Estudià a la Universitat de Tòquio i durant la Segona Guerra Mundial, i sota la influència de l’escola romàntica japonesa, publicà un recull de narracions breus, Hanazakari no mori (‘El bosc en flor’, 1944). Després de la guerra es consolidà com a escriptor de gran èxit amb Kamen no kokuhaku (‘Confessió d’una màscara’, 1949), a la qual seguiren Ai no kawaki (‘Enuig de l’amor’, 1950) i Kinshoku (‘El color prohibit’, 1951-53). Construí un món detallat amb una metodologia molt rigorosa, però anà evolucionant de l’esteticisme vers la recerca de l’equilibri clàssic, que culminà amb Kinka kuji (‘Pavelló daurat’, 1956) i Hashitsukushi (‘El pont estès’, 1956). A partir d’aleshores, s’inclinà ideològicament cap a les dretes, i al mateix temps que exposava una teoria de la defensa cultural molt original, publicà, entre altres obres, Yukoku (‘El país millor’, 1960) i Eirei no koe (‘La veu dels herois caiguts’, 1966). Publicà més tard Taiyo to tetsu (‘El sol i el ferro’, 1965-68) i els quatre volums de Hojo no umi (‘El mar fèrtil’, 1965-70). Tot seguit envaí el comandament central d’una caserna militar pròxima a Tòquio amb quatre membres de l’associació que personalment havia organitzat i se suïcidà fent-se l’harakiri.