i Mollerussa | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Mollerussa

Mollerussa
© Fototeca.cat
Municipi i cap comarcal del Pla d’Urgell, a l’extrem E de la comarca, situat al centre del pla d’Urgell.
Població: 
14.319 h
[2009]
Extensió: 
7 km2

Situació i presentació

Fins el 1988 aquest municipi formava part de la comarca del Segrià. El municipi limita al N amb el Palau d’Anglesola, a l’E amb el de Golmés, al S amb el terme de Miralcamp, al SW amb Torregrossa i a l’W amb Fondarella.

Les terres de Mollerussa formen part, com les de la resta de la comarca, d’una plana de terrenys sedimentats a l’època terciària en estrats allargassats, que han romàs horitzontals i que són la causa de la característica configuració morfològica d’aquestes terres. El terreny de Mollerussa es caracteritza per ser pla, amb altituds que oscil·len entre els 240 i els 250 m, a excepció del sector SW, que hom coneix com la Serra i que arriba als 290 m. Els únics cursos d’aigua que drenen el terme són artificials. Travessen el municipi, que també circula per la ciutat, la Séquia Tercera. Altres séquies de menor entitat que drenen les terres de Mollerussa són la Séquia Grossa i el fondo de les Borgetes. Pel que fa a la vegetació, Mollerussa es troba dins un sector de vegetació mediterrània on potencialment hi hauria un domini del carrascar ( Quercetum rotundifoliae ), tot i que ja no resta cap exemple d’aquesta vegetació espontània perquè els conreus han envaït totes les terres.

La ciutat de Mollerussa, cap del municipi i de la comarca del Pla d’Urgell, és l’únic nucli de població que hom troba al terme. L’expansió urbana, però, ha arribat fins als límits municipals a llevant, vers el terme de Golmés, i a ponent, vers les terres de Fondarella. Entre les diverses partides del terme cal destacar la dels Negrals, la de la Figuera, la de la Serra, la dels Vilars, la dels Regats, la del Clot de l’Agulló, la del Codís i la de la Plana. La principal via de comunicació, que fins el 1992 travessava el municipi de Mollerussa, era la carretera N-II, el traçat de la qual creua el nucli urbà de la ciutat. La construcció, al sector N del terme, del tram de l’autovia (inaugurada el 9 de febrer de 1993), ha facilitat les comunicacions de Mollerussa amb les ciutats veïnes de Tàrrega i Lleida, mentre que l’antiga N-II resta com una carretera d’ús secundari per a la comunicació dels pobles propers i s’ha integrat en la xarxa urbana de la ciutat. Cal destacar també l’existència d’altres carreteres locals que uneixen Mollerussa amb una bona part dels municipis de la comarca i d’altres de les comarques properes, com són ara la carretera que uneix Mollerussa amb el Palau d’Anglesola i el Poal, la de Linyola, la de Vila-sana i Ivars d’Urgell, la de Torregrossa i la de Miralcamp. L’obertura de l’autovia A-2 ha comportat la construcció d’un eix de circumval·lació que uneix aquesta via amb les carreteres de Miralcamp i Torregrossa.

Un altre mitjà de comunicació que hom pot utilitzar per a arribar a la ciutat de Mollerussa és la línia de ferrocarril de Renfe que uneix les ciutats de Lleida i Barcelona via Manresa. Aquesta, recorre paral·lela l’antic traçat de la N-II i creua el nucli urbà al N. La línia de la Renfe tingué, però, una importància cabdal en el moment de la seva construcció: el cobrament del cànon del canal en espècies requeria la recepció, la manipulació i la venda dels gèneres recol·lectats, tràmits que es domiciliaren a l’estació; d’altra banda, la instal·lació d’aquesta estació obligava els viatgers dels pobles veïns a visitar Mollerussa cada vegada que havien d’anar amb tren. En definitiva, la seva instal·lació ajudà a consolidar la ciutat com a centre de serveis.

Entre el 1905 i el 1951 funcionà el carrilet que unia Mollerussa i Balaguer. Aquest ferrocarril, conegut popularment com el trenet o la vieta , facilitava el transport de la bleda-rave i del carbó que es feia servir a la Sucrera de Menàrguens, la qual començà a funcionar el 1901. El 1918 hi hagué un projecte de prolongar la línia per la vall del Riu Corb fins a Igualada, on havia d’enllaçar amb el carrilet que unia aquesta ciutat amb Barcelona. Aquest desig fou recollit durant molts anys per la revista “Urgell-Segarra” (Bellpuig). El carrilet també transportà el material que es feia servir en la construcció del pantà de Camarasa (1920).

Quant a l’etimologia del nom Mollerussa ha suscitat diverses teories. R. Pita atribueix l’origen al nom àrab que fa referència a una “posada” — moala al rusa —, és a dir, atorga al lloc la funció d’hostal de postes que devia tenir a l’edat mitjana; R. Josa confirma una etimologia celta; J. Tous el fa derivar d’un nom grec, mentre que el diccionari d’Alcover i Moll diu que probablement ve de la paraula moll, “per ésser mollericós el terreny on està bastida aquesta vila”. Aquesta última teoria podria ésser confirmada per la tradició contada per Francisco de Zamora, el qual explica en el seu llibre de viatges que, si es llençava aigua al lloc anomenat els Coladors (Vilanova de Bellpuig), al cap de poc temps sortia humitat a Mollerussa.

La primera forma documentada del topònim apareix el 1079 en el Liber feudorum maior , on figura com Mulieruciam , un dels llocs o termes compresos dins la zona de repoblació encomanada a Berenguer Gombau d’Anglesola. La pertinença a la casa d’Anglesola, i per tant la dependència del comtat de Vic, no impediren que Ermengol V d’Urgell fos anomenat el de Mollerussa pel fet d’haver-hi mort en un enfrontament contra els almoràvits el 1102. El sobrenom original d’aquest personatge era, però, Mayeruca , la qual cosa ha portat a alguns autors, com Diego de Monfar, a creure que aquest sobrenom es referia a Mayorga (Regne de Lleó).

La població

Els fogatjaments medievals donen una població ( mollerussencs ) modesta, uns 46 focs el 1365, xifra que representà una població d’uns 200 h. Aquest nombre davallà al segle XVIII, moment en què la població augmentà molt menys que en altres indrets del país. En el cens del 1718 figuraven 132 h, mentre que al final del segle, el 1787, la població encara no arribava als 200 h. El 1860, tot just a les acaballes de les obres del canal, Mollerussa començà a créixer, de manera que l’any 1900 la població ja havia doblat la del 1860. El creixement del municipi no es deturà fins que es desencadenà la guerra civil de 1936-39. Entre el 1900 i el 1930 la població es multiplicà per 1,8. Tot i les pèrdues que representà el conflicte bèl·lic, la població reprengué novament un ritme de creixement similar al del començament del segle. Les taxes més elevades es donaren a la dècada del 1960, moment en què la població augmentava a un ritme superior al 2,2% anual. El creixement de Mollerussa ha estat propiciat principalment per l’atracció de la població procedent de municipis propers, cosa que ha provocat que el grau de concentració de la zona sigui superior al de la resta de la comarca. Al llarg del segle XX, la població cresqué de forma progressiva, el 1991 hi havia 8 966 h, ja al 1999 s’enregistraren 9 481 h i al 2005, 1 182 h.

L'economia

L'agricultura i la ramaderia

L’economia de Mollerussa sofrí una clara modificació al llarg del segle XIX. No té res a veure el marc econòmic que a poc a poc s’anà potenciant després de la construcció del canal d’Urgell amb el que descriu Pasqual Madoz: “ El terreno es secano, pero muy feracísimo en tiempo de lluvias ”. El mateix Madoz esmenta la producció de blat, ordi, oli i vi, la cria d’alguns caps de bestiar de llana, la caça de cojugadas i perdius i l’establiment “ de alguna arrieria, un molino aceitero con dos prensas y un horno de cocer pan de que se utiliza todo el pueblo ”.

El sector agrícola havia començat a gaudir d’una certa importància al segle XVIII, tot i que aquesta augmentà després que l’any 1861 s’acabessin les obres de la construcció del canal d’Urgell. A Mollerussa mateix s’instal·laren la Societat Explotadora del Canal i el Síndic General de Regants, i també a la ciutat se celebraven les subhastes dels novens. Els novens eren un cànon que hom havia de pagar a la companyia propietària del canal en canvi del servei d’aigua i que consistia a donar una novena part dels fruits recol·lectats a les terres regades pel canal d’Urgell. La instal·lació de la seu administrativa del canal d’Urgell va canviar la fisonomia comarcal, però sobretot va comportar que una petita localitat que no arribava al miler d’habitants esdevingués un centre administratiu d’ús obligat per a la pagesia de les terres regades pel canal. D’altra banda, el 1906 es constatà la presència i el ressorgiment de les antigues germandats d’ajuda mútua.

El 1912 aparegueren les primeres màquines agrícoles impulsades a vapor i més tard motoritzades. Però, el salt més important de l’agricultura es donà a partir de la dècada del 1950, quan l’activitat agrícola es transformà en un procés productiu especialitzat. Més de la meitat de les terres del municipi són conreables. Els principals conreus són els cereals (panís, blat i ordi), el farratge (alfals) i els fruiters (pomeres, pereres).

Quant a la ramaderia, el 1921 se celebrà a Mollerussa el primer concurs ramader. Després de la guerra civil de 1936-39 s’inicià el foment i la millora de la vaca productora de llet de raça holandesa i el 1945 fou creada la Cooperativa Lletera, amb seu a la ciutat. L’esmentat impuls agrícola de la dècada del 1950 afavorí el reforçament de les activitats ramaderes, especialment pel que fa a la producció porcina i bovina, fet que alhora potencià la instal·lació d’algunes fàbriques de pinsos i escorxadors. Al terme de Mollerussa destaquen la cria d’aviram, i de bestiar porcí i boví. Pel que fa a la cunicultura, cal remarcar la important regressió que ha patit aquesta activitat al llarg de la dècada del 1990.

La indústria

L’arribada del ferrocarril al poble i l’obertura del canal d’Urgell (1861) foren dues iniciatives que potenciaren, d’una banda, la celebració periòdica d’activitats comercials i, de l’altra, l’establiment de les primeres indústries. Això comportà que Mollerussa fos la població de les terres regades pel canal que creixés amb més rapidesa. El mateix Francesc Carreras i Candi parlava d’aquesta situació: “el ferrocarril i el canal donen un moviment al lloc que no es nota en les demes poblacions, essent de les que més prosperitat ha obtingut de tota la plana. Aquest caracter es veu tot seguit en lo bon aspecte que ofereixen les seves places i carrers, si be no hi ha cap edifici que sia digne de particular esment”.

Les primeres indústries s’establiren al final del segle XIX. La Forestal d’Urgell fou la primera. Instal·lada el 1890, es dedicava a la fabricació de paper i cartró, i al començament també a l’obtenció de vins, alcohols i licors, tot aprofitant l’energia obtinguda d’una resclosa al canal. Les instal·lacions d’aquesta indústria foren tancades el 1980.

Els salts d’aigua del canal foren aprofitats progressivament; així, el 1904 s’hi construí una petita central elèctrica destinada a proveir d’energia la població, mentre que d’altres eren aprofitats per a fer anar molins o farineres.

Els anys immediatament anteriors a la guerra civil de 1936-39 s’establiren, entre d’altres, la coneguda popularment com la fàbrica de les Sedes i la fàbrica de productes lactis “El Castillo”. La primera d’aquestes dues fàbriques pertanyia a la societat Malvehy-Samaranch. L’empresa fou instal·lada a Mollerussa el 1923 i es dedicava a la confecció de vànoves de cotó i seda, entre d’altres productes. El 1967 l’empresa tancà.

Mollerussa es va anar dotant progressivament d’una infraestructura que afavorí l’establiment de diverses empreses dedicades a la construcció, a l’alimentació i a la producció de cartrons. El sector industrial, reforçat pels serveis, creà una activitat capaç d’atreure la població forana, que a poc a poc s’establí a la ciutat.

El principal factor de creixement econòmic i demogràfic del terme ha estat la consolidació de la indústria alimentària, lligada directament a les activitats del sector primari. El sector alimentari concentra tres quartes parts dels ocupats industrials. Les empreses més dinàmiques són els escorxadors de porcs i aviram, vinculats a grups integrats de producció de carn, i que controlen a més algunes fàbriques de pinsos. També es troben importants iniciatives en el camp de la llet i la conservació i la manipulació de la fruita. L’origen d’aquestes especialitzacions és l’aprofitament de les primeres matèries. La indústria pionera del ram de l’alimentació és la Granja Castelló, fundada el 1934 i dedicada a l’envasament i la producció de llet de la marca “El Castillo”.

D’altres indústries presents al municipi, són la paperera, amb una llarga tradició, i la de del sector del metall i materials de construcció, de creació més tardana.

Pel que fa a la localització de la indústria, a Mollerussa, tradicionalment s’establí vora les vies de comunicació d’una manera espontània i dispersa, tot i que les reduïdes dimensions del terme han estat decisives a l’hora de la instal·lació de noves empreses o l’ampliació de les velles. Així, la manca de terreny industrial ha motivat que algunes indústries establertes a Mollerussa hagin hagut de traslladar-se a altres termes propers. Destaquen tres zones de màxima concentració industrial: el sector de l’Estació (al NE de l’estació de ferrocarril) que comprèn una extensió de terreny ocupada principalment per magatzems fruiters i agrícoles; el sector meridional del terme, prop de la carretera de les Borges Blanques on es localitzen les empreses dedicades a la costrucció; i un altre sector que s’extén al llarg de la carretera de Torregrossa, al SW del municipi.

El comerç i els serveis

El sector secundari de Mollerussa exerceix una clara atracció sobre la població de la rodalia, la qual cosa ha contribuït, a més, a l’expansió del sector comercial i de serveis. Majoritàriament, el comerç que es troba a la ciutat és de tipus familiar. D’altra banda, Mollerussa és dins l’àrea comercial de Lleida, on es poden realitzar les compres especialitzades. Pel que fa els mercats i les fires, el dimecres és el dia del mercat setmanal a Mollerussa. L’àrea del mercat comprèn el carrer d’Arberca i la plaça de Manuel Bertran, de l’Ajuntament, del Pla d’Urgell i la plaça Major. Aquest mercat és documentat des del 1872 i és considerat un dels més importants de la contrada. Francesc Carreras i Candi esmenta, referint-se al mercat, que el primer dimecres de cada mes era dedicat exclusivament al bestiar, tradició de la qual resten alguns records en la parla popular (la plaça del Pla d’Urgell és coneguda com la plaça dels Conills).

Al llarg de l’any es convoquen diferents fires dedicades a diverses activitats relacionades amb el potencial econòmic del municipi i que estan sota la responsabilitat del Patronat de Fires de Mollerussa.

La Fira de Sant Josep té una llarga tradició. Hom la troba documentada des del 1872 com una important fira ramadera que se celebrava al voltant del dia 19 de març. El 1950 es convertí en una fira de maquinària agrícola i ramadera i maquinària relacionada amb indústries complementàries i el 1981 s’hi incorporà per primera vegada el sector de l’automòbil. L’especialització de la fira es confirmà entre el 1983 i el 1984 quan acollí la mostra de productes fitosanitaris i la d’instal·lacions de microirrigació. Aquesta fira aplega anualment un gran nombre d’expositors, xifra que la converteix en una de les fires més importants de Catalunya i de l’estat pel que fa al seu sector.

El 1987 s’inaugurà la Fira de Disseny i Moda, la qual té com a objectiu principal promoure aquest sector arreu de les comarques de ponent. La fira se celebra en data variable al llarg del mes d’octubre.

El 1989 es féu la primera edició d’Autotrac (Fira de la Maquinària Agrícola i Industrial, Automòvils i Camions d’Ocasió), la fira dedicada a la maquinària agrícola, ramadera i industrial i de vehicles usats. Aquesta fira s’escau, en data variable, al llarg del mes d’abril. I finalment, i dins també del ram de l’automòbil, cal esmentar l’Expo-clàssic, on hi tenen lloc l’exposició de vehicles històrics a més del Mercat de l’Automòbil. L’any 1996 se'n féu la primera edició i se celebra anualment durant la segona quinzena de setembre.

Quant als serveis, el municipi disposa d’un centre d’assistència sanitària (CAP). L’ensenyament és cobert fins el batxillerat, a més, també disposa de centres d’ensenyament especialitzat (música i dansa).

La ciutat de Mollerussa

Morfologia urbana

Mollerussa rebé el títol de ciutat el 1975. El nucli antic es troba a migdia de la carretera. Aquest nucli és el que resta delimitat pel carrer de Balmes, el de la Mare de Déu de Montserrat i la plaça de Manuel Bertrand. El carrer anomenat de la Vila Closa fa suposar l’existència d’una població emmurallada, però no en resta cap senyal. Bona part dels carrers i places que formen aquest sector han estat pavimentats amb llambordes, la qual cosa els dóna un aspecte més antic.

Dins d’aquest nucli antic els espais més importants són la plaça de l’Ajuntament i la plaça Major. La plaça de l’Ajuntament, amb l’aspecte que avui té, fou inaugurada el 1987. L’edifici més important és l’Ajuntament, que es construí per substituir la Casa Forta, que fins que fou enderrocada el 1950 havia estat la seu de l’ajuntament. La façana de l’actual edifici presenta un cos simètric; s’aixeca sobre una porxada de set arcades de mig punt i té tres plantes, mentre que els laterals aixequen una quarta planta a tall de torre amb teulada. També a la plaça, hom troba l’església parroquial de Sant Jaume; església arxiprestal des del 1897 dins la diòcesi de Solsona, és un edifici situat al sector N de la carretera. És d’obra vista i té forma basilical, amb entrada porxada i campanar exempt; fou bastida de nou el 1950, segons els plans de l’arquitecte Isidre Puig i Boada.

A la plaça Major cal destacar la capella de Sant Isidori, petit edifici de pedra, probablement del segle XVI. La imatge del sant, que es troba a l’església parroquial, és una bella talla renaixentista d’alabastre, d’autor i orígens desconeguts, que és ja documentada a mitjan segle XVII. La Casa de Pedra és un altre edifici amb façana a aquesta plaça. Es creu que aquesta casa, que pren el nom del material amb què fou construïda, es troba al lloc on hi havia l’hostal que donà nom a la ciutat.

L’eixample modern hagué d’afrontar les barreres que significaven la via del ferrocarril al N, que segueix el traçat de l’antiga carretera N-II, i el canal d’Urgell, que emmarca la ciutat per ponent i migdia. L’augment de població, però, féu que aquestes barreres s’ultrapassessin. Així, el 1955 la ciutat havia crescut fins a la via del ferrocarril, resseguint l’eix de la carretera, i començava la seva expansió vers el canal. Entre el 1950 i el 1970 Mollerussa va créixer de forma ràpida, la qual cosa es reflectí en la manca d’una planificació urbana. Els nous barris de la ciutat que sorgiren en aquesta època són el Grup Jaume d’Urgell, a migdia de la ciutat; el Grup Xavier Montseny, a tocar de les terres de llevant del terme de Fondarella; el sector edificat al N de l’estació de ferrocarril, entorn la plaça del Progrés, i el Grup Sant Isidor, a llevant del terme, tot resseguint el traçat de la carretera.

Pel que fa als edificis més destacats de la ciutat, cal esmentar Can Niubó, seu del Consell Comarcal del Pla d’Urgell. La Casa del Canal és un gran edifici de pedra emplaçat a la riba esquerra del canal, a tocar de la carretera N-II. A la façana posterior de la casa hi ha penjades dues plaques commemoratives: una de dedicada a qui fou durant 40 anys el president de la Societat del Canal, Fernando Puig i Gibert, i una altra de dedicada a l’enginyer Domingo Cardenal i Gandasegul. Aquest edifici conté actualment les oficines de la Comunitat General de Regants del Canal d’Urgell i de l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell, inaugurat el 2003. A més, el març de 2001 es creà el consorci per tal de constituir el Museu de l’Aigua dels Canals d’Urgell. A tocar de la Casa del Canal, hom troba una torre d’estil modernista.

D’altra banda, Mollerussa, disposa d’un bon nombre d’instal·lacions esportives entre les que destaca el Club Aeri Mollerussa (1989).

La cultura i el folklore

Pel que fa a l’activitat cultural de Mollerussa, destaca la la Societat Cultural i Recreativa L’Amistat, fundada l’any 1905 i que ofereix una diversificada oferta d’activitats lúdiques. La iniciativa d’aquesta societat va fer que el 1978 es fundés el Museu Vestits de Paper, que guarda una important col·lecció de vestits procedent de diferents concursos.

Quant al folklore, la festa major s’escau el tercer divendres de maig, tot i que tradicionalment hom la celebrava el dia 15 d’aquest mes en honor a Sant Isidre. Al llarg de la festa se celebra des del 1990 la Milla Nàutica de Mollerussa, que consisteix a baixar pel canal al llarg d’una milla mitjançant les embarcacions que els mateixos participants es fabriquen. Entre la resta de festes tradicionals que se celebren cal destacar per Pasqüetes la celebració de la festa major petita en honor de Sant Isidori d’Antioquia, sant votiu de la localitat. Finalment, com a nota destacable del mes de desembre, cal esmentar la festa de la diada de Santa Llúcia, patrona de les modistes, que inclou el Concurs Nacional de Vestits de Paper. Aquest concurs té tres modalitats: una relacionada amb la moda actual, una altra que fa referència a vestits d’època i la darrera que aplega vestits de fantasia.

La història

No se sap gairebé res dels primers temps de Mollerussa. El poble passà el 1179 a dependre, dins la mateixa casa d’Anglesola, de la branca de Miralcamp, però a partir del 1210 deixà de figurar entre les seves possessions. Al segle XIII Mollerussa havia substituït, pel que sembla, Fondarella en el seu caràcter d’alfòndec, potser coincidint amb l’abandó de l’antic camí o carrerada de Sidamon a Golmés pel Palau d’Anglesola i la preferència pel camí antecedent de la carretera actual, que deixa de banda Fondarella i travessa en canvi Mollerussa. En tot cas, el parador o casa de postes de Mollerussa ja era reglamentat per la corona en temps de Jaume I. La inspecció de la posada era encomanada en aquesta època a Guillem Sassala, que era descendent d’una notable família lleidatana i notari i secretari del rei. Ell o els seus successors obtingueren per a la família la senyoria del poble, que més tard potser va passar fugaçment a mans de Berenguer Moliner, documentat com a senyor el 1391; poc després passà als Olzinelles (primera menció el 1419), possiblement per herència, cosa que explicaria que en algun document posterior aparegui encara com a Sassala.

El 1656 els Olzinelles de Mollerussa van haver de cedir la senyoria del poble als Ferreres, descendents d’una altra branca de la família, els Olzinelles de Torre-serona; d’aquests va passar als Camporrell, que al seu torn la van haver de cedir, també per deutes, al Col·legi de Betlem dels jesuïtes de Barcelona (1689).

La branca principal va pledejar i va recuperar la senyoria del poble el 1738, després d’una concòrdia amb els jesuïtes, en la persona d’Ignàsia d’Olzinelles, menor d’edat, casada amb Jeroni de Ribes i de Castellvell, més tard marquès d’Alfarràs, títol al qual quedaria unida la senyoria del poble fins a l’extinció dels drets senyorials. El poble pertanyia a la vegueria de Lleida, però va passar a la de Tàrrega en un moment indeterminat del segle XV.

Bé per diversos viatgers o per d’altres notícies, es coneix el nom d’algunes persones rellevants que van fer nit a la posada de Mollerussa, com el futur rei Alfons el Benigne (cap al 1321-22); Andrea Navagero, ambaixador venecià a la cort de Carles V (1524-25), o bé el príncep florentí Cosme de Medici, que hi pernoctà acompanyat del pintor Pier Maria Baldi, que ha deixat una vista de la població, i del seu cronista Lorenzo Magalotti, que la descriu així: “Mollerussa és un poble amb poques cases situades entorn d’una plaça que més bé té l’aspecte d’un corral. Sa altesa el príncep va dinar en una casa on, segons diu la gent del lloc, s’aixoplugà el rei Felip IV. Després de menjar partiren per un territori, d’una banda pla, i de l’altra accidentat i quasi desert, tant per la seva naturalesa, com a causa de les guerres passades, tot deixant a la dreta petits pobles enrunats”.

Una altra descripció, menys precisa, féu el monjo jerònim italià fra Norberto Caino Heuraci, que hi passà el 1755 i hi trobà uns oficials castellans amb els quals va sopar a l’hostal. Però la millor descripció del poble al segle XVIII és la de Francisco de Zamora (1789),on esmenta la casa forta o castell, la qual se sap que es mantenia dreta el 1540, que era en mal estat el 1603 i pràcticament en ruïnes el 1624, quan es va demanar permís al rei per a reconstruir-la. De manera que el castell que veié Zamora es degué construir al segle XVII, si bé aprofitant potser alguns elements anteriors, com la portalada que esmenta, i possiblement era l’edifici anomenat popularment la Casa Forta, que serví d’ajuntament fins al començament dels anys cinquanta del segle XX. Aquest edifici fou aterrat per a adreçar la carretera i donar pas a l’escalinata de l’església nova.

La vida corrent de la gent és l’aspecte més difícil de conèixer. Degueren sofrir les secades, les pestes i els atacs dels bandolers, i també les guerres. Hom no pot aportar cap dada concreta, llevat que el poble s’havia anat endeutant i carregant de censals i que ja el 1419 va arribar a un acord amb el senyor per a substituir-los pel pagament d’un onzè. Precisament la disputa pel pagament d’aquest onzè seria la base principal d’un llarg plet contra el senyor, començat el 1675 i continuat després d’uns quants anys d’interrupció el 1754; arran de l’onzè en aquest plet es discutia l’obligació d’anar a moldre les olives al molí del senyor i si el senyor tenia sobre el poble tota la jurisdicció civil i criminal o bé només jurisdicció civil, i encara no plena. El plet es va resoldre el 1764 amb una concòrdia per la qual, en canvi del pagament de 12 000 lliures, el senyor renunciava a la plena jurisdicció i a l’onzè. Pels mateixos anys, i com a signe de la prosperitat agrícola el poble decidí de pagar un mestre de minyons, féu fer un rellotge i cedí en emfiteusi els patis vacants, origen segurament de les cases que Zamora va trobar en construcció.

En constituir-se la Diputació Provincial, Mollerussa va ser inclosa en el partit judicial de Lleida, i l’any 1836 era cap de marca per al servei de bagatges per fornir l’exèrcit liberal contra les pretensions del carlisme alçat.

El tombant decisiu de la història de Mollerussa es va produir l’any 1861. Aquest any va començar a circular el ferrocarril, amb estació al poble, i es va acabar la construcció del canal d’Urgell. L’estació de ferrocarril obligava a acudir a Mollerussa la gent dels pobles més immediats. La construcció del canal, la societat explotadora del qual decidí d’instal·lar les seves oficines a la població, va eixamplar encara més l’àmbit d’influència de Mollerussa. El Sindicat General de Regants també s’establí a la població i, en endavant, no solament hi havia de ser resolt qualsevol problema relacionat amb el reg, sinó que també se celebraven al poble les subhastes dels novens.

Col·laboració: 
CMC
Llegir més...