i Milanesat | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Milanesat

Antic estat del nord d’Itàlia, format entorn de Milà, que en fou la capital.

Poc després de constituir-se govern comunal a la primera meitat del segle XII, Milà maldà perimposar la seva tutela sobre les altres ciutats llombardes (Pavia, Lodi, Como, Cremona, Piacenza), les quals reclamaren l’ajut dels emperadors germànics per tal de mantenir o recobrar llur autonomia. La transformació del comú en senyoria no significà la fi de l’expansió, ans al contrari, els Torriani (segle XIII) i els Visconti (segle XIV) la impulsaren amb més força i sotmeteren Bèrgam, Brescia, Novara, Bolonya, Perusa, Pisa i Siena; també obtingueren el reconeixement imperial de l’extens estat territorial així sorgit: concessió per l’emperador Venceslau dels títols de duc de Milà (1395) i duc de Llombardia (1397) a favor de Joan Galeàs. L’expansió de Milà cap a l’E i el S suscità l’hostilitat de Venècia i Florència, que la pau de Lodi (1454) intentà, debades, de resoldre fixant zones d’influència. Mort, el 1447, el duc de Milà, Felip Maria Visconti, sense successió masculina, deixà el ducat de Milà a Alfons IV de Catalunya-Aragó. Aquest, davant la dificultat de conservar-lo (els milanesos s’havien alçat en armes en conèixer el testament del duc), renuncià a l’herència i s’oferí a ajudar Francesc Sforza, gendre d’aquest, a prendre’n possessió i defensà els milanesos dels atacs de venecians i florentins. Al·legant discutibles drets com a net de Valentina Visconti, Lluís XII de França arrabassà el ducat milanès a Lluís I de Milà (1499). Els francesos foren expulsats per les tropes de la Lliga Santa el 1513, tornaren després de llur victòria a Marignano (1515), foren foragitats arran de la batalla de Pavia (1525) i hagueren d’evacuar definitivament el Milanesat en virtut de la pau de Cambrai (1529). Mort sense descendència Francesc III de Milà (1535), l’emperador Carles V atribuí el ducat de Milà al seu primogènit, el futur Felip II de Castella (1540). Sota la dominació hispànica el Milanesat fou regit per un governador dotat de poders semblants als d’un virrei, sotmès al Consell d’Itàlia i assistit per un senat representat del patriciat autòcton. El 1706, en el curs de la guerra de Successió de la monarquia hispànica, el príncep Eugeni de Savoia conquerí el Milanesat per a Àustria, i el seu domini sobre la major part del territori fou reconegut al tractat d’Utrecht (1713), mentre que la resta fou atribuïda al duc de Savoia, després rei de Sardenya. Amb dos parèntesis —dominació sarda durant la guerra de Successió de Polònia (1733-35) i dominació napoleònica del 1796 al 1814—, la submissió als austríacs es prolongà fins el 1859, que el Milanesat, com a part del regne Llombardovenecià constituït el 1815, fou incorporat al regne d’Itàlia.

Col·laboració: 
MAr
Llegir més...