Era fill del vescomte Geribert i d’Ermengarda, filla del comte Borrell II. Casat de primer amb Dispòsia de Sant Martí (morta el 1030), de la qual tingué dos fills, Bernat, clergue, i Geribert, i després amb Guisla, filla de Gombau de Besora, de la qual n’hagué tres més: Gombau, Arnau i Ramon.
Els seus lligams familiars expliquen els nombrosos feus que posseí i regentà arreu del comtat de Barcelona, sobretot al delta del Llobregat, al Vallès i a l’Alt Penedès i el Baix Penedès, amb territoris com el del castell del Port, la fortalesa de l’antiga ciutat d’Olèrdola, el castell de Sant Martí i d’altres castells importants.
D’esperit bel·licós i dominador, topà amb totes les autoritats civils i eclesiàstiques que se li oposaven. Així, amb l’abat de Sant Cugat a propòsit dels estanys de Calders, rics de pesca; amb Sanç Berenguer, germà del comte de Barcelona, que regia la part meridional del comtat i contra el qual s’erigí en “príncep d’Olèrdola” des del 1041, envoltat d’una cort de laics i clergues. Això provocà la ira del comte Ramon Berenguer I. Mir Geribert, juntament amb la facció vescomtal d’Udalard II i del bisbe Guislabert, cosins seus, arribà a atacar el palau comtal des de la torre de la catedral. La rebel·lió es clogué per una sentència arbitral del bisbe Oliba de Vic el 1044. Ramon Berenguer I hagué d’atacar altre cop el rebel Mir Geribert, baralla que amb penes i treballs s’apaivagà per una nova sentència del 1052.
Però les lluites i les depredacions de Mir continuaren, interrompudes només per un pelegrinatge a Compostel·la el 1055. Sembla que els motius principals de la contesa entre comte i “príncep” foren, a més de les violències i intromissions de Mir en els dominis personals i polítics de Ramon Berenguer, l’entesa secreta amb els àrabs, els quals Mir atiava a la frontera i persuadia a no pagar les paries degudes al comte. Per una conjunció de sentiments d’orgull i de religiositat, pròpia de l’època, Mir Geribert adés atacà adés afavorí alguns monestirs que s’immisciren en les seves activitats. Així, a Sant Cugat, Santa Cecília de Montserrat i Sant Benet de Bages els foren usurpades i després restituïdes i acrescudes llurs possessions; Sant Sebastià dels Gorgs és fundació de Mir, instat potser per la vella comtessa Ermessenda i la seva mateixa muller Guisla. Al monestir de Cluny donà béns al castell de Berà, prop de Tarragona, per tal que hi fundés un monestir —castell amb monjos— guerrer, a semblança dels que els àrabs tenien a la frontera; però l’abadia borgonyona no acceptà el risc d’aquesta fundació, que hauria estat el primer orde militar de la península. El delta del Llobregat i les maresmes del Baix Penedès es beneficiaren sens dubte de l’obra colonitzadora del “príncep d’Olèrdola”.
La pau definitiva amb el comte aconseguida des del 1057, que Mir entrà a formar part de la cort comtal, es consolidà el 1059. Mir, per tal de provar la veracitat dels seus sentiments i de purgar la seva culpa, reuní una host i amb el seu fill Bernat se n’anà a Móra d’Ebre, límit amb Hispània. L’escomesa, però, dels sarraïns fou un desastre per a Mir, que morí a Tortosa el 1060. El seu testament repartia els béns immensos entre els fills haguts de Guisla.