Per donació del comte Nunó Sanç pertanyia al monestir cistercenc de la Real, però Jaume II de Mallorca feu una permuta i el 1276, a instàncies de Ramon Llull, hi fundà un col·legi missional, encomanat a l’orde de frares menors. Habitat per tretze frares dedicats a l’estudi de la teologia i de l’àrab, el col·legi rebia una subvenció de cinc-cents florins d’or anuals. Ramon Llull no pogué supervisar gaire més de dos anys la seva obra, puix que vers el 1278 partí cap a Roma per interessar el papa en els seus projectes. Malgrat la protecció reial —el 1291 Jaume II de Catalunya-Aragó encara confirmava la donació de cinc mil sous anuals feta el 1286 per Alfons III—, al final del segle XIII el col·legi fou abandonat pels frares menors per causes desconegudes. L’any 1300 tornà a ésser propietat dels cistercencs de la Real, que el 1337 renunciaren els seus drets a favor de l’infant Ferran.
Amb la desfeta de Jaume III Miramar fou incorporat al patrimoni de Pere el Cerimoniós. Cap a la meitat del segle XIV hi tornà a haver frares menors, i més tard, almenys del 1376 al 1396, per concessió dels monjos de la Real, que havien conservat alguns drets sobre la possessió, s’hi instal·laren dos ermitans. Passada novament al patrimoni reial el 1396, el rei Martí cedí les cases, la capella i el terreny a dos lul·listes, beneficiats de la catedral de Mallorca, Joan Sanç i Nicolau Cuc. El 1400 cediren llurs drets als monjos jerònims, que vers el 1443 foren substituïts pels dominicans, fins el 1475.
Després d’uns quants anys d’abandó, el col·legi fou ocupat pels lul·listes Bartomeu Caldentei i Francesc Prats, que amb l’ajut de Nicolau Calafat hi muntaren la impremta que l’any 1485 publicà el primer llibre imprès a Mallorca. Durant el segle XVI anà decaient l’ús del col·legi, habitat encara per ermitans fins el 1584. El 1599 el bisbe Vic i Manrique tragué l’oratori, i els successius prebendats es limitaren a fruir de les seves terres. El 1685 passà a mans del marquès d’Ariany, però, com que continuava essent propietat reial, el 1811 fou venut per decret de les corts de Cadis. El 1872 l’arxiduc Lluís Salvador comprà la possessió, hi restablí l’oratori (1877) i exalçà amb monuments la memòria de Ramon Llull.