i Joan Francesc Mira i Casterà | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Francesc Mira i Casterà

Joan Francesc Mira
© Fototeca.cat
antropologia antrop i literatura lit
Escriptor i antropòleg.
València, 3 de desembre de 1939

Doctorat en filosofia i lletres per la Universitat de València (1971), d’on ha estat professor de grec (1983-91). Des del 1991, és catedràtic d’aquesta matèria a la Universitat Jaume I de Castelló. Els anys setanta col·laborà al Laboratoire d’Anthropologie Sociale de la Sorbona i en 1978-79 fou professor de la Universitat de Princeton. Dirigí l’Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social en 1980-84, i fundà i dirigí (1982-84) el Museu d’Etnologia de València (1982-84).

A banda el manual Som. Llengua i Literatura (1974), la seva obra comprèn estudis, assaigs i narrativa, en els quals és recurrent la preocupació per la qüestió de la identitat dels valencians, tant des de l’òptica més descriptiva de la geografia, l’antropologia, la lingüística i la història (Els valencians i la terra, 1978; Introducció a un país, 1980; Un estudi d’antropologia social al País Valencià, 1974; Població i llengua al País Valencià, 1981; Temes d’etnografia valenciana, 1985; Els Borja, família i mite, 2000; La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibáñez, 2004) com de la més pròpiament política (Crítica de la nació pura, 1985, premi Joan Fuster 1984; Sobre la nació dels valencians, 1997, del qual el 2015 publicà una versió actualitzada amb el títol de La nació dels valencians) i dels assaigs més generals (Cultures, llengües, nacions, 1990; Sobre ídols i tribus, 1999; i Literatura, món, literatures: altres discursos sobre parlar i escriure, 2005).

Articulista prolífic, ha editat diversos reculls: Punt de mira, 1987; Els sorolls humans, 1997; Cap d’any a Houston, Texas, 1998; Déus i desastres, 2001; En un món fet de nacions, 2008; i Europeus. Retrat en setanta imatges, 2010). L'any 2013 publicà les memòries El tramvia groc, amb el qual el 2014 rebé el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat de narrativa.

És autor de les novel·les El bou de foc (1974), El desig dels dies (1981), Viatge al final del fred (1983, edició revisada el 1998), Els treballs perduts (1989), Borja papa (1996, premis Joan Crexells 1996, de la Crítica dels Escriptors Valencians 1997 i de la Crítica de Literatura Catalana 1998) i Purgatori (2003, premi Sant Jordi i Premi de la Crítica), que amb Els treballs perduts i El professor d’història (2008, premi Ciutat de Barcelona de novel·la en català 2009 i premis Crexells i M. Àngels Anglada) forma una sèrie sobre València.

Ha publicat, també, els volums de narracions Els cucs de seda (1975, premi Andròmina 1974) i Quatre qüestions d’amor (1998, premi de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana) i les guies València guia particular (1992) i València per a veïns i visitants (1999).

Com a traductor, destaquen les seves versions de la La Divina Comèdia (2000, premi de la Crítica Serra d’Or, del Ministeri de Cultura de l’Estat espanyol i Medalla d’Or de la Ciutat de Florència), dels Evangelis (2004), i l'Odissea (2011).

En 1992-99 fou president d'Acció Cultural del País Valencià, càrrec que ocupa novament des del 2012 en substitució d'Eliseu Climent. El 1999 fou candidat a les Corts Valencianes per la coalició Valencians pel Canvi, però no obtingué l’escó. És membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1999). Per la seva trajectòria, l’any 2004 li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 2005 fou guardonat amb el premi Gabriel Alomar. L'any 2016 rebé l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana en la categoria de lletres i la Medalla de la Universitat de València, i el 2017 el Premi Nacional de Cultura del CONCA.

Llegir més...