i Mèxic | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Mèxic

Nom oficial deEstados Unidos Mexicanos (es)

Estat de l’Amèrica del Nord, que limita al N amb els Estats Units d’Amèrica, a l’E amb la mar de les Antilles, al S amb Guatemala i Belize i a l’W amb l’oceà Pacífic; la capital és Ciutat de Mèxic.
Població: 
116.585.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
1.964.375 km2

La geografia física

El relleu

El relleu de Mèxic és molt variat i accidentat. D’una banda hi ha la part septentrional, que és la continuació dels relleus del sud dels EUA, formada per altiplans vorejats per la Sierra Madre Oriental i la Sierra Madre Occidental, orientats de NW a SE, molt fracturats, formats per materials sedimentaris del Secundari, entre els quals aflora algunes vegades el sòcol cristal·lí. A l’altre costat de les serres resten les estretes planes costaneres. Al centre del país hi ha la cadena volcànica que el travessa d’oest a est, amb les altituds màximes (Orizaba, 5.700 m; Popocatépetl 5.452 m), on hi ha també una sèrie d’altes conques que acullen la majoria de la població. La part meridional, més plana, és ocupada a l’E per la península del Yucatán, on els fenòmens càrstics tenen una gran importància, i a l’W per la Sierra Madre del Sur.

Mèxic El volcà Popocatépetl
© Fototeca.cat

El clima i la hidrografia

Hi ha una gran varietat de climes tropicals i subtropicals, lligada a la influència de les façanes oriental o occidental. A la frontera nord-americana domina un clima mediterrani amb pluges d’hivern. A la part occidental hi ha el desert lligat a l’anticicló subtropical. Al sud, les pluges d’estiu són més abundants com més lluny és del tròpic l’espai afectat. A la costa oriental hi ha pluges al llarg de tot l’any, a la latitud del tròpic. Les terres baixes del Yucatán tenen una estació seca estival i una pluviositat més dèbil. Les masses muntanyoses modifiquen molt el règim de temperatures i pluges. Fins a 1.000 m d’altitud hi ha temperatures mitjanes anuals superiors a 20 °C; són les anomenades tierras calientes. Entre 1.000 i 2.000 m hom troba les tierras templadas, on les temperatures mitjanes oscil·len entre 16 °C i 20 °C. Més amunt hi ha les tierras frías, amb mitjanes inferiors i glaçades durant les estacions seques hivernals. El monsó es deixa sentir a la costa del Pacífic. Els rius són poc importants, curts i de pobre cabal. L’únic riu destacable és el Bravo o Grande del Norte, que serveix de frontera amb els EUA al llarg de gairebé 2.000 km.

La vegetació

Una gran part del territori mexicà és recoberta per la sabana, amb arbres dispersos i amb herbes perennes i alguns arbusts (Quercus sebifera). Les zones menys seques del nord-oest són ocupades pel chaparral, una màquia de tipus mediterrani.

L’antiga ciutat maia de Palenque, envoltada de bosc humit
© J.A. Afonso
Els deserts i subdeserts ocupen una gran extensió, sobretot als estats de Baixa Califòrnia, Sonora i Chihuahua, i presenten una vegetació escassa de plantes suculentes (Carnegia, Opuntia, Yucca, etc.), de certes mates xeròfiles (artemísies) i d’herbes anuals, que apareixen després de les migrades pluges. En algunes regions abunden també les comunitats estèpiques. Als estats més humits del sud és preponderant el bosc tropical humit. A les regions pantanoses de l’altiplà de Mèxic es fan els taxodis o ahuehuetes, arbres especialment adaptats a l’aigua empantanada. A les muntanyes són comuns els boscs, sobretot de pins americans, generalment repoblats, i a les zones més altes els matolls i les pastures.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura

El 1995, l’agricultura aportava el 8,2% del PIB i ocupava el 24,2% de la població activa. El 13% de la superfície total del país és conreada. Una gran part dels conreus, però, és dedicada a la subsistència, que comprèn sobretot cereals, el més important dels quals és el blat de moro (quart productor del món), que, amb les mongetes seques, constitueix la base de l’alimentació dels camperols. Després hi ha el blat, l’ordi, l’arròs, la civada i, sobretot, la melca. Altres conreus alimentaris són les patates, els moniatos, els llegums (fesols, cigrons, faves) i les hortalisses, sobretot tomàquets. Com a conreus industrials importants cal esmentar els oleaginosos (soia, cocoters, cotó, gira-sol, sèsam, cacauets, lli, palmera d’oli i oliveres), els tèxtils, com l’henequén (sisal), a Yucatán, i el cotó, en alguns estats, la canya sucrera, a les parts baixes o tierras calientes (cinquè productor mundial), i el cafè, a les tierras templadas (quarta producció mundial i tercera exportació mexicana), el tabac, a Nayarit, Veracruz i Oaxaca, i el cacau; també hi ha plantacions de bananes i d’ananàs i d’altres fruites. El latifundisme és encara determinant en el règim de propietat de la terra. El 1910 un 1% de propietaris controlava el 97% de les terres, mentre que un 96% de la població només posseïa l’1,1% de les terres. Malgrat els successius repartiments i reformes, realitzats a partir del sistema dels ejidos (col·lectivitats índies tradicionals que rebien terres, a més d’ajuda financera i tècnica), i segons el qual les propietats no podien superar unes determinades dimensions, el 1987 les propietats de més de 5.000 ha (0,5% de les explotacions) ocupaven encara el 50% de la superfície agrícola, amb la qual cosa el predomini absolut dels latifundistes havia restat gairebé intacte. La ramaderia bovina, porcina, ovina, de cabres, cavalls, ases i muls és important. La superfície forestal cobreix aproximadament un quart del territori, i la producció de fusta és notable. Hom n’extreu també taní, substàncies tintòries i xicle. La pesca és important, especialment a la Baixa Califòrnia.

La mineria

Mèxic té una gran riquesa mineral, i és capdavantera mundial en l’extracció i en les reserves de diversos recursos minerals, entre els quals destaca l’argent (primer productor); les mines principals són als estats d’Hidalgo, Zacatecas i Chihuahua. Altres minerals són el plom (sisè productor el 1995), el zinc (sisè), l’or, el coure i el ferro. També hi són extrets manganès, cinabri, baritina, antimonita, cadmi i minerals no metal·lífers, com fluorita (primera producció del món), sofre, fosfats, grafit, arsènic, i tots els generadors d’energia: carbó, petroli i gas. Les reserves d’urani són considerables. Els jaciments de petroli són la primera gran font d’ingressos del país (el 12% del valor total de les exportacions el 1994). El 1921 Mèxic ja n’havia esdevingut el primer productor mundial, i els anys 1929-37 es mantingué en quart lloc, posició que perdé en nacionalitzar el sector l’any següent. Després de la Segona Guerra Mundial, en conjunt Mèxic perdé posicions fins a la dècada de 1980 (quinzè del 1961 al 1974), tot i que l’explotació no disminuí. En fou el motiu principal l’extracció intensiva als estats àrabs. A partir del 1979, que entrà en funcionament l’explotació de jaciments als estats de Tabasco i Chiapas i al golf de Campeche, el jaciment submarí més important del món, Mèxic ha tornat a augmentar la producció (setè lloc el 1995). El sector petrolier està des del 1938 en mans d’una societat nacionalitzada, la Pemex (Petróleos Mexicanos), que també monopolitza la venda, el refinatge i l’explotació dels subproductes. Les grans zones petrolíferes són situades als estats de Tabasco i Veracruz, i forneixen el 80% del petroli mexicà. Hi ha també importants jaciments de gas natural (novè productor el 1995). El 1990, el govern mexicà impulsà un programa gradual de privatització del sector miner.

La indústria

El 1995, la indústria aportava el 18% del PIB i ocupava el 14,5% de la població activa. El sector industrial és molt concentrat a la capital i algunes ciutats del centre del país com ara Puebla, Morelia, Guadalajara o Querétaro.

La catedral de Ciutat de Mèxic
© J.A. Afonso
Fora d’aquesta àrea, són nuclis industrials importants Monterrey, Durango i Monclova. D’altra banda, al llarg de la frontera nord-americana han proliferat empreses de capital majoritàriament nord-americà anomenades maquiladoras que elaboren productes destinats a l’exportació, tot aprofitant el baix cost de la mà d’obra mexicana i unes condicions fiscals més favorables. La siderúrgia té un gran desenvolupament, especialment a Monterrey, la Ciutat de Mèxic i Monclova; a més, hi ha indústries de maquinària tèxtil, a Hidalgo i la Ciutat de Mèxic, ferroviàries i d’automòbils. La indústria tèxtil del cotó és important a Monterrey, Torreón i Durango, però ha reculat davant la de tèxtils sintètics (novè productor mundial). Indústries químiques (àcid sulfúric, cautxú sintètic, pneumàtics, fibres artificials, petroquímica en general, gas de ciutat, sosa càustica), del calçat, del ciment, alimentàries (carn, lacticinis, farina de blat, sucre, greixos, olis i cervesa), de la fusta, de la impremta, del tabac, d’electrodomèstics i indústries cinematogràfiques. Dues especialitats de la indústria mexicana, que la fan destacar entre les del Tercer Món, són la metal·lúrgia (a més del ferro, hom obté alumini, coure, estany, plom, zinc, cadmi, argent i urani) i les refineries de petroli. L’energia, fins a la dècada de 1990 de titularitat estatal exclusiva, procedeix principalment (78% el 1992) de centrals termoelèctriques alimentades per carbó, petroli o energia nuclear (primera central en funcionament des del 1989), mentre que el 21% restant prové de centrals hidroelèctriques.

Els transports i les comunicacions

La disposició radial de les principals autopistes i autovies accentua la centralitat de la capital. Amb un total de 312.300 km (1995), el transport per carretera (cotxe privat o autobús) és de llarg el més utilitzat.

L’antiga ciutat de Teotihuacán, gran centre d’atracció turística a l’estat de Mèxic
© J.A. Afonso
Segueix el ferrocarril, monopoli estatal amb 26.623 km de via, bé que l’orografia del territori mexicà n’ha dificultat sovint l’expansió. Pel que fa a la navegació, té importància la marina mercant (85% del comerç exterior), i molt menys la de passatgers. D’un total de 140 ports de mar, els principals són el de Coatzacoalcos, Veracruz, Tampico, Manzanillo i Acapulco. El projectat port de Dos Bocas, al golf de Califòrnia, ha d’estar entre els més grans de l’Amèrica Llatina. Les distàncies i el terreny accidentat han afavorit el desenvolupament de l’aviació interior: el 1992 hi havia 89 aeroports, la majoria dels quals internacionals. El més important és el Benito Juárez, de la Ciutat de Mèxic. Gran part del transport aeri és realitzat per la companyia Aeroméxico, nacionalitzada el 1958 i reprivatitzada el 1988, que canvià el seu nom per Aerovías de México. El 1985 hom situà en òrbita dos satèl·lits de comunicacions, i el 1994, un tercer.

Els serveis

El pes dels serveis és majoritari en l’economia mexicana: el 1995 aportava prop del 64% del PIB i ocupava el 50% de la població activa. Hi té una preponderància absoluta el turisme que, procedent en un 90% dels EUA i el Canadà, constitueix la segona font d’ingressos del país. Mèxic disposa d’una importantíssima riquesa arqueològica que té en els jaciments maies del Yucatán (Chichén Itzá, Uxmal, Palenque) i asteques de la vall de Mèxic els reclams més coneguts. D’altra banda, a moltes zones costaneres s’hi ha desenvolupat un turisme de platja (Acapulco, Veracruz, Cancún, Zihuatanejo, etc.). Els paratges naturals ofereixen una gran diversitat i espectacularitat (Cordillera Neovolcánica, selva tropical del Yucatán, deserts al N etc.). El turisme és en gran part gestionat pel govern. La banca és molt controlada per l’estat. El banc central (Banco de México) és la primera autoritat financera, i és independent des del 1994. Del 1982 al 1992 tota la banca fou nacionalitzada. Bé que, a partir d’aquest any, hom la desregulà novament, una branca important, els bancs de desenvolupament, ha restat dins del sector públic. Fins a l’entrada en vigor del NAFTA (1994), l’establiment de la banca estrangera fou molt restringida. La moneda oficial és el peso.

El comerç exterior i l’economia

El comerç exterior és dominat de manera absoluta pels Estats Units, que el 1996 monopolitzava el 75% de les importacions i el 84% de les exportacions. A molta distància se situaven el Canadà, el Japó i Alemanya. Aquest any, el 82% de les vendes corresponien a béns manufacturats, la part més important dels quals era formada per components de maquinària acoblats, especialment de la indústria automobilística. L’11% corresponia a petroli, i la resta a articles alimentaris. Per la seva banda, Mèxic importa béns semielaborats (80% el 1996), gran part dels quals són acabats i reexportats, béns de capital (12%) i articles de consum (7,4%). El saldo comercial, positiu des del 1982, fou deficitari del 1989 al 1995, que es recuperà. Malgrat els seus nombrosos recursos, l’evolució econòmica de Mèxic ha seguit un curs irregular, amb alternances entre períodes d’expansió accelerada i caigudes sobtades. L’economia mexicana és històricament marcada per un fort intervencionisme estatal: ja les lleis del 1917 preveien la nacionalització de les terres, les aigües i els minerals. El 1938 el sector clau de la mineria i, especialment, el petrolier, passà a ser monopoli estatal. El 1960 fou aprovada una llei que preveia que la majoria de les accions de les empreses mexicanes havien de pertànyer a mexicans, disposició que restat en la pràctica d’aplicació impossible, ha entrebancat el desenvolupament de les empreses privades i les inversions nacionals i tampoc no ha impedit que les diferències socioeconòmiques de la població s’hagin anat accentuant o que s’hagi superat la polarització entre un centre industrial i una perifèria majoritàriament agrària dominada per un reduït estrat de terratinents. Tampoc no ha resolt satisfactòriament alguns greus problemes estructurals que han esdevingut crònics, el més important dels quals és el deute exterior, situat entre els tres més elevats del món, també agreujat per la inflació recurrent i les massives evasions de capitals en les èpoques de recessió (foren especialment greus les de la dècada dels vuitanta i la del 1995). D’altra banda, llevat d’algunes illes industrials (Chihuahua, Monterrey, Durango), l’activitat econòmica presenta una fortíssima localització geogràfica a la capital i, en segon terme, als estats que la circumden, mentre que, molt sovint, la resta del territori és en un nivell preindustrial. La gran expansió de l’economia mexicana tingué lloc a la dècada dels anys setanta amb l’explotació intensiva dels jaciments petrolífers: en 1965-80 el PIB cresqué una mitjana del 6,5% anual. Posteriorment, aquest ritme es retragué fins a un creixement gairebé zero en els cinc anys següents i s’ha recuperat, de manera vacil·lant, a la dècada 1985-95 (2% anual). Els anys noranta, juntament amb la signatura de l'Acord Nord-Americà de Lliure Comerç, el govern mexicà impulsà una sèrie de mesures liberalitzadores dirigides, mitjançant privatitzacions, a disminuir el pes de l’estat en l’economia del país. El tractat, d’altra banda, augmentava la vinculació econòmica de Mèxic, ja de per si tradicionalment intensa, als EUA. Aquests anys, Mèxic tancà també diversos acords amb el FMI, els EUA i el Banc Mundial per tal de renegociar el pagament del deute extern. El 1995, la renda per habitant de Mèxic era de 3 320 $, situada per sota de l’Argentina, Xile, l’Uruguai i molt a prop de la del Brasil.

La geografia humana i la societat

El 1990 la població era composta de mestissos (60%), indis (30%) i blancs (9%). La major part (més de la meitat dels mexicans) es concentra a l’altiplà d’Anàhuac, el qual no representa sinó el 14% del conjunt del territori.

Índia mexicana
© J.A. Afonso
La densitat mitjana del país és baixa (48,1 h/km2 el 1997), però aquesta concentració és molt desigual segons els estats (Mèxic, 548 h/km2; Morelos, 291 h/km2; Tlaxcala 220 h/km2, i a l’altre extrem, la Baixa Califòrnia Sud, 5 h/km2). Al sud i a l’oest de Mèxic resten encara moltes comunitats índies (uns tres milions d’indis que continuen parlant llur llengua i que viuen molt precàriament). La població és majoritàriament urbana (71% el 1990), i l’èxode rural ha estat sempre molt important. Juntament amb el fort increment demogràfic i la concentració geogràfica, ha afavorit el creixement descontrolat de les aglomeracions, entre les quals la ciutat de Mèxic, amb uns 10 milions d’habitants, Guadalajara, Netzahualcóyotl, etc. L’índex de creixement anual era el 1995 del 25,6‰, el de natalitat del 30,4‰, i el de mortalitat del 5‰ (exclosa la mortalitat infantil, que era del 17‰). Des del 1920 el país experimenta un creixement demogràfic constant, acompanyat d’una gran mobilitat geogràfica interna. Entre el 1920 i el 1930 la població augmentà el 15‰; entre el 1930 i el 1940, el 19‰; entre el 1940 i el 1950, el 31‰; entre el 1950 i el 1960 el 35‰; entre el 1960 i el 1970, el 37‰ i entre el 1970 i el 1980, el 38‰ i entre el 1980 i el 1990, el 19,6‰. Durant els anys cinquanta, amb l’anomenada marcha al mar, també reberen immigració alguns nuclis costaners, gràcies al progrés agrícola, i a partir dels anys seixanta la frontera amb els EUA ha esdevingut un nou focus d’atracció. Té importància l’emigració de mexicans, sovint clandestina i per a treballs temporals, cap al sud dels EUA, fenomen que ha causat tensions entre ambdós estats. La llengua oficial de l’estat és el castellà, però hi ha encara més de set milions de parlants d’unes quaranta llengües ameríndies, la majoria pertanyents als grups maia-quiché i utoasteca. Bé que el 1990 el 90% de la població es declarava catòlica, aquesta religió fou sotmesa al control estatal del 1917 al 1992. Els Estats Units Mexicans són una república federal formada per 31 estats i la capital (antigament anomenada distrito federal). D’acord amb la constitució del 1917, el poder legislatiu és exercit per dues cambres, el senat i la cambra de representants. El president, elegit per sexennis, té àmplies prerrogatives. El nombre de senadors és de 64 (dos per estat), elegits també per sexennis. Els diputats, en nombre de 500, són elegits cada tres anys, 300 per vot majoritari i els 200 restants tenen representació proporcional. El senat és compost per dos membres per cada estat. Sorgit d’una revolució peculiar, el règim polític mexicà esdevingué una democràcia sota l’hegemonia del Partido Revolucionario Institucional, fundat el 1929 i que s’ha mantingut ininterrompudament en el poder. Mèxic és membre de l’ONU, de l’OEA, de l’ALADI i del NAFTA.

La història

El Mèxic precolombí

Cap al 9000 aC la vall de Mèxic fou habitada per pobles paleolítics caçadors i recol·lectors, els quals deixaren restes importants a Tepexpán i a Tamaulipas. El conreu del blat de moro i uns principis d’urbanisme aparegueren uns 5000 anys aC, i ja entre els segles 

Piràmide maia El Castillo, a la ciutat estat maia de Chichén Itzá, un dels principals centres polítics i culturals de l’antic imperi maia
© Corel Professional Photos
XX i XV aC fou iniciada una etapa neolítica, amb ceràmica de decoració geomètrica, teixits, figuretes de fang i grans edificis (la piràmide de Cuicuilco, per exemple), que revelen l’existència d’una societat jerarquitzada i d’una religió avançada. Dins aquesta etapa formativa es destacà la cultura olmeca a la zona de Veracruz i Tabasco. El període clàssic, entre els segles I i IX, es caracteritza pel gran perfeccionament de l’escultura, la pintura, l’escriptura, les construccions colossals, l’astronomia, etc. Entre els segles III i VI es desenvolupà la cultura de Teotihuacán, que influí fins a les vores de Veracruz, Michoacán i Oaxaca, mentre que al sud s’estenia la cultura maia. En desfer-se l’imperi, fet que assenyalà el pas d’una societat agrícola a una altra de guerrera, sorgiren petits centres culturals, com Xochicalco i Tajín, destruïts per pobles septentrionals, la majoria de parla nàhuatl, que ocuparen l’altiplà d’Anàhuac. Un d’ells, el tolteca, feu reviure al segle IX el culte al déu Quetzalcoatl i creà un imperi al centre de Mèxic amb capital a Tula fins el 1168, que la ciutat fou enrunada per nous invasors nàhuatls procedents del nord, mentre renaixia la cultura maia al Yucatán. El buit deixat pels tolteques fou ocupat al segle XIII pels txitximeca, bàrbars que esdevingueren sedentaris. Al segle XIV arribaren diverses tribus mexiques a la zona central; una d’elles, l'asteca, fundà Tenochtitlán a la vora del llac Texcoco (1345), conquerí l’altiplà de la costa i fundà un imperi teocràtic, monàrquic, fortament jerarquitzat i militaritzat, d’economia agrària i constructor de grans edificis.

El Mèxic colonial i la independència

Francisco Hernández de Córdoba (1517) i Juan de Grijalba (1518) foren els primers castellans que recolliren notícies sobre Mèxic. Aleshores el governador de Cuba, Diego de Velázquez, organitzà una nova expedició comandada per Hernán Cortés (1519). Aliat amb totonaques i tlaxcalteques, tribus sotmeses als asteques, Cortés marxà fins a Tenochtitlán, on entrà pacíficament i fou rebut pel rei asteca Moctezuma II, que aviat esdevingué presoner virtual dels castellans. Cortés vencé una expedició de càstig enviada pel governador Velázquez, però en tornar a la capital trobà que aquesta s’havia revoltat a causa de la brutalitat dels seus lloctinents. El 30 de juny de 1520 (la Nit Trista) els castellans foren expulsats de la ciutat, amb greus pèrdues d’homes i material. Gràcies a l’ajut tlaxcalteca, Cortés refeu el seu exèrcit, derrotà els asteques a Otumba i assetjà Tenochtitlán, que es rendí després de resistir heroicament un setge de 75 dies sota el comandament del rei Cuauhtémoc (13 d’agost de 1521). Des de Mèxic, Cortés organitzà diverses expedicions cap al sud i el centre que conqueriren una gran part del subcontinent, i el 1522 fou nomenat capità general i governador de Mèxic; el 1527 fou establerta la primera audiència, presidida per Nuño de Guzmán. El 1535 Carles I creà el virregnat de Nova Espanya, amb seu a Mèxic, del qual depenien les audiències de Guadalajara, Guatemala i Mèxic. Durant els primers anys, la colonització castellana, a banda de les conversions massives, no es distingí gaire de la dominació asteca. Però a la segona meitat del segle XVI els conqueridors acapararen les millors terres i obligaren els indis a treballar pràcticament com a esclaus a les propietats rurals i a les mines, molt productives en or i plata. Aquest trasbals de l’economia tradicional provocà, al segle XVII, una fortíssima recessió, sobretot agrícola, i una davallada demogràfica amb llargs períodes de fam, epidèmies i revoltes com la del 1692.

Mapa històric de Mèxic del 1824 al 1867
© Fototeca.cat
Els contactes amb Europa eren molt deficients a causa d’una legislació inadequada i de les expedicions pirates, que mantenien mig closos els dos únics ports internacionals, Veracruz per Cuba i la península Ibèrica i Acapulco per les Filipines. Els Borbó milloraren al segle XVIII la situació (liberalització del comerç, el 1789), com també contribuïren a la formació d’una indústria local exportadora, la recuperació demogràfica i la producció minera, i fou duta a terme la conquesta dels territoris més septentrionals (Califòrnia). El descontentament d’una burgesia criolla enriquida i ennoblida però ressentida davant l’administració colonial, l’explotació i la misèria dels indígenes i els treballadors, el monopoli comercial espanyol, l’exemple de la Revolució Francesa i de la independència nord-americana i l’aïllament comercial i administratiu en 1795-1810 induïren a la lluita per l’emancipació, que tingué un caràcter marcadament popular. Per això, durant la primera etapa (1810-20) l’aristocràcia, l’alta burgesia i la clerecia s’oposaren a la independència proclamada el 1810 per Miguel Hidalgo y Costilla. Sufocada la revolta (1811), la continuà José Morelos, el qual el 1813 proclamà la independència de Mèxic i la Constitució d’Apatzingán. Les lluites continuaren fins el 1820, que el general reialista Agustín de Itúrbide pactà, amb l’independentista Vicente Guerrero, el pla d’Iguala, segons el qual Mèxic es convertia en una monarquia constitucional. L’aristocràcia criolla i la clerecia, receloses del govern liberal de Madrid, feren costat a Itúrbide i el 1822 els militars i una part de l’aristocràcia proclamaren aquest emperador (Agustí I) amb un govern conservador. L’altra part de la noblesa, de l’exèrcit i de la burgesia republicana feren costat al general Antonio López de Santa Anna, que el 1823 enderrocà Agustí I i convocà un Congrés Constituent, que promulgà la Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic, de caràcter moderat.

El Mèxic revolucionari

La nova república fou disputada per anglesos i nord-americans, els quals donaren suport, respectivament, a conservadors i liberals en la lluita pel poder. La inestabilitat de la república afavorí el bandolerisme i les revoltes índies, l’expulsió de residents espanyols, la separació de Texas (1836) i la derrota (1845) enfront dels EUA, que ocuparen Arizona, l’Alta Califòrnia i Nou Mèxic (1848). El dictador López de Santa Anna dominà l’escena política fins el 1853, en què una revolució liberal trencà l’antic ordre colonial pla d’Ayutla i inicià una reforma destinada a fer minvar el poder de l’Església. Però els revolucionaris foren incapaços de redreçar l’economia. La constitució liberal del 1857 provocà una forta reacció conservadora i una guerra civil de tres anys. Els EUA ajudaren els liberals, i França, Espanya i Anglaterra, els conservadors, que acabaren assolint un avantatge decisiu en el conflicte i el 1864 proclamaren emperador Maximilià d’Habsburg. El dirigent liberal Benito Juárez, amb l’ajut nord-americà i de la burgesia, beneficiada per la desamortització eclesiàstica, reprengué la guerra al nord. La retirada de les forces franceses, el descontentament de l’aristocràcia amb Maximilià i diversos triomfs dels liberals donaren a aquests la victòria de Querétaro i la possessió de Mèxic, capital, el 1867. L’etapa liberal fins el 1876 reformà l’exèrcit, l’administració i l’ensenyament, però no suprimí els latifundis laics del nord i del centre ni redreçà la situació econòmica. En 1875-76 el general Porfirio Díaz dirigí una revolta militar conservadora i, sense trencar amb la reforma, inaugurà uns quants anys d’expansió econòmica i d’obres públiques, però amb una actuació dictatorial i repressiva en els terrenys polític i social, basant-se especialment en els terratinents blancs i mestissos. La manca d’una reforma agrària, el conservadorisme progressiu del règim, la poca atenció a les necessitats populars i la crisi econòmica del 1907 provocaren un gran malestar que l’oposició liberal aprofità per a enfrontar-se a Porfirio Díaz el 1910; Francisco I. Madero, un propietari que abandonà Díaz, proclamà el pla de San Luis, que marcà el pas de la reforma a la revolució, i el 1911 Díaz abandonà Mèxic. Madero, que pretenia de tornar simplement a l’antic ordre liberal, no sabé dur a terme les aspiracions dels agraristes (Emiliano Zapata, Pascual Orozco, etc.), que li havien fet costat i que signaren el pla d’Ayala (1911) i es revoltaren contra el president, juntament amb els capitalistes nord-americans, els conservadors i l’alta clerecia. Finalment, els porfiristes, dirigits pel general Victoriano Huerta, deposaren Madero i començaren la repressió al camp. Huerta, abandonat pels nord-americans (incident de Veracruz el 1914), fou vençut per una coalició d’agraristes (Pancho Villa, Zapata, etc.) i de grans hisendats (entre els quals, Venustiano Carranza). Un cop president, Carranza trencà les relacions amb els agraristes, descontents per la lentitud de la reforma agrària i de la legislació laboral i per la institucionalització de la revolució, i la guerra esclatà altre cop. Els sectors progressistes expulsaren Carranza, que des de Veracruz recuperà el poder després de fer grans promeses, concretades en la constitució de Querétaro (1917). La revolució obrí aleshores una etapa de canvis moderats amb les presidències d’Álvaro Obregón (1920-24), Plutarco Elías Calles (1924-28) i Lázaro Cárdenas (1930-40), sempre amb l’oposició dels antics terratinents i de l’Església, en conflicte obert i permanent amb la revolució. Cárdenas donà un nou impuls a aquesta: rellançà el sindicalisme i la legislació laboral, radicalitzà la reforma agrària, inicià un ampli programa d’industrialització i nacionalitzà nombroses empreses anglo-nord-americanes, en especial petrolieres; en canvi, pactà amb l’Església. Malgrat tot, la revolució s’havia anat estabilitzant a l’estil porfirista (llevat de la tensió amb l’Església), fet que permeté a Mèxic de superar amb una certa tranquil·litat la crisi del 1929.

L’hegemonia del PRI

Aquest any fou creat el Partido Revolucionario Institucional (PRI), sorgit d’una aliança entre generals del nord i capitosts sindicals i agraris, formació que anà imposant els seus candidats a la presidència, que s’alternaven entre els més progressistes i els conservadors. El 1939, la desfeta de la República espanyola feu que diversos polítics i intel·lectuals s’hi exiliessin, entre ells un gran nombre de catalans, que tingueren un paper important en la vida econòmica i cultural mexicana. Entre el 1942 i el 1945 començaren a arribar a Mèxic grans capitals nord-americans, que iniciaren la colonització econòmica del país. Sota el govern ininterromput del PRI, hom desenvolupà llavors una política interior conservadora, autoritària i corrompuda, que deixà sense solució els principals problemes interns (emigració cap als EUA, guerrilles rurals, fracàs de les darreres etapes de la reforma agrària, habitatges, protestes estudiantils, etc.) i que a voltes esdevingué brutal (matança del 1968, a Mèxic, DF, repressió a Guerrero, etc.). Al mateix temps, mantingué una política exterior de prestigi (Jocs Olímpics del 1968) i en general molt avançada. El liberalisme econòmic del president Gustavo Díaz Ordaz (1964-70), que permeté una gran prosperitat de l’empresa privada, fou succeït pel populisme de Luis Echeverría Álvarez (1970-76). Aquest, sobretot gràcies a la puixança de la indústria petroliera, inicià unes quantes reformes socials inconnexes i una política d’independència econòmica respecte als EUA. Així, el país signà (1975) uns importants acords comercials i de cooperació amb la CEE i s’acostà als països del Tercer Món. Sota el govern d’Echeverría, Mèxic entrà en una crisi econòmica greu, d’una banda derivada de la situació de l’economia internacional i de l’altra de la mala gestió administrativa. El president José López Portillo (1976-82) continuà amb moderació les reformes socials i polítiques d’Echeverría: hom feu més proporcional el sistema electoral i legalitzà diversos partits polítics de l’oposició (1978). Alhora, López Portillo reduí la importància de l’esquerra del PRI. A més, el seu govern prosseguí la política d’allunyament dels EUA i convertí Mèxic en un dels països capdavanters del neutralisme. A les darreries del seu mandat, nacionalitzà la banca privada per tal de fer front a la creixent crisi econòmica. Miguel de la Madrid Hurtado, que succeí a López Portillo el 1982, feu front al dèficit públic i al seriós endeutament exterior amb una limitada privatització de la banca, i menà una política d’austeritat i de lluita contra la corrupció administrativa. Això no obstant, els èxits assolits foren escassos i, enmig de continuats fraus electorals, el govern de M. de la Madrid veié créixer l’oposició i el descontentament de la població mexicana. El terratrèmol del 1985 a Ciutat de Mèxic deteriorà encara més la situació social i econòmica. En política exterior, el neutralisme observat per Echeverría permeté a Mèxic d’establir relacions amb Cuba i Nicaragua i formar part, el 1983, del grup de Contadora, organisme per a la pacificació de l’Amèrica Central, que tingué l’oposició dels Estats Units, amb els quals Mèxic mantingué fortes tensions pel narcotràfic a la frontera i pel control sobre el gran nombre d’emigrants mexicans i d’altres estats de l’Amèrica Central cap al nord.

Els darrers anys del PRI

En les eleccions presidencials del 1988 el candidat oficialista Carlos Salinas de Gortari s’enfrontà amb Cuauhtemoc Cárdenas, líder del Frente Democrático Nacional. Tot i la gran popularitat de Cárdenas per la denúncia que feu de la corrupció institucional, quedà en segon lloc en unes eleccions amb nombroses denúncies per frau. Salinas de Gortari emprengué des del seu accés al càrrec una política orientada a la privatització de grans empreses estatals i liberalització de l’economia i a preparar l’acord per a la creació d’un gran àrea de lliure comerç amb els EUA i el Canadà (NAFTA), que fou signat el 1992 (en vigor des del 1994). En les eleccions legislatives de l’agost del 1991 triomfà de nou el PRI, que aprofità la majoria a les cambres per a dur a terme una modificació parcial de la Constitució del 1917, que obria les portes a la privatització dels ejidos (propietats comunals de la terra). El gener del 1994 tingué lloc a l’estat de Chiapas una revolta armada, dirigida per l’Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), amb un programa centrat en la defensa dels drets dels indígenes. L’agost del 1994 tingueren lloc eleccions presidencials i legislatives, en un ambient enrarit per l’assassinat, cinc mesos abans, del candidat del PRI Luis Donaldo Colosio. El seu successor, Ernesto Zedillo, fou elegit president i en les legislatives el PRI obtingué novament majoria absoluta, però es registrà una forta pujada del dretà Partido de Acción Nacional (PAN), així com de l’esquerrà Partido de la Revolución Democrática. Un mes després de les eleccions fou assassinat José Francisco Ruiz Massieu, secretari general del PRI. Les investigacions per a aclarir els dos assassinats provocaren un autèntic escàndol polític, ja que s’hi veieren implicades personalitats de l’anterior govern i es posaren de manifest les profundes divergències a l’interior del PRI. El febrer del 1995 fou detingut Raúl Salinas de Gortari com a implicat en l’assassinat de Ruiz Massieu, mentre que el seu germà i expresident Carlos Salinas optà per autoexiliar-se als Estats Units. El desembre del 1994 es produí una profunda crisi del sistema financer mexicà. Els Estats Units, l’FMI i altres institucions financeres internacionals promogueren crèdits a Mèxic per valor de gairebé 50.000 milions de dòlars. El govern de Zedillo posà en marxa un programa d’estabilització econòmica, que afectà molt negativament la població. Després de diverses rondes negociadores entre el govern i l’EZLN, se signà un acord al final del 1994 que implicava l’acceptació de diferents clàusules proposades per l’EZLN i millores per als indígenes de Chiapas, però el febrer del 1995 l’exèrcit mexicà ocupà la zona controlada, fins llavors, pels guerrillers, i els obligà a retirar-se a l’interior de la selva Lacandona; poc després sorgiren nous grups guerrillers als estats de Guerrero i Chihuahua. El 1996 esclataren diversos escàndols que posaren al descobert connexions d’autoritats amb càrtels del narcotràfic. En part a causa del volum de les operacions de blanqueig, el 1997 el sistema bancari mexicà entrà en una profunda crisi. El juliol del 1997 el PRI perdé la majoria a la cambra baixa i l’alcaldia de Ciutat de Mèxic, que passà a mans del socialdemòcrata Cuauhtemoc Cárdenas. El seu Partido de la Revolución Democrática (PRD) i el PAN, de centredreta, aconseguiren guanys significatius en eleccions locals i estatals. El mateix any Zedillo hagué d’enfrontar-se a les crítiques internacionals per una massacre perpetrada per paramilitars a la localitat d’Acteal, a Chiapas. Després de la dimissió del governador d’aquest estat (gener del 1998) es reactivaren les negociacions amb l’EZLN, que tanmateix es paralitzaren al final d’any. El 1999 una sèrie de vagues i protestes dels estudiants contra les retallades en l’educació acabaren amb la intervenció de la força pública.

Els anys del PAN (2000-2012)

El juliol del 2000 se celebraren les eleccions presidencials i legislatives, en les quals, per primera vegada en 71 anys, els guanyadors no eren el PRI ni el seu candidat. La victòria de Vicente Fox i del seu Partido de Acción Nacional (PAN) assenyalaren una etapa de reformes. En el pla intern, Fox intentà posar fi al conflicte de Chiapas amb la promulgació, l’agost del 2001, de la llei de drets i cultura indígenes. Tot i que l’EZLN refusà la llei per considerar-la insuficient, des d’aleshores el conflicte restà en suspens i el moviment zapatista entrà gradualment en la marginalitat. Fox emprengué la investigació de diversos crims comesos per forces estatals i paraestatals contra activistes i grups opositors d’esquerra entre els anys seixanta i vuitanta. Però tot i que el 2002 s’iniciaren els intents de processar Luis Echeverría, ministre de l’Interior i president durant les massacres d’estudiants del 1968 i el 1971, de les quals és considerat el principal responsable, el 2004 el jutge en rebutjà la detenció i el 2007 se suspengué el judici contra ell per genocidi. Fox també inicià una reforma en profunditat del sistema judicial per tal de fer més eficaç la lluita contra els elevats nivells de delinqüència i de crim organitzat i, en particular, de segrestos, convertits en una pràctica habitual. La lluita contra la corrupció i la nova política sobre mitjans de comunicació (controlats fins aleshores estretament pel PRI) foren altres temes en què Fox centrà la seva gestió, amb resultats valorats diversament. A banda, la identificació entre els mals resultats econòmics d’aquests anys i les mesures liberalitzadores del govern comportà un retrocés de la popularitat del PAN. Fox també s’enfrontà a l’extensió del narcotràfic i del crim organitzat, que involucrava sectors de l’administració. Malgrat la sintonia ideològica entre Vicente Fox i George W. Bush, les controvèrsies sobre la immigració il·legal portaren a la primera crisi de govern important el gener del 2003, que culminà en la dimissió del ministre d’Afers Estrangers mexicà, Jorge Castañeda. Fox mantingué també l’any 2005 una agra disputa amb el president veneçolà Hugo Chávez arran del rebuig frontal d’aquest a l’ampliació del NAFTA a altres estats llatinoamericans. En les eleccions presidencials del juliol del 2006 el candidat del PAN Felipe Calderón fou declarat guanyador per un estret marge de vots, resultat que no acceptà el seu contrincant Andrés López Obrador, del Partido de la Revolución Democrática. Al setembre el Tribunal Electoral dictaminà la victòria del candidat conservador. El mes següent, el nou govern criticà la decisió dels EUA de construir una barrera de més de 1.100 km a la frontera per a aturar la immigració il·legal. En política interior, les primeres mesures de Calderón es dirigiren a combatre el narcotràfic, el crim i la violència, i amb aquest objectiu reforçà la cooperació militar i d’intel·ligència amb els Estats Units en la Iniciativa Mérida, signada el 2008, a l’empara de la qual els Estats Units han finançat gran part de la lluita contra el narcotràfic. El gener del 2007 Calderón desplegà l’exèrcit a la Baixa Califòrnia en l’anomenat Pla Tijuana. Altres mesures foren la creació d’una força especial contra el narcotràfic i la signatura de l’Acord Nacional per la Seguretat, la Justícia i la Legalitat. El març del 2009 l’exèrcit ocupà Ciudad Juárez amb motiu dels enfrontaments armats que es produïren entre narcoclans rivals. En l’àmbit econòmic, l’octubre del 2008 el govern aprovà una sèrie de mesures per tal de fer front a la caiguda de la producció de petroli, que incloïen un polèmic pla de privatització parcial de Pemex, l’empresa pública d’hidrocarburs (no dut a terme fins el 2014), i el gener del 2009 aprovà un nou paquet de mesures per a afrontar els efectes de l’esclat de la crisi immobiliària i creditícia iniciada als EUA. Aquest any, el govern hagué de fer front a l’anomenada “grip nova”, que es propagà des de Mèxic al món, amb mesures sanitàries que comportaren importants pèrdues econòmiques. Els tres anys següents el govern persistí en la guerra contra el narcotràfic, sense poder aturar, però, el creixement dels índexs de violència, com a conseqüència, en part, de l’adaptació dels càrtels al nou escenari de persecució i també de la infiltració dels càrtels de la droga en els cossos de seguretat i en l’estament polític. Entre els episodis de més significació política hi hagué l’assassinat de tres ciutadans nord-americans per narcotraficants, un dels quals era una funcionària del consolat a Ciudad Juárez (2010), fet al qual seguí la intensificació del control de la immigració transfronterera per part dels Estats Units. Altres episodis destacats foren les massacres en un casino de Monterrey (2011) i a l’estat de Nuevo Leon (2012).

Retorn del PRI (2012-2018)

El juliol del 2012 el PRI i el seu candidat Enrique Peña Nieto guanyaren les eleccions legislatives i presidencials. El nou govern continuà, en línies generals, la guerra contra el narcotràfic de l’anterior sense aconseguir, però, progressos substancials i, en canvi, arribant a uns nivells de violència inèdits: des de l’inici del mandat de Calderón (2007), el nombre d’assassinats augmentà a raó de més de l’1% anual, i al principi del 2018 el total acumulat durant aquest període arribava a més de 235.000 víctimes (sense comptar-hi els desapareguts), cosa que convertia Mèxic en un dels estats més perillosos del món. Es registraren alguns dels episodis més sagnants de l’activitat criminal, entre els quals destacà el segrest i la posterior desaparició de 43 estudiants a la ciutat d’Iguala, de l’estat de Guerrero, el novembre del 2014. Tot i que el gener de l’any següent foren detinguts 45 sospitosos (entre els quals hi havia l’alcalde de la localitat), a l’agost la Comissió Interamericana pels Drets Humans es queixà dels obstacles a la investigació del cas. També tingué un fort ressò la segona fuga i la posterior captura d’un dels principals caps del narcotràfic, Joaquín El Chapo Guzmán (2015). La seva extradició el 2017 des dels Estats Units provocà una guerra entre els rivals per ocupar el seu lloc en el càrtel de Sinaloa. El mandat de Peña també estigué marcat per la liberalització del sector petrolier, que comportà el final del monopoli que tenia Pemex des del 1938. L’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units el novembre del 2016 disparà les tensions entre els dos governs arran dels intents de construir un mur al llarg de la frontera mexicana per lluitar contra la immigració i d’exigir-ne el pagament a Mèxic. Enmig d’una violència política sense precedents, des del setembre del 2017 moriren prop d’un centenar de candidats a les eleccions del juliol del 2018, en les quals s’imposaren clarament el candidat de l’esquerra Andrés Manuel López Obrador i el seu partit Movimiento de Regeneración Nacional (MORENA) a les dues cambres del Parlament. Tant el PRI com el PAN registraren fortes pèrdues.

Data de revisió: 
2018-07-10
Llegir més...