i Mieres | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Mieres

Municipi
Garrotxa
Sector de la vila de Mieres (Garrotxa)
© Fototeca.cat
Municipi de la Garrotxa, al límit amb el Gironès.
Població: 
344 h
[2009]
Extensió: 
26 km2

Situació i presentació

El terme municipal és situat al sector est de la comarca, en contacte amb el Pla de l’Estany (municipi de Sant Miquel de Campmajor, a l’E), i amb el Gironès (municipi de Sant Martí de Llémena, al S). Termeneja a més amb els municipis de Sant Ferriol (N), Santa Pau (W) i Sant Aniol de Finestres (SW). El territori comprèn una de les cubetes que formen la fossa tectònica de la Baixa Garrotxa, separada de la vall de Llémena pel horst format per la serra de Finestres (a l’W del terme) i la de Rocacorba (al SE), enllaçades pel collet de Bastarra (S) i les serres de Trentinyà i de Portelles. Aquesta cubeta constitueix la capçalera del Ritort, afluent del Ser per la dreta (dins el terme de Sant Miquel de Campmajor), i de la riera de Mieres, o el Merdançà, també afluent del Ser per la dreta (dins el terme de Sant Ferriol). La zona muntanyosa que envolta la capçalera del Ritort té boscos de roures i alzines, substituïts als llocs més plans pel pi blanc. El sector oest del municipi forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

El municipi és constituït per la vila de Mieres, els barris del Pujolet i la Cellera, els veïnats o caseries de Brugueroles, Freixe, el Samuntà de Baix, el Samuntà de Dalt i Ruïtlles. Travessa el terme la carretera d’Olot a Banyoles per Santa Pau, de la qual deriva un trencall vers el Torn (Sant Ferriol).

La població i l'economia

La població (mierencs) tingué una línia ascendent reflectida en els fogatjaments i els censos dels segles XVI al XIX, però des d’aleshores inicià una davallada que arribà fins a la dècada del 1990. El fogatjament del 1370 dóna 67 focs (60 d’església i 7 d’aloers), que el 1553 havien davallat a 41. Durant el segle XVIII l’índex de creixement de Mieres fou un dels més alts de tota la Garrotxa: els 358 h del 1718 augmentaren a 1 153 en el cens de Floridablanca (1787) i arribà encara als 1 516 el 1860. Aquest creixement es basà principalment en una taxa de natalitat força elevada (segons Maria de Bolòs, d’un 39,5‰ del 1794 al 1803, d’un 35,9% en 1904-13 i d’un 19,4‰ en 1944-50, acompanya

da d’unes taxes de mortalitat en els mateixos períodes de 30,2‰, 25,9‰ i 13,8‰, respectivament). El 1900 la població havia baixat a 1 042 h, s’estacionà en 1 054 el 1930, i, a causa del corrent emigratori vers poblacions més industrialitzades, inicià després una forta baixada, amb una tendència a l’estabilització els darrers anys noranta: 804 h el 1960, 569 el 1970, 396 el 1981, 339 el 1991 i 352 el 2005.

L’agricultura i la ramaderia constitueixen la base econòmica del terme. Es conreen principalment farratge i cereals, i destaca la cria de bestiar boví, que assorteix una indústria de productes lactis, la de porcí i la d’aviram, mentre que la cunicultura, l’oví i el cabrum són més minoritàries. La indústria hi ha tingut un desenvolupament limitat.

La vila de Mieres

La vila de Mieres (192 h el 2006) es troba a 286 m, a l’interfluvi de la riera del mateix nom i el Ritort. És un agrupament centrat per l’església parroquial de Sant Pere de Mieres, d’època barroca amb un esvelt campanar de torre quadrada, que havia estat possessió del monestir de Banyoles. El lloc és esmentat des del 834 ( Miliarias ) i la jurisdicció pertangué a la corona. Al N del poble hi ha la masia de Can Gou, casal fortificat, amb barbacana.

Entre les festes celebrades a Mieres destaca la festa major del Roser, en honor a sant Isidre, que s’escau a l’octubre. Per Quaresma, el

divendres abans de Rams té lloc la processó dels

Dolors i la representació de la Passió, i al gener se celebra la festa de Sant Sebastià, amb balls i concursos.

Altres indrets del terme

El barri de la Cellera, al S de la vila, té a la part alta l’antiga església de Santa Maria de Romaria. En un document del 878 Carles el Calb reconeix al monestir de Banyoles el vilar de Romzentila , confirmat el 916 per Carles el Simple ( Rumzaveyla ); el 1226 Jaume I reconegué al dit monestir la propietat i la jurisdicció d’aquest barri o cellera nova de Romaria. El primitiu edifici romànic fou reformat al segle XVI (1589) i a la segona meitat del segle XVIII, i conservà fins al 1936 una notable imatge de la Mare de Déu de fusta policromada, obra probablement de la fi del segle XIII (reconstruïda actualment).

A l’extrem meridional del terme, damunt el collet de Bastarra, hi ha l’església de Santa Maria de Freixe, que centra un veïnat de població esparsa. Es troba esmentada ja l’any 1000 ( Freixa ), i fou

sufragània de la de Mieres. És d’origen romànic, amb una nau, i fou ampliada al N amb un campanar de planta quadrada; l’absis és mutilat per una porta i té una planta de ferradura.

L’església de Sant Andreu de Ruïtlles, uns 2 km al S de la vila, antiga parròquia sufragània de la de Mieres, centra també un petit veïnat disseminat (21 h el 2005). D’origen romànic, té una nau, amb volta de canó i arcs torals, i absis; la porta és del 1798, i el campanar, de construcció moderna.

Escampats pel terme hi ha els antics veïnats de Brugueroles, al NW de la vila de Mieres, el Samuntà de Dalt, a l’W, i el Samuntà de Baix, al NE, que sumaren 137 h el 2005, i les masies de Reixac, Can Griver, el Bruguer i Can Verdeguer, i alguna urbanització com ara la Reserva. Hom ha localitzat diversos jaciments arqueològics d’època ibèrica a la serra de Finestres i al Puigcastellar.

La història

Durant les lluites dels remences que afectaren Catalunya a la segona meitat del segle XV, Mieres va arribar a tenir un paper força destacat: al mes de setembre del 1484 es va produir l’anomenat alçament de Mieres, en què els pagesos, armats, sota les ordres de Pere Joan Sala, atacaren la comitiva de l’algutzir reial Gilabert Salvà, que anava acompanyat del veguer de Girona i Besalú i d’altres autoritats, quan pretenia d’executar els béns dels pagesos remences que no volien pagar els censos i les tasques. La victòria inicial es veié compromesa per l’arribada del lloctinent de Catalunya Enric d’Aragó i Pimentel, però quan aquest es retirà, Sala aconseguí de propagar la insurrecció a tota la Garrotxa, les Guilleries, el Montseny, la Plana de Vic, la Selva i el Gironès.

Durant la guerra del Francès Mieres fou escenari també d’alguns enfrontaments: al febrer del 1812 el guerriller Rovira situà el seu regiment a la línia Amer-Mieres per tal d’oposar-se al moviment de les tropes franceses sobre Olot, i al cap d’uns quants dies va aconseguir de dispersar una columna napoleònica que juntament amb el conegut bandoler Boquica intentava d’apropar-se a Olot.

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...