Mobilitzat a la fi de la Segona Guerra Mundial, fou deixeble de Karl Rahner, en el Lexikon für Theologie und Kirche (‘Diccionari enciclopèdic de teologia i eclesiologia’, 1957-68) del qual col·laborà. Es doctorà en filosofia el 1952 a la Universitat d’Innsbruck. Ordenat sacerdot el 1954, el 1961 es doctorà en teologia. Professor a la Universitat de Münster fins a la jubilació (1993), fou consultor del secretariat papal per als no-creients (1968-73). Impulsà el diàleg entre catòlics i marxistes i fou un dels principals impulsors a Alemanya de l’esperit de renovació del concili II del Vaticà, especialment com a conseller del sínode de Wirzbürg (1971-75), en el document final del qual Unsere Hoffnung (‘La nostra esperança’) tingué una participació destacada. El 1979 Joseph Ratzinger impedí el seu nomenament com a catedràtic de teologia fonamental a la Universitat de Munic. Aquests anys fou un dels proponents de l’anomenada “teologia després d’Auschwitz”. Contribuí a difondre el tema de l’antropocentrisme entès en el sentit del manifest Christliche Anthropozentrik (‘Antropocentrisme cristià’, 1962) i és considerat el protagonista més autoritzat de la “teologia política” (Zur Theologie der Welt, ‘Teologia del món’, 1968), a mig camí entre la teologia tradicional i la teologia de l’alliberament. En Glaube in Geschichte und Gesellschaft (‘Fe en la història i societat’, 1977), subratllà la doble estructura mística i política de la teologia. Publicà també Memoria Passionis. Ein provozierendes Gedächtnis in pluraler Gesellschaft (‘Memoria Passionis. Una memòria provocadora dins la societat plural’, 2006) i Mystik der offenen Augen. Wenn Spiritualität aufbricht (‘Mística dels ulls oberts. Quan irromp l’espriritualitat’, 2011).