Fill d’Isidre Molas i Font i germà de l’historiador i polític Isidre Molas. Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on ingressà el 1948, es llicencià en filologia romànica el 1953, i es doctorà el 1958 amb una tesi sobre la poesia del poeta del tombant dels segles XIV i XV Lluís Icard. Fou ajudant de la càtedra de literatures romàniques medievals (1953-55) i encarregat de curs de metodologia d’edició crítica de textos (1955-59) de la Universitat de Barcelona. Del 1959 al 1961 fou lector de castellà i de català a la Universitat de Liverpool; del 1961 al 1972, professor als Estudis Universitaris Catalans; del 1971 al 1982, catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat Autònoma de Barcelona, i del 1982 al 2000, any de la seva jubilació, a la Universitat de Barcelona, de la qual esdevingué catedràtic emèrit.
Investigador rigorós i inquiet, durant els anys d’estudiant universitari rebé el mestratge de Martí de Riquer i de Jordi Rubió i Balaguer, i assistí a les classes de literatura catalana impartides als clandestins Estudis Universitaris Catalans. Si Riquer i Rubió foren decisius per a la seva formació des del positivisme històric i cultural, el contacte amb Carles Riba ho fou des de l’aspecte estilístic, ja que li permeté descobrir les possibilitats analítiques i crítiques del text literari i li feu conèixer autors del moment, com ara Vossler i Dámaso Alonso. Un altre dels seus mestres fou Josep M. de Casacuberta. Si bé en un principi els seus interessos semblaven encaminats cap a la literatura medieval —que pràcticament tancà amb la publicació dels dos volums de Literatura catalana antiga (1961-63), el primer sobre la literatura catalana del segle XIII (1961) i el segon sobre la prosa del segle XV (1963)—, aviat feu un gir cap a la moderna i contemporània, en part per la influència de personatges com Jaume Vicens i Vives; però també, i sobretot, arran de la coneixença d’escriptors com J. V. Foix, Joan Oliver i Salvador Espriu.
Al llarg dels anys seixanta, i sobretot durant les dècades successives, s’anà perfilant com un personatge decisiu pel que fa al desenvolupament dels estudis literaris i de la crítica literària als Països Catalans; les seves aportacions contribuïren a crear, en el terreny de la història i de la teoria literària, la infraestructura necessària per a assolir una certa normalització en aquest camp. I això, ho dugué a terme des de diferents fronts: d’una banda, des de la tasca de professor universitari, on destacà la seva personalitat de dinamitzador, d’insinuador de temes; de l’altra, des del seu vessant d’articulista —a Serra d’Or i Destino, principalment—, que quedà recollit, en part, a Una cultura en crisi (1971), a Lectures crítiques (1975) i a Materials i propostes (Obra Crítica, 1995), volum que reuneix una mostra de la seva contribució crítica —amb una metodologia de base marxista— a la literatura dels anys seixanta i, en concret, a l’opció que feu pel realisme històric, moviment que tingué en la publicació de Poesia catalana del segle XX (1963), escrit en col·laboració amb Josep M. Castellet, un dels seus eixos programàtics. Edità també amb Castellet, l’antologia Ocho siglos de poesia catalana (1969), posteriorment ampliada a Antologia general de la poesia catalana (1979) i Vuit segles de poesia catalana (2005), i també el Llibre de lectura d’Apel·les Mestres (1985).
Cal destacar, també, la seva activitat en el camp editorial, on dirigí algunes col·leccions significatives, com ara “Antologia Catalana” (1965-84), constituïda per cent títols de tots els temps i codirigida amb Jordi Castellanos a partir del número 73, que trencà la dinàmica del cànon noucentista amb la inclusió d’autors com Mestres, Pin i Soler o Brossa; “Clàssics catalans del segle XX”, iniciada el 1965 amb obres de Riba, Villalonga i, més endavant, Rodoreda; la revista Els Marges, que fundà el 1973, exponent d’una escola de crítica i d’historiografia literàries que ell promogué, mostra de la seva evolució cap a mètodes més formalistes i eclèctics; el Diccionari de la literatura catalana (1979), codirigit amb Josep Massot i Muntaner; “Les Millors Obres de la Literatura Catalana”, iniciada el 1978 i tancada definitivament el 1996, amb 125 volums; “Les Millors Obres de la Literatura Universal” (1981-86); “Les millors obres de la literatura universal del segle XX”, i la direcció dels volums VII-XI de la Història de la literatura catalana (1986-88), iniciada per Martí de Riquer i continuada per Antoni Comas.
Conferenciant incansable, destacà, també, per la seva activitat com a prologuista, i són de valor indiscutible els escrits a l’obra d’Espriu, Villalonga, Joan Oliver o Rodoreda, d’entre els autors sèniors que conegué personalment. Però també és remarcable l’aval literari que exercí, amb presentacions, pròlegs o articles, en l’obra dels aleshores joves autors Porcel, Moix, Roig, Benet i Jornet, Gimferrer, que situà com a valors segurs, ja en aquell moment, de la literatura catalana.
Els seus principals temes d’interès foren el Romanticisme —Poesia neoclàssica i romàntica (1968), Poesia catalana romàntica (1966 i 1997)—; autors com Aribau, però, sobretot, Verdaguer: El “Canigó”, poema ideològic (1987), Jacint Verdaguer, un poeta en crisi (1999), Llegir Verdaguer (2014), i tingué cura, amb Isidor Cònsul, de l’edició de l’obra completa de Jacint Verdaguer, Totes les obres (I, Prosa; II, Poemes llargs. Teatre; III, Poesia, 1, i IV, Poesia, 2) (2002-06); Apel·les Mestres, de qui feu pròlegs i monografies; l’avantguarda —“La literatura catalana y los movimientos de vanguardia” (1970), “El surrealisme a Catalunya” (1976), La literatura catalana d’avantguarda 1916-1938 (1983), ampliat el 2005 a Les avantguardes literàries a Catalunya, l’edició de les Poesies (1978) de Joan Salvat-Papasseit, l’Antologia de manifestos d’avantguarda (1995) i Avantguardes i literatura a Europa i a Catalunya (2001)—; la literatura popular i de consum i, en general, tots aquells moviments i autors representatius del segle XX als quals dedicà estudis monogràfics que després recollí a la seva Obra Crítica I i II (1995 i 1999, el primer volum rebé els premis Lletra d’Or i Crítica Serra d’Or del 1996, i el segon, el Crítica Serra d’Or del 2000).
Cal esmentar, encara, Josep Carner i Carles Riba: l’aventura de dos poetes (2003), La crisi de la paraula: antologia de la poesia visual (amb Enric Bou, 2003) i Sobre la construcció de la literatura catalana i altres assaigs i Aproximació a la literatura catalana del segle XX, volums, aquests dos darrers, del 2010 que recullen diversos estudis realitzats durant la seva trajectòria professional, d’història de la literatura catalana, des dels inicis fins a l’actualitat. El 1997 publicà el volum autobiogràfic Fragments de memòria. Fulls de dietari.
Fou membre numerari de l’IEC (1987) i soci d’honor de l’AELC (2000). La seva dedicació a la literatura i cultura catalanes li fou reconeguda per diferents honors: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1998), Creu de Sant Jordi (1999), Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat de Catalunya (2000), Medalla d’Or al mèrit cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2002) i Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2003). Fou també investit doctor honoris causa per la Universitat de Lleida (2006).
Signà habitualment Joaquim Molas, però alguna vegada signà J.M. Batllori i amb els pseudònims Stephen Cartwright i Emili Segués.
Molas i la historiografia
En la crítica i en la recerca historicoliterària, Molas de seguida posà de manifest l’interès pel conjunt de productes literaris que coexisteixen en una mateixa societat i que evolucionen amb ella. La cultura catalana i la seva estratificació (1983) representà un punt d’arribada d’un llarg procés de reflexió, dins el qual Una cultura en crisi (1971) havia posat l’accent, davant els clars dèficits que la recerca literària presentava —i que condicionava la possibilitat de les grans síntesis interpretatives—, en la situació i les expectatives de la història literària i en qüestions de mètode connexes.
Confirmà l’oportunitat dels programes de treball per al desplegament de la història literària animats, en primer lloc, amb instruments i pautes de recerca i, en segon lloc, amb estudis generals o monogràfics. Així doncs, tot qüestionant la caracterització i la valoració dels períodes i escoles tradicionalment acceptats per la literatura catalana, proposà de treballar sobre les bases establertes per la història de la literatura occidental i obviar, ressituar, redefinir o aprofundir, segons els casos i dins el context cultural català, conceptes com renaixement i barroc, decadència i renaixença, romanticisme i modernisme, i literatura popular, de consum i culta. Entre els primers, es destaca la sistematització bibliogràfica sobre “La literatura contemporánea” (1970), les precisions sobre el concepte de literatura catalana (resposta a l’enquesta “Escriure en català a Catalunya”, 1977), “Sobre la periodització en les històries generals de la literatura” (1986), i estudis com “Rubió, historiador de la literatura” (1988). Entre els segons, un innovador capítol d’una inacabada síntesi d’història de la literatura moderna i contemporània, publicat el 1979, però datat el 1970: “La decadència: del Renaixement al Pre-romancisme”, que tenia el seu correlatiu en l’estudi coetani sobre la poesia popular (“Esquema i evolució de la poesia popular catalana”, 1972-73), una matèria ampliada per al segle XIX en un capítol de la part moderna de la Història de la literatura catalana que dirigí: “La nova literatura popular: tradició i modernitat” (en col·laboració, 1986), i encara, en aspectes concrets, en “La novel·la popular: del fulletó a la novel·la de quiosc” (1987) i el pròleg a l’edició facsímil de La Llumanera de Nova York, del mateix any, entre altres llocs. Impulsà la relectura dels autors del Barroc i participà en la revisió del període en “Francesc Vicenç Garcia vs. Rector de Vallfogona” (1976), en el pròleg a l’edició del teatre de Francesc Fontanella (1988) i en “La literatura catalana del Barroc” (1989).
En la seva part dels dos volums d’Un segle de vida catalana, delimita, en primer lloc, els corrents literaris del temps de la Il·lustració, sobre els quals tornaren Poesia neoclàssica i pre-romàntica (1968), “Erudició, polèmica i creació en la poesia neoclàssica catalana” (1977), “Poesia barroca i poesia neoclàssica el 1802” (1981) i “Literatura ‘provincial’ i literatura ‘nacional’: introducció a la literatura catalana del tombant dels segles XVIII i XIX” (1991). En segon lloc, hi esbossa alguna de les línies d’estudi dels corrents literaris del segle romàntic en un panorama sintètic que ignora el vell concepte de Renaixença, reincorporat amb un sentit nou en estudis posteriors. En efecte, tot rebutjant d’aplicar aquest terme al conjunt indiscriminat, socialment i culturalment, de fenòmens literaris, culturals i polítics ocorreguts a Catalunya al llarg del segle XIX, el reserva, a propòsit de La Renaixença catalana de Rafael Tasis (1967), per al moviment sorgit “a l’empara de les grans transformacions produïdes per la Revolució industrial”, en la línia que afinà, entre altres estudis, en La cultura catalana durant el segle XIX (1979), Milà i la Renaixença (1984), el pròleg a Il·lustració i Renaixença de Jordi Rubió i Balaguer (1989) i en el dels Índexs de la revista “L’Avenç” (1989). En conjunt, Molas hi proposà l’establiment de les causes històriques del moviment, no solament les inicials sinó també les que en feren modificar i diversificar els objectius i les estratègies al llarg del segle XIX, complementàries i fins contradictòries, i la seva base social. Per això, replantejà el significat del paper que cal atribuir a Frederic Soler i a altres personatges reticents o obertament crítics amb les tendències dominants de la Renaixença en la reorientació operada entre el 1868 i el 1888.
La consolidació, la pervivència i la crisi del Romanticisme són temes abordats inicialment en Antologia de la poesia romàntica (1994), que revisa i unifica Poesia catalana romàntica (1965) i Poesia catalana de la Restauració (1966), i ampliats en estudis i apunts breus sobre alguns autors destacats, poetes o no, com Aribau, Mata, Genís i Aguilar, Oller o Josep Franquesa i Gomis, i en el capítol corresponent de l’esmentada Història de la literatura catalana (“La crisi del romanticisme: la poesia”), on individualitza Apel·les Mestres, destacat abans en dues rigoroses monografies de tipus divulgatiu [pròleg a l’antologia Apel·les Mestres, 1984, i en “El poeta”, col·laboració a Apel·les Mestres (1854-1936), 1985], i sobretot Verdaguer, “una de les figures més apassionants de la literatura catalana moderna”. Tots dos poetes són considerats representatius de la modernització literària de fi de segle en “La poesia catalana i els inicis de la modernitat” (1999), un estudi que culmina la reorientació donada alguns anys abans als estudis del Modernisme, a partir d’“El Modernisme i les seves tensions” (1970), part del programa implicat en el “realisme històric”, que tingué les manifestacions historicocrítiques de més repercussió. Primer, amb Poesia catalana del segle XX (1963), i després, amb Literatura de postguerra (1966), que incloïa un assaig sobre “Vint-i-cinc anys de teatre”.
Bibliografia
- Alonso Capdevila, H.: “Diversitat i unitat en l’obra de Joaquim Molas”, Lectures al quadrat, Pagès Editor i Universitat de Lleida, 1995, p. 21-86 [edició a cura de Núria Perpinyà].
- Aulet, J.: A Joaquim Molas, PAM, Barcelona 1996.
- Coca, J.: “Joaquim Molas i l’ofici de la cultura”, Serra d’Or, XXII, 1980, p. 385-389.
- Jorba, M.; Marfany, J.L.; Torrents, R; Molas, J.: “Joaquim Molas”, a Bou, E.; Pla. R. (coord.): Creació i crítica en la literatura catalana, UB, 1993, p. 205-243.
- Llanas, M.; Muñoz, J.M.: “Joaquim Molas o la construcció d’una nova tradició literària”, L’Avenç, 250, 2000, p. 56-66.
- Manent, A.: “Joaquim Molas, la lluita per la cultura”, Retorn a abans d’ahir, Destino, Barcelona 1993, p. 129-142.
- Massot i Muntaner, J.: “Joaquim Molas, entre Barcelona, Mallorca i Montserrat”, Escriptors i erudits contemporanis, PAM, Barcelona 1996, p. 263-269.
- Murgades, J.: ressenyes d’Obra crítica/1 i Obra crítica/2, Llengua & Literatura, 8, 1997, p. 595-598; 12, 2001, p. 481-484.
- Nadal, M.: “Joaquim Molas: la literatura, una dedicació exclusiva”, Serra d’Or, XXXI, 1989, p. 270-275.
- Nadal, M.; Torrents, R.; Fontana, J.; Aulet, J.: “Joaquim Molas, setanta anys”, Serra d’Or, 489, 2000, p. 656-672.
- Porcel, B.: “Joaquim Molas, en sòlida i constant exploració”, Grans catalans d’ara, Destino, Barcelona 1972, p. 403-418.
- — “Esperant la tardor, recordant primaveres”, El Temps, 854, 2000, p. 54-63.