Biel Mesquida

Gabriel Mesquida i Amengual
(Castelló de la Plana, 9 de gener de 1947)

Nom amb el qual és conegut l’escriptor Gabriel Mesquida i Amengual.

Vida i obra

Fill de pares mallorquins, la seva vida professional i literària ha estat sempre vinculada a Mallorca i, secundàriament, a Barcelona, on es llicencià en biologia (1969) i en ciències de la informació (1977). Responsable de la secció de ciències biològiques de la Gran enciclopèdia catalana (1972-80), director d’"Ucronia" d’Iniciativas Editoriales (1977-80), col·lecció literària vinculada a la revista alternativa El Viejo Topo, i també cap del Servei de Comunicació, Recepció i Enllaç de la Universitat de les Illes Balears (1984-1996). Membre de diversos moviments de renovació dels anys setanta a Mallorca en l’esperit de la contracultura del final dels anys seixanta i els setanta del segle XX, entre els quals destaca el Taller Llunàtic, des de les seves primeres obres ha reivindicat l’experimentació formal i la reflexió sobre el fet literari com a matèria poètica.

El 1974 publicà clandestinament el seu primer poemari, El bell país on els homes desitgen els homes (1985) i, posteriorment, Notes de temps i viceversa (1981), Cap-cap (de Dürer als Cèsars) (1985), The Blazing Library (1994) i Paraula de poeta (2015), entre d’altres. És autor, en col·laboració amb el pintor Steva Terrades, de l’obra Matèria de cos (1979), i, amb el gravador Magí Baleta, de Som l’altre (1999). L’any 2022 publicà Encarnacions, un recull de cent contarelles.

Com a narrador es donà a conèixer amb el text L’adolescent de sal (1975, premi Prudenci Bertrana 1973), el text més important i representatiu del textualisme català dels anys setanta i on trenca amb qualsevol visió tancada de la novel·la com a gènere. Posteriorment publicà Self-service (1977); amb Quim Monzó, Puta Marès (ahí) (1978); amb el pintor Pep-Maur Serra, Doi (1990), Excelsior o el temps escrit (1995, premi Ciutat de Barcelona i premi de la Crítica 1996), Vertígens (1999, premi Ciutat de Palma 1998 i premi de la Crítica del País Valencià 1999), T’estim a tu (2001), Camafeu (2002), Els detalls del món (2005, Premi Nacional de Cultura de literatura 2006), Acrollam (2008) i Llefre de tu (2012). La seva llengua literària, amb un treball intens d’escriptura, és personal i original. L'any 2023 publicà el llibre de memòries Passes per Palma.

Traductor i guionista —fou coguionista de la pel·lícula El mar, d’Agustí Villaronga (2000), basada en l’obra homònima de Blai Bonet, i autor de diversos documentals per a televisió—, col·labora o ha col·laborat en diverses publicacions (Lluc, Els Marges, Diario de Mallorca, El País i al diari digital VilaWeb).

El 2005 rebé la Creu de Sant Jordi, el 2020 el premi Cadaqués a Quima Jaume a la trajectòria i el 2021 el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català.

Bibliografia

  • Broch, Àlex (1980): Literatura catalana dels anys setanta. Barcelona, Edicions 62, p. 123-137.
  • Diversos autors (2004): “Biel Mesquida” (Pàgines centrals). Caràcters, 28.
  • Guillamon, Julià (1995): “Biel Mesquida, una literatura exaltada”. Serra d’Or, 432, p. 57-59.
  • Llovet, Jordi (1985): “Proemi”, dins Mesquida, Biel: El bell país on els homes desitgen els homes. Barcelona, Els Llibres de Glauco, p. 5-19.
  • Pons, Margalida (2007): “Investigació textual i compromís de l’escriptor: Biel Mesquida i l’afer ‘Ucronia’”, dins Textualisme i subversió. Barcelona, PAM. p. 155-175.
  • Rosselló Bover, Pere (1993): “Doi de Biel Mesquida: més enllà del relat”. El Mirall, 59, p. 69-71.
  • Terés Illa, Assumpta (1998): “Biel Mesquida: instantànies de l’artista adolescent”. Lluc, 806-807, p. 53-55.