i Frederic Mistral | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Frederic Mistral

Frederic Mistral
© Fototeca.cat
literatura lit
Escriptor occità.
Maiano, Provença, 8 de setembre de 1830 — Maiano, Provença, 25 de març de 1914

Iniciat en les lletres provençals per Jousè Roumanilho, el 1851 començà d’escriure poemes, publicats a Lei provençalas , recull fet per Roumanilho. El 1854 es reuní a Fontsegunho amb altres poetes, amb els quals establí les bases del felibritge . Del 1852 al 1859 treballà en Mirèio (1859) ( Mireia ), poema èpic rural, que li proporcionà ràpidament la celebritat. El 1861, gràcies a Damas Calvet, els provençals descobriren la Renaixença catalana, i els lligams entre provençals i catalans s’intensificaren, fins a arribar al 1870, que Víctor Balaguer anà a Occitània i oferí la Copa Santa als felibres i Mistral anà a Catalunya i reconegué públicament el talent poètic de Verdaguer, vencedor dels jocs florals. Durant aquest període Mistral es proclamava federalista i manifestava un patriotisme provençal intransigent: el poema La Coumtesso (1866), publicat dins el cèlebre Armana Provençau , i altres obres ho testimonien. El 1867 publicà Calendau , llarg poema de trama novel·lesca i d’intenció èpica, himne abrandat, d’un alliberament simbòlic. Però la guerra del 1879 marcà un canvi polític, accentuat encara per la Comuna. Des d’aleshores Mistral tranquil·litzà el nacionalisme francès, esdevingué el poeta de la tradició catòlica i menyspreà el progrés social (no abandonà aquesta actitud ni per ajudar el Llenguadoc vitícola, revoltat el 1907). El 1875 publicà Lis Isclo d’or, que recollia una producció lírica abundant i sovint molt notable, espatllada potser per un excés de retòrica. Del 1876 al 1888 Mistral fou capolièr del felibritge; es preocupà de donar-li una estructura panoccitana i una ressonància en l’àmbit de la llatinitat, però no l’alliberà de la divisió entre la dreta i l’esquerra (felibritge roig). Mistral treballà incansablement en la recopilació de materials per a Lou Tresor dóu Felibrige (1878-86), instrument inapreciable per a la coneixença de l’occità. Publicà Nerto (1884), la tragèdia La Rèino Jano (1890) i el Pouèmo dóu Rose (1897; traduït al català per Josep Soler i Miquel el mateix any), llarga narració mitològica, superposada a una evocació d’aparença realista de la vida dels barquers del Roine. El 1904 li fou concedit el premi Nobel. L’any següent publicà les seves Memòri e Raconte , que mitifiquen la seva vida i els orígens del felibritge. El 1912 publicà encara un recull de poemes, Lis Óulivado . La personalitat de Mistral marcà la Renaixença de les lletres occitanes, però la seva influència subjectivadora produí un cert estancament en els seus epígons provençals. Mancat d’una línia política coherent, no aconseguí que les seves reivindicacions fossin preses en consideració per la classe política, i la seva obra no pogué conjurar la desoccitanització del país, ja activa en vida seva.

Frederic Mistral i la seva obra als Països Catalans

Als Països Catalans, a causa del paral·lelisme i de les relacions existents entre el felibritge i la Renaixença, la figura de Mistral gaudí d’una gran consideració. Ja el 1859 (el mateix any de la publicació de Mireia ), Antoni de Bofarull, en el consistori dels primers Jocs Florals de Barcelona, en saludà l’aparició. Francesc Pelagi Briz hi entrà en contacte immediatament i publicà una traducció de Mireia el 1864. Hom parla també d’una altra versió del mateix poema feta per Francesc Bartrina, però no ha estat possible de determinar-ne amb exactitud l’existència. Al costat d’aquests dos escriptors, Maria Antònia Salvà envià ja el 1906 a Mistral una traducció de Lis Isclo d’or . Era l’inici d’una relació que culminà amb la traducció (que encoratjà, entre altres, Josep Carner) en vers del poema, publicada per l’IEC el 1917. La popularitat de Mistral entre els escriptors catalans motivà que fossin aquests els traductors de les seves obres al castellà (Celestí Boronat, Artur Masriera, Bernat Morales San Martín i Jaume Bofill i Ferro). També féu que Ambrosi Carrion —a instància d’Adrià Gual— es decidís a fer una adaptació escènica de Mireia , estrenada el 1917. Cal esmentar així mateix la relació que uní Mistral amb Verdaguer: alguna de les obres juvenils d’aquest darrer ( Amors d’En Jordi i Na Guideta ) palesa una certa influència mistraliana. També Guillem Colom, un altre dels traductors mistralencs, emprà els seus metres i la seva estrofa en obres de creació originals ( El comte Mal ). Diversos crítics han parlat de ‘mistralisme’ en l’obra de Maragall, de Josep Sebastià Pons, de Tomàs Garcés, de Carles Fages i de Climent, etc. La fama i la simpatia populars dels catalans es manifestà arran de l’estada del poeta a Barcelona, en ésser-li concedit el premi Nobel i en el moment de la seva mort. El fet mateix que s’hagi generalitzat a Catalunya l’ús del nom de Mireia és una altra prova de la popularitat d’ell i de la seva heroïna.

Col·laboració: 
BeL
Llegir més...