la península Ibèrica.

És un gran altiplà d’uns 210 000 km2 i una altitud superior als 600 m, limitat al N, E i S per una sèrie de serralades i obert per l’W. Geològicament és un antic massís hercinià peneplanat, afectat pels plegaments alpins i recobert per materials sedimentaris formats per dipòsits terciaris i quaternaris. Els plegaments alpins originaren la formació de la serralada Cantàbrica, serralada Ibèrica i Sierra Morena, serralades que l’encerclen, i alhora fracturaren el massís aixecant al centre el sistema Central i els monts de Toledo i el feren bascular vers l’W. El sistema Central divideix l’altiplà en dos sectors formant dues conques sedimentàries que l’erosió ha modelat en un paisatge de plana esglaonat a diversos nivells. Aquests dos sectors corresponen a les regions històriques de Castella la Vella i Castella la Nova i a la xarxa hidrogràfica del Duero, Tajo i Guadiana. El clima, a causa de l’altitud i de l’aïllament de la influència marítima per les muntanyes perifèriques, és marcadament continental amb estius calorosos i secs (mitjanes d’agost entre 18° i 26°C) i hiverns molt freds i llargs (mitjanes de gener entre 2° i 9°C), i amb pluges molt escasses (inferiors a 600 mm anuals), a excepció de la part occidental, principalment Extremadura, més oberta a la influència atlàntica. La vegetació dominant és de tipus mediterrani, però degradada per l’aridesa i l’acció de l’home (farigola, espígol, ginesta, espart, matolls). Els conreus més estesos són els cereals, bé que vers el S, especialment a la Manxa, s’ha estès el conreu de la vinya.