i Moçambic | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Moçambic

Denominació, durant la dominació portuguesa, deÀfrica Oriental Portuguesa, Nom oficial deRepública de Moçambique (pt)
Denominació, durant la dominació portuguesa, deÀfrica Oriental Portuguesa, Nom oficial deRepública de Moçambique (pt)

Estat de l’Àfrica meridional que limita al N amb Tanzània, a l’E amb l’oceà Índic, al S amb Swazilàndia i la República de Sud-àfrica, a l’W amb Zimbàbue i Zàmbia i al NW amb Malawi; la capital és Maputo.
Població: 
23.516.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
799.380 km2

La geografia

La geografia física

El sector nord i nord-oest és el més accidentat, dominat per altiplans, amb altituds que sobrepassen els 2.000 m: massís de Manica (amb els monts de Doó, 2.420 m, i el Panga, 2.320 m) i la serra de Gorongosa. Més al N hi ha les muntanyes de Maganja i serra de Namuli i el llac Malawi, pel centre del qual passa el límit nord-oest de l’estat amb el territori de Malawi. Té una extensió de costa de 2.795 km, retallada i rocallosa al N i baixa al S. El clima presenta dues estacions: una de càlida i plujosa, a l’època del monsó del nord, i una altra de fresca, que dura d’abril a setembre; la temperatura mitjana anual a la costa és de 22°C al S i 26°C al N; a les regions interiors muntanyoses la temperatura és inferior. Els rius més importants són el Zambezi, el Save i el Limpopo. La vegetació predominant té caràcter de sabana amb arbres i de selva seca. Hi ha també galeries de bosc humit.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura és la principal ocupació (el 1998 representava el 32,3% del PIB i ocupava el 81% de la població activa), bé que només el 4% del territori és dedicat al conreu. Els productes comercials principals són la canya de sucre, conreada sobretot al S, i els cocos. Altres conreus són els cacauets i els anacards (dels quals Moçambic fou el primer productor fins el 1976, i el 1984 el cinquè), cotó (sobretot al N), te, tabac i jute. Per al consum local, els productes més importants són els cereals (blat de moro, melca, arròs), les arrels i els tubercles (patates, moniatos i, de manera destacada, la mandioca), els llegums, les hortalisses i les fruites (especialment bananes, papaies, mangos i taronges). El bosc ocupa el 22,1% del territori, però no és explotat adequadament; hi abunda la caoba, el banús roig i el cedre de Mulanje. La ramaderia té moltes dificultats (la mosca tse-tse n'explica la manca de tradició), bé que disposa d’una gran extensió de pastures (56,1% del territori). El bestiar més nombrós és el boví, concentrat al nord. La pesca és una activitat econòmica principal: el 1998, la venda de gambes i llagostins va suposar un 30% dels beneficis de les exportacions.

Tot i que l’explotació dels abundants recursos minerals tot just comença (l’any 1998 la mineria només representava el 0,3% del PIB), és un dels sectors amb més creixement del país. Les úniques produccions mineres intensives són el carbó (265 tones mètriques de reserva l’any 2000), la sal, la bauxita i, des del 1994, el grafit; també hi ha reserves de coure, or, pedres precioses i semi-precioses, ferro, marbre i gas natural. El 1994 s’inicià a la regió d’Inhambane la prospecció de jaciments de gas natural, que es començaren a explotar l’any 2000 amb la inauguració d’un oleoducte de 900 km fins a Sud-àfrica. El 1999 es localitzà a Chibuto el jaciment de titani més important del món i dos anys després se n’inicià l’explotació. El 2000 entrà en funcionament la foneria d’alumini de Billiton Mozal. El sector industrial té una escassa presència: el 1998 ocupava el 3% de la població i significava el 8,7% del PIB.

La indústria més important és la refineria de petroli de Matola, amb una capacitat de més de 800.000 t anuals. N’hi ha d’altres d’importància limitada, bé que la feblesa del consum permet que algunes exportin, com ara les sucreres, olieres i cerveseres. Hom ha instal·lat fàbriques tèxtils a Manica i a Sofala. No hi manquen indústries alimentàries (farina de blat, elaboració d’anacards, peix i crustacis congelats, producció de copra), de transformació metàl·lica (barres, eines agrícoles i de tall), químiques (adobs, sulfat amònic, àcid sulfúric, detergents, gas manufacturat), del ciment, de la fusta i llumins. Hi és important la producció d’energia elèctrica, especialment després de la construcció de les centrals de Cabora-Bassa, sobre el Zambezi, la més gran d’Àfrica entre les hidroelèctriques; des del 1997 hom projecta la construcció d’una nova planta a Mepandua Ncua. Part de l’energia produïda és exportada a Sud-àfrica i Zimbàbue i l’any 2000 hom habilitava les línies per abastir Malawi i Swazilàndia.

Quant als transports, la xarxa de ferrocarril (3.123 km) és discontínua; les carreteres superen els 30.000 km, però el transport, tant particular com col·lectiu, hi és escàs. Hom ha iniciat diversos projectes de construcció de carreteres i ferrocarrils per tal de millorar les comunicacions amb Sud-àfrica, Zimbàbue i Zàmbia. Els ports principals, Maputo i Beira, no aprofiten els acords de trànsit que els fan les sortides més fàcils per a tots els estats veïns, fora de Tanzània. Maputo també té l’aeroport principal. El sector terciari cresqué el 5,3% entre el 1990 i el 1998 i, aquest darrer any, significava el 49,9% del PIB tot i ocupar només el 12,3% de la població activa. Cal dir, però, que en gran part és ocupat pel sector públic.

El comerç exterior és molt deficitari (—62% el 1999) i es basa principalment en l’exportació de productes alimentaris, dels quals els crustacis ocupen una posició preeminent, seguits dels anacards, cotó, sucre, petroli refinat i te. Però el conjunt d’aquestes exportacions visibles és inferior al valor de l’energia elèctrica, que no és computada com a mercaderia. Els principals productes d’importació es basen en les necessitats d’alimentació (18,3%), a més de béns d’equip i maquinària, transports, béns de consum, primeres matèries, metalls i productes químics. Les importacions provenen majoritàriament de Sud-àfrica (37,9%, el 1998) i en segon terme de Portugal, els Estats Units i el Japó. Paral·lelament, les exportacions es dirigeixen en primer lloc als països veïns, Zimbàbue i Sud-àfrica, i en segon a Espanya, Portugal, l’Índia, els Estats Units i el Japó. La unitat monetària, l’escut de Moçambic, és anomenada, del 1980 ençà, metical, i rarament és cotitzada en els mercats internacionals. Entre el 1990 i el 1998 el PIB cresqué el 5,7% anual, una xifra elevada que suposa una millora amb relació a la dècada dels vuitanta, en què els efectes del conflicte armat estancaren el creixement econòmic. Tot i les reformes econòmiques i la inversió en infraestructures, Moçambic és un dels països més pobres d’Àfrica, amb una renda per capita molt inferior a la dels seus veïns meridionals (210 dòlars per habitant, davant els 3.100 dòlars de la regió sud-africana, l’any 1998), cosa que l’aproxima més a estats com Tanzània o Malawi. El 1997 fou inclòs pel Fons Monetari Internacional en el grup de països amb un deute extern més elevat (5.600 milions de dòlars el 1998, xifra que superava el PNB d’aquest any un 60%), el qual fou substancialment reduït. Les tempestes i inundacions del febrer del 2000, les pitjors en cinquanta anys, provocaren una crisi humanitària i abocaren novament el país al desastre econòmic. La demanda d’anul·lació del deute arran d’aquesta catàstrofe només trobà com a resposta un ajornament del pagament.

La ciutat de Nampula, capital de la província del mateix nom
© Corel Professional Photos

La geografia humana i la societat

El país presentava una densitat de 23 h/km2 el 2000, una de les més baixes d’Àfrica i del món. La població, que s’agrupa principalment al NE i S, ha mostrat els darrers anys una tendència a concentrar-se a les ciutats, tot i que és rural en el 61,1% (2000). La taxa anual de creixement, com a la resta d’Àfrica, és alta (26‰ el 1997). Més del 98% de la població pertany a tribus bantús: makues (52%), tsongues (24%) i malawi (12%); els portuguesos només representen el 0,2%. Quant a la religió, el 1995 prop del 47% professava religions animistes, el 28% era musulmà, i el 25%, cristià. El portuguès és l’idioma oficial. El 1990 el govern revocà el règim socialista vigent des del 1975 i fou proclamada una constitució democràtica que preveia l’establiment d’una assemblea de la república composta de 200 a 250 membres elegits per sufragi universal per a un període de cinc anys, condicions també aplicades al càrrec de president de la república. Moçambic és membre de l’ONU i de l’OUA.

La història

Habitada per tribus bantús, les costes de Moçambic foren visitades per fenicis, egipcis i àrabs. Els primers europeus a arribar-hi foren els portuguesos Pero da Covilhã (1489) i Vasco da Gama (1498). Al segle XVI mercaders i missioners remuntaren el Zambezi fins a Tete i foren fortificats diversos punts de la costa, com Sofala, que esdevingueren bases importants per al tràfic amb l’Índia. Al segle XVII els portuguesos venceren definitivament el regne de Monomatapa, que controlava la vall del Zambezi, els holandesos (1608) i els àrabs de Masqat (1692). El 1752 la colònia assolí una certa autonomia i durant els segles XVIII i XIX s’annexà encara diverses regions veïnes, mentre continuava el comerç d’or, vori, metalls preciosos i esclaus. Això no obstant, fallí un intent obert per Serpa Pinto (1877-79) d’unir Angola amb Moçambic, a causa de la penetració anglesa de Cecil Rhodes. Els portuguesos es beneficiaren de la rivalitat colonial angloalemanya que, després de precisar les fronteres principals (1890 i 1891), impedí un repartiment de Moçambic entre les dues potències (1898-1900) i permeté noves annexions de territoris alemanys després de la Primera Guerra Mundial.

El 1962 tres partits nacionalistes (UDENAMO, MANU i UNAMI) fundaren el Frente de Libertação de Moçambique (FRELIMO), que des del 1964 emprengué la lluita contra les forces colonials. El FRELIMO assolí el control de diverses províncies del nord, malgrat diverses escissions i l’ajut de Sud-àfrica i Rhodèsia als salazaristes. La revolució portuguesa del 25 d’abril de 1974 inicià la descolonització; la independència fou atorgada el 25 de juny de 1975. Hom promulgà la primera constitució, segons la qual el país esdevingué una república popular, el FRELIMO l’únic partit polític permès, i el seu líder, Samora Machel, el cap de l’estat i del govern. El règim, socialista, engegà un ampli programa de nacionalitzacions (de la terra, els serveis públics, la banca, etc.) i de foment del cooperativisme. Tanmateix, a causa de la ineficàcia de la nova administració, aviat hom moderà aquest programa i fins i tot permeté novament l’empresa privada, tant la del país com l’estrangera.

En 1976-80 la frontera amb Rhodèsia restà tancada i ambdós governs prestaren suport a les guerrilles que operaven a l’estat veí, situació a la qual posà fi la proclamació de la república de Zimbàbue (antiga Rhodèsia). Bé que el règim de Machel comercià activament amb Sud-àfrica, aquesta féu freqüents incursions a Moçambic contra l’African National Congress, que hi havia establert bases i, d’altra banda, sostingué la guerrilla opositora Movimento Nacional da Resistência de Moçambique (MNR o RENAMO), que des del 1980 intensificà les seves accions. El conflicte armat, i també la sequera persistent, deterioraren greument la situació econòmica i social. El 1986 morí Machel, que fou substituït per Joaquim Chissano, anterior ministre d’afers estrangers. Els anys 1990 i 1991 hom insistí a posar fi a la guerra civil.

Un any abans, el governamental FRELIMO havia decidit en un congrés de prescindir de tot esment al seu caràcter marxista i leninista, la qual cosa decantà més favorablement la política nord-americana vers el règim de Maputo, tendència seguida per Sud-àfrica, que es mostrà més interessada a col·laborar amb el règim moçambiquès. L’agost del 1989 la RENAMO deixà d’actuar militarment al corredor de Nacala, tot insistint, però, en el sabotatge de les vies de comunicació per debilitar les decisions pacificadores d’un govern que, d’altra banda, es debatia en friccions internes, cosa que féu fracassar l’ofensiva dirigida al començament del 1990 contra el quarter general de la RENAMO a Gorongosa. Per tal d’arribar a un acord de pau s’iniciaren el juliol del 1990 unes trobades a Roma, les quals tenmateix no pogueren concretar-se en uns termes de pau definitius, per tal com la direcció empresa pel FRELIMO cap a la democràcia priva la RENAMO d’una sòlida base de suport. D’altra banda, la millora en l’economia d’aquests anys tingué el revers en una acusada inflació (superior al 30% el 1990). A més, era motiu de preocupació per al govern el retorn de 900.000 refugiats que la guerra havia desplaçat a Malawi, la presència dels quals feia més seriosa l’amenaça de la fam.

A l’octubre del 1992 hom signà a Roma l’acord de pau entre el Front d’Alliberament de Moçambic (FRELIMO) i la Resistència Nacional de Moçambic (RENAMO), que establia un poder compartit i la fusió de les respectives forces armades en un sol exèrcit. Al setembre del 1993 hom establí una administració unificada entre totes dues organitzacions. A l’octubre del 1994 foren celebrades eleccions legislatives i presidencials. El FRELIMO, amb el 44% dels vots, s’imposà a la RENAMO (38%), i el frelimista Joaquim Chissano guanyà les presidencials amb el 53% dels sufragis. Aquests resultats portaren el FRELIMO a no renovar el pacte de govern amb la RENAMO.

Al novembre del 1995, Moçambic ingressà al Commonwealth. Tot i ésser encara un dels països més pobres del món, amb el problema afegit d’una alta incidència de la sida (la població infectada pel VIH era del 13% el 2003), els progressos des de la fi de la guerra civil (1992) foren notables: entre altres indicadors, la població que vivia en la pobresa absoluta passà del 70% el 1996 al 55% el 2002. El 2000 el creixement del PIB baixà al 2,1% per efecte de les inundacions devastadores d’aquest any, però a partir d’aleshores es consolidà el creixement (del 14% el 2001, el 7,4% el 2002, el 7,1% el 2003 i el 8,4% el 2004), impulsat per la privatització de diverses empreses públiques, el control de la inflació i una reforma fiscal que féu més eficient la recaptació. Tot i així, tant el fort augment de la població com la duresa de les reformes impulsades pel Fons Monetari Internacional per a mantenir estables els indicadors macroeconòmics impediren que aquesta millora fos gaire perceptible per a la majoria dels moçambiquesos. En 2000-01 Moçambic formà part de la Iniciativa de Països Pobres Greument Endeutats, i aconseguí una substancial reducció del deute. El 2002 entrà en vigor la Comunitat de Desenvolupament del Sud d’Àfrica (SADC), organització formada per diversos estats de la regió (entre els quals es troba Moçambic), que introduïa la progressiva reducció de tarifes duaneres.

Armando Guebuza, president de Moçambic
© Organització de les Nacions Unides / Maria Elisa Franco

La bona marxa de l’economia permeté Chissano de renovar el mandat presidencial al desembre del 1999, sense que l’oposició encapçalada per la RENAMO (Resistència Nacional Moçambiquesa) plantegés una alternativa seriosa. Al desembre del 2004 tingueren lloc eleccions legislatives i presidencials, en les quals el candidat governamental, Armando Guebuza (que substituïa l’històric Chissano després de divuit anys en el càrrec), fou elegit cap d’estat i el seu partit, el FRELIMO, assolí majoria absoluta al parlament. Gràcies a l’estabilitat política, l’economia mantingué el creixement, que els darrers anys superà —i des del 1996— el 8%. No obstant això, aquesta bonança econòmica (l’any 2006 el creixement fou del 10% i el 2007 del 6,7%) no arribà a les zones rurals —que vivien de l’agricultura de subsistència i on la població passava gana i dificultats—. Tanmateix, les expectatives econòmiques també milloraren amb la cancel·lació del deute exterior pel Banc Mundial a partir d’un acord del G-8 el 2006 i la visita al febrer de l’any següent del president xinès, Hu Jintao, el qual oferí préstecs en condicions molt favorables en canvi de la concessió de l’explotació de recursos. L’estabilitat política es veié compromesa a causa de l’augment de les tensions entre el govern i l’oposició, però la situació es calmà i el partit en el poder presentà un altre cop Armando Guebuza com a candidat a les eleccions del 2009. En l’àmbit social, a mitjan 2008 el govern posà en marxa un pla de repatriació voluntari per als emigrants moçambiquesos a Sud-àfrica arran de l’esclat d’agressions de caràcter xenòfob en aquest país.

Col·laboració: 
MVC / JRe
Llegir més...