En els Veda apareix juntament amb Varuna (de vegades apareix el compost Mitravaruna), potser com a personificació del cel diürn, mentre que Varuna podria ésser la del cel nocturn. En el mazdaisme deixa d’ésser una divinitat i passa a ésser un dels Yazata o venerables. Posteriorment, a Pèrsia i en contacte amb la civilització hel·lènica, Mitra esdevingué una divinitat solar, i el seu culte es difongué ràpidament a Occident. Sovint és representada aquesta divinitat en el moment de matar el toro còsmic que morint dóna origen a la vida. Del seu culte, celebrat en els mitreus, es coneixen sobretot els set diferents graus pels quals passava l’iniciat: Corax, Nymphus, Miles, Leo, Perses, Heliodromus i Pater. A cadascun d’aquests graus corresponia una màscara o un vestit que l’assenyalava. Religió reservada als homes, esdevingué sobretot una religió de soldats i es difongué amb correspondència dels moviments dels exèrcits. A partir del s I dC comença la seva gran difusió, fins a esdevenir religió oficial de l’imperi Romà, com a culte al Sol, al s III i al IV. Al s V arribà a la seva decadència total.